El general Sir Sidney Chevalier Kirkman GCB, KBE, MC (29 de juliol de 1895 - 29 d'octubre de 1982) va ser un oficial de l'exèrcit britànic que va servir tant a la Primera com a la Segona Guerra Mundial. Durant aquesta última va comandar l'artilleria del Vuitè Exèrcit durant la Segona Batalla d'El Alamein, després de la qual va comandar la 50a Divisió durant la invasió aliada de Sicília i el XIII Cos durant la major part de la Campanya d'Itàlia. Més tard va esdevenir Director General de Defensa Civil del Departament de Defensa Civil de 1954 a 1960.
Biografia Primers anys de vida i Primera Guerra Mundial Nascut a Bedford, Bedfordshire, el 29 de juliol de 1895, fill del jutge John P. Kirkman i el gran de dos fills, Sidney Kirkman va ser educat a la Bedford School i més tard a la Royal Military Academy, Woolwich.Liddell Hart Centre for Military Archives King's College London
Durant la Primera Guerra Mundial, Kirkman es va unir a l'exèrcit britànic i, després de graduar-se a Woolwich, va ser nomenat sotstinent de l'Artilleria Reial el 10 de febrer de 1915. Va servir a la 72a Brigada de la Reial Artilleria de Camp i va ser guardonat amb la Creu Militar durant la seva estada al Front Occidental i més tard al Front Italià. Ascendit a tinent el 8 d'agost de 1916, va ser nomenat capità en funcions el 4 de gener de 1918, Kirkman va acabar la guerra amb el rang de major en funcions mentre comandava una bateria. Va ser guardonat amb una barra per a la seva Creu Militar el 1918, i va ser ferit dues vegades i esmentat en despatxos.
Període d'entreguerres Entre 1919 i 1930, Kirkman, després d'haver obtingut una comissió de l'exèrcit regular el 1915, i a diferència de molts altres, va romandre a l'exèrcit i va servir a tot l'Imperi Britànic a Palestina, Malta i l'Índia durant els anys d'entreguerres. Va ser ascendit a capità l'1 de gener de 1925 (amb antiguitat retroactiva al 3 de novembre de 1917).
El 21 d'octubre de 1930, Kirkman va renunciar al seu nomenament com a capità d'estat major del Comandament de Malta i va tornar a Anglaterra. Entre 1931 i 1932 va assistir a l'Escola d'Estat Major de Camberley. Entre els seus companys d'estudis hi havia diversos que més tard assolirien un alt rang, entre ells Brian Horrocks, Cameron Nicholson, Nevil Brownjohn, Thomas Rees, Bertram Cripps, Frank Simpson, Keith Arbuthnott, Arthur Dowler, Joseph Baillon i Ian Jacob. El 16 d'agost de 1932, Kirkman es va casar amb Amy Caroline Erskine Clark, i van tenir dos fills. Després de graduar-se a Camberley, va servir breument amb el seu regiment fins que, a partir de l'1 de març de 1934, va ser oficial d'estat major de grau 3 (GSO3) al Ministeri de Guerra. Promogut a major el març de 1935, va renunciar a aquest càrrec el 21 d'abril de 1936. Després va completar un servei de dos anys a l' Escola de Cooperació de la Royal Air Force (RAF) el gener de 1938.
Segona Guerra Mundial Durant la Segona Guerra Mundial, Kirkman va servir inicialment com a Comandant (CO) del 65è Regiment Mitjà d'Artilleria Reial, una unitat de segona línia de l'Exèrcit Territorial, que el 1940 va ser enviada a França per unir-se a la Força Expedicionària Britànica (BEF), on va lluitar a la Batalla de França, només per ser evacuada a Dunkerque, juntament amb la major part de la resta de la BEF. Va ser nomenat Oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic (OBE) l'1 de gener de 1941. Va romandre amb el regiment fins que va ser ascendit a brigadier interí el 23 de març de 1941 i va ser nomenat Comandant de l'Artilleria Reial (CRA) successivament a la 56a Divisió d'Infanteria (Londres), el I Cos, el VIII Cos, el XII Cos i el Comandament Sud-est. Tant el XII Cos com el Comandament Sud-est estaven dirigits pel tinent general Bernard Montgomery, que va arribar a formar-se una molt alta opinió de Kirkman. El rang de tinent coronel de Kirkman va ser confirmat el 22 de maig de 1942.
Nord d'Àfrica L'agost de 1942, Montgomery va rebre l'ordre d'assumir el comandament del Vuitè Exèrcit Britànic al Desert Occidental, al nord d'Àfrica. El mes següent, Kirkman el va succeir en el seu nou nomenament com a CRA del Vuitè Exèrcit (el seu oficial en cap d'artilleria). Montgomery, que tenia una molt bona opinió de Kirkman i el va sol·licitar específicament, volia substituir el llavors CRA del Vuitè Exèrcit, el brigadier Noel Martin.
Kirkman va arribar a Egipte a principis de setembre, poc després de la batalla d'Alam el Halfa, i va passar la primera nit allà a la caravana de convidats de Montgomery, on Montgomery li va explicar els seus plans per a la seva propera ofensiva, que seria coneguda com la Segona Batalla d'El Alamein. Aleshores va informar a Kirkman què volia que portés l'artilleria a la batalla i, tenint una confiança tremenda en Kirkman, el va deixar que planifiqués el paper de l'artilleria i no va interferir mai. Gairebé quaranta anys després, Kirkman va comentar aquest incident en particular a Nigel Hamilton: "Vull dir que si mirem enrere, gairebé qualsevol altre comandant de la història, havent donat importància a un esdeveniment d'aquest tipus, probablement hauria dit 'Està tot bé, esteu contents?'" Ni una mica. No ho va tornar a esmentar mai més. Vull dir que vaig tenir moltes entrevistes amb ell, principalment a petició meva, però entre aquell moment i l'ofensiva d'Alamein no va tornar a referir-se mai més al pla d'artilleria. Estava satisfet que, com que jo hi era, seria el millor possible. Hi ha molt poca gent que tingui aquesta fe! Bastant extraordinari des del meu punt de vista..."
El pla de foc per a l'Operació Lightfoot requeria l'artilleria de campanya del XXX Cos de Sir Oliver Leese, que contenia cinc divisions d'infanteria, i del X Cos d'Herbert Lumsden, amb dues divisions blindades, juntament amb tres regiments mitjans, que aleshores eren els únics desplegats al teatre d'operacions . En total, això feia un total d'uns 600 canons, amb el XIII Cos de Brian Horrocks afegint-hi 282 canons més.
El pla de foc de l'Operació Lightfoot es va dividir en dues fases, i la primera fase consistia en foc de contrabateria per neutralitzar els canons de l'Eix. Això requeria identificar amb antelació el màxim nombre possible de posicions de canons enemics. Això es va aconseguir mitjançant la localització sonora, la fotografia aèria i la telemetria sonora, cosa que permetia una presentació molt precisa de les bateries enemigues. La segona fase de l'operació consistia en una barrera d'artilleria progressiva, que havia de moure's per davant de la infanteria que avançava i aixecar-se en un moment específic. Això permetria a la infanteria avançar darrere d'una enorme catifa de foc sobre les posicions avançades de l'enemic. El brigadier Meade Dennis estava a càrrec d'aquesta segona fase de l'operació.
La primera fase de l'Operació Lightfoot va començar exactament a les 21.40 de la nit del 23 d'octubre de 1942, quan va començar l'atac de la infanteria. Els canons no van disparar tots alhora, sinó que es van cronometrar per assegurar-se que cada obús d'artilleria caigués exactament al mateix moment. Durant 15 minuts es va produir foc de contrabateria i nombroses bateries de canons enemigues van rebre una concentració de vint canons contra un. A les 22.00 tots els canons britànics van tornar a obrir el foc, creant la barrera gradual al mateix temps que la Royal Air Force (RAF) començava a bombardejar les posicions dels canons de l'Eix.
L'artilleria va continuar donant suport al Vuitè Exèrcit. Tanmateix, el 26 d'octubre era obvi que el pla de Montgomery per a l'Operació Lightfoot no tindria èxit. Tot i que les posicions de l'Eix havien patit fins ara pèrdues molt elevades i les seves defenses havien estat colpejades, les divisions blindades del X Cos de Lumsden no van poder obrir-se camí cap al camp obert, cosa que va necessitar més atacs d'infanteria. En aquest moment, però, Kirkman estava molt preocupat per la situació respecte a les municions d'artilleria. A la cadència de foc actual, creia, les municions no durarien més de deu dies. Va explicar els seus punts de vista a Montgomery, qui va dir a Kirkman que la batalla duraria una setmana més. Gairebé quaranta anys després, Kirkman va recordar l'esdeveniment amb Nigel Hamilton. "Li vaig dir: 'He estat estudiant la situació de les municions i és molt difícil trobar quanta munició hi ha a l'Orient Mitjà. Però, pel que puc esbrinar, podem continuar amb aquesta batalla durant deu dies al ritme actual, però no podem continuar indefinidament'". I en Monty va respondre: "Oh, està molt bé, absolutament bé, no et preocupis per la munició. Aquesta batalla acabarà d'aquí a una setmana. No hi haurà cap problema". Vam discutir una mica. Vaig dir: "Bé, no seria dolent si reduíssim el 13è Cos a 40 trets per canó al dia de totes maneres". I ell va dir: "D'acord, ho farem". La qüestió és aquesta: quan vaig veure en Monty estava relaxat, estava sol, força amable, xerraire; i –no hi ha dubte– ple de confiança". Els dies següents, en Montgomery va llançar un nou assalt, l'Operació Supercàrrega, que va anar acompanyat d'una gran allau d'uns 360 canons, tots del XXX Cos de Leese. L'operació va durar dos dies després, però va tenir èxit, i les existències de munició es van resistir.
La persecució de les forces de l'Eix en retirada va començar llavors, i Kirkman va criticar la velocitat amb què el Vuitè Exèrcit, en particular el X Cos de Lumsden, les va perseguir. Reflexionant més tard sobre la "manca d'una persecució efectiva", va dir: "Però, de nou, això és la guerra. És una cosa terrible, però quan t'has portat bé, has aconseguit una victòria, hi ha una tendència que tothom s'assegui i no faci res. I som particularment dolents en aquest aspecte de la guerra; ja hi érem a la guerra de totes maneres. Però no es pot culpar tot a Monty. No va planificar bé la persecució, al meu entendre, però qui va aconseguir passar? Els cotxes blindats! Quina ximpleria! Els cotxes blindats són un dels més vulnerables... pensar que els cotxes blindats van tenir les agalles, si es vol, per obrir-se camí com ho van fer, i els tancs no ho havien fet, és un reflex terrible sobre els tancs. Van ser els regiments de cotxes blindats, que s'havien mantingut fora de totes aquestes baixes, mantinguts a la rereguarda [a Alamein], frescos, plens d'entusiasme, els que van obrir-se camí. I Monty hauria d'haver mantingut alguns tancs fora per a aquest propòsit, al meu entendre". Kirkman creia que una sola divisió, o fins i tot una brigada, podria haver aturat la retirada d'Erwin Rommel. "No volies moltes tropes. Com a màxim volies una divisió, gairebé diria una brigada, era tot el que es necessitava. El lloc estava ple de gent intentant passar. Tot el que es volia era una divisió sota un comandant decidit, això és essencial, això és tot el que volies. No volies tot un Cos de Caça . Tampoc calia que fos una divisió blindada, simplement mòbil. Podria haver estat Tuker [comandant de la 4a Divisió Índia], podria haver estat Bernard Freyberg [comandant de la 2a Divisió de Nova Zelanda], podria haver estat John Harding [comandant de la 7a Divisió Cuirassada]". Kirkman va recordar, en particular, un incident, quan va trobar el general de divisió Alexander Gatehouse, comandant la 10a Divisió Cuirassada, que es va trobar encapçalant l'avanç del Vuitè Exèrcit. "Ara pensava: a la Primera Guerra Mundial, una carretera buida sempre em preocupava, perquè sempre et preocupava qui en tenia possessió: de vegades eren de la teva propietat o dels boches. Sempre vaig ser cautelós amb les carreteres buides. No vaig continuar conduint amb motor, em vaig quedar amb aquells tancs, i finalment vaig descobrir que eren els tancs principals del Vuitè Exèrcit."