L'escriptura líbia és un conjunt d'alfabets que hi havia a l'antiga Líbia (el territori històric dels amazics, incloent-hi el Magrib, l'oasi de Siwa i les illes Canàries), d'ací el nom. Com que aquesta escriptura no estava pas estandarditzada, es descriu amb més precisió com a "alfabets libis".

Hi ha més de mil inscripcions líbies registrades.Galand 1973. Quasi totes aquestes inscripcions són funeràries, breus i consten sobretot d'antropònims o frases curtes en homenatge al difunt (encomis escrits).

És àmpliament acceptat que els alfabets libis es feren servir per a escriure una forma antiga d'amazic, anomenada llengua líbia, o numidi, tot i que alguns especialistes ho qüestionen.

Variants i característiques Es distingeixen tres formes molt semblants d'escriptura líbia:

Líbia occidental, que s'utilitzava sobretot al llarg de la costa mediterrània des del Magrib central fins a l'actual Marroc. Conté 13 lletres addicionals i, segons Février (1964-65), és la forma més primitiva i la més antiga. Les inscripcions més antigues conegudes fins ara són les de les regions saharianes (Atles saharià algerià, Sàhara central) i l'Alt Atles, com les d'Azib n'Ikkis, . al Marroc, a la província d'Al Haouz. Aquestes escriptures daten del segon mil·lenni abans del present, cosa que invalidaria la hipòtesi d'un origen fenici. Tanmateix, algunes recerques han invalidat la datació inicial de la inscripció d'Azib n'lkkis del Marroc: no es podria datar d'abans del segle II abans de la nostra era.

Líbia oriental, la més abundant, també descrita com a "escriptura númida", s'ha utilitzat més a la Cabília (Algèria), a l'Aurés (Algèria), a Tunísia i a Líbia. Només aquesta forma ha estat desxifrada, gràcies en particular a l'existència d'importants inscripcions bilingües punicolíbies. Aquest desxiframent va permetre determinar el valor de 22 de 24 signes. Només els textos líbics dits "orientals" es podrien datar amb precisió, com ara RIL 2, datat del 138 abans del present. La inscripció líbia més antiga apareix en un recipient de ceràmica desenterrat a Tiddis (Algèria) i data del segle III abans de la nostra era. Libi saharià, utilitzat per les poblacions amazics tuàregs del Sàhara, de les quals descendeix el tifinag. És la variant més ben desxifrada del libi, gràcies en particular a la supervivència de la variant tuàreg sahariana i a l'obra de Charles de Foucauld. El libi guanxe, libi canari o libi insular, a les illes Canàries.

Altres característiques:

No s'hi observa geminació; Les inscripcions solen ser dedicatòries o epitafis. La majoria són breus; La direcció de l'escriptura no és fixa, sinó que sovint és vertical, de baix a dalt i de dreta a esquerra. Cada línia constitueix una paraula fonètica o un significat complet; Es feia servir un petit nombre de lletres per a determinar el començament de la línia. Aquestes lletres s'anomenen lletres principals o signes de direcció; S'ha plantejat una hipòtesi que algunes lletres són secundàries en comparança amb altres.

Desxifratge miniatura|352x352px|Text bilingüe dougga, libi a la dreta, púnic a l'esquerra, que va proporcionar la clau per desxifrar el text El desxiframent de l'escriptura líbia, si més no la seua variant oriental, es va aconseguir gràcies a la part púnica d'una inscripció bilingüe libicopúnica descoberta al jaciment de Dougga, a Tunísia. Aquesta inscripció també és l'única amb una data força precisa (139 abans de la nostra era). Antigament formava part del Mausoleu d'Ateban, abans de ser retirada a mitjan segle XIX, i traslladada a Londres, on ara es troba a l'antiga col·lecció d'Orient Mitjà del Museu Britànic.

Origen L'opinió convencional dels experts és que el libi és un derivat de l'alfabet fenici, que va patir una forta influència semítica. Segons Gabriel Camps, el libi deriva del púnic, però les circumstàncies de la seua introducció i evolució continuen sent tema de debat, sobretot perquè la datació de les inscripcions continua sent incerta. L'arqueòleg francés Claude Sintès, per la seua banda, observa semblances amb les escriptures del sud d'Aràbia i l'alfabet turdetà.

No obstant això, algunes inscripcions daten del II mil·lenni abans de la nostra era, un mil·lenni abans de l'establiment de la civilització cartaginesa, cosa que indica un origen indígena d'aquest alfabet. Aquestes dates, però, no són compartides per alguns experts, que, com Gabriel Camps, daten l'artefacte libi més antic del 500 abans del present. Aquests gravats s'han relacionat amb els segles II i I ae.

Segons els mètodes de datació i els estudis epigràfics tradicionals, l'alfabet libi més antic és el de Dougga. Aquest alfabet deu haver-se desenvolupat després del contacte cultural entre els cartaginesos i els númides, derivat de l'expansió interior de Cartago durant la segona meitat del segle V abans de la nostra era. L'alfabet libi degué ser oficial del segle III ae ençà, i es popularitzaria després de la reunificació de Numídia, entre el regnat de Massinissa i el del seu fill Micipsa. L'alfabet hauria evolucionat i s'hauria estés a l'àrea veïna de Mauretània, primer a Tingitana, després a Cesarea, coincidint amb la captura d'aquest territori per Boccos després de la derrota de Jugurta.

Els acadèmics han vist en certs caràcters de l'alfabet libi un origen que es remuntaria a la civilització capsiana.

Diversitat miniatura|Alfabet libi oriental. Estela funerària de Sidi Ali Bahoul, àrea de Jedilane-Rouhia a Tunísia (Museu de Sbeitla) Se'n solen diferenciar dues variants principals: libi oriental i libi occidental. Una tercera variant, la datació de la qual continua sent incerta però que es remunta en part a l'Antiguitat, s'anomena alfabet saharià. Aquest és l'avantpassat de l'alfabet tuàreg tifinag. En acabant, una quarta variant n'és el libi de les illes Canàries.

Alfabet de Dougga Aquest és l'alfabet libi més conegut, que consta de 24 caràcters. A diferència d'altres inscripcions líbies, els textos en l'anomenat alfabet de Dougga s'escriuen de dreta a esquerra (segurament per influència del púnic, que també s'escriu així).

Posteritat Els tuàregs foren l'únic grup amazic que conservà l'ús d'aquest alfabet, amb el nom de tifinag, que es diu que descendeix de l'antiga escriptura sahariana líbia. A partir de la dècada del 1940, durant els fets de la crisi berberista, es començà a rehabilitar l'alfabet libi, al principi sota l'impuls de Mohand Amokrane Khelifati, després de l'Acadèmia Berber, utilitzant l'escriptura tifinag dels tuàregs com a base. Hui, l'ús del tifinag és efectiu tant a Algèria com al Marroc, dos estats on l'amazic és llengua oficial. Durant els primers anys de la colonització d'Algèria, els francesos interceptaren comunicacions codificades emprades pels dignataris de la Regència d'Alger, compostes amb caràcters libis.

Referències

Vegeu també Regió de Líbia Numidi Amazic Pedra Zanata Categoria:Sistemes d'escriptura d'Àfrica Categoria:Cultura de Líbia