El monestir de Sant Antoni () és un monestir copte ortodox que es troba en un oasi del Desert Oriental d'Egipte, a la part sud de la governació de Suez. Ocult en les profunditats de les muntanyes de la mar Roja, és 334 km al sud-est del Caire. Els orígens del monestir es remunten a l'any 300, i això el converteix en el monestir més antic del món. El monestir de Sant Antoni fou construït pels seguidors de sant Antoni, considerat el fundador del monaquisme cristià. El monestir de Sant Antoni és un dels més importants d'Egipte i ha influït en la formació d'altres institucions coptes.
Vida de sant Antoni
Sant Antoni és un sant cristià que va nàixer en una família adinerada del Baix Egipte al voltant de l'any 251. Restà orfe a l'edat de vuit anys. La major part del que es coneix sobre ell prové de la biografia que en va escriure Atanasi d'Alexandria en la seua obra Vita Antonii. Aquesta biografia mostra Antoni com un home analfabet que, per la seua existència en un paisatge primordial, ha rebut una connexió absoluta amb la divinitat. Sant Antoni decideix dedicar la seua vida a Déu i a l'Església després d'escoltar unes paraules de Mateu en què li diu que abandone totes les seues pertinences i busque Déu. Uns sis mesos després de la mort dels seus pares Antoni regala a la caritat tots els seus béns i possessions. Anys després s'aventura en el Desert Oriental per a fer una vida d'humilitat, solitud i reflexió espiritual. Va fixar el seu estatge en una petita cova on practicava devotament una vida ascètica. Tot i que no va ser pas el primer monjo, va atraure molts seguidors i deixebles, i és un dels pares del monaquisme cristià.
Història Origen Uns anys després de la mort de sant Antoni, els seus seguidors s'establiren al voltant del lloc on havia viscut l'ermità. El monestir de Sant Antoni es va construir entre els anys 298 i 300, durant el regnat de Constanci Clor. El primer monestir era molt bàsic, format només pels edificis més essencials. Vivien en cel·les solitàries que envoltaven un centre d'adoració comunitari en què realitzaven els seus ritus. Prenien els àpats diaris en un refetor comú també molt bàsic. Amb el pas del temps, l'ascetisme va perdre protagonisme, en la vida dels monjos, i els seguidors de sant Antoni crearen relacions més pròximes entre si amb la finalitat de fomentar la seguretat, la conveniència i la companyonia mútua. La vida del monjo antonià evolucionà lentament de l'ascetisme solitari a una altra forma d'ascetisme compatible amb la vida comunitària.
El monestir com a refugi (400-800) Durant el i el , molts monjos dels monestirs de l'Escètida van fugir cap al monestir de Sant Antoni per tal d'escapar de l'atac freqüent de beduïns i amazics. Durant aquest temps, el monestir tingué una ocupació constantment canviant i a voltes compartida entre monjos coptes de l'Escètida i monjos ortodoxos melquites. El 615, Joan el Misericordiós, patriarca ortodox d'Alexandria, envià a Anastasi de Pèrsia, aleshores abat del monestir de Sant Antoni, grans sumes de diners i li va demanar que acollís alguns monjos melquites que eren perseguits pels perses. Aquests monjos melquites continuaren supervisant el monestir fins a finals del .
En el 790, alguns monjos coptes del monestir de Sant Macari el Gran, al Desert de l'Escètida, es disfressaren de beduïns per a intentar robar les restes mortals de sant Joan el Nan, que havia viscut i mort al monestir de Sant Antoni en el . El sinaxari etíop relata com van enganyar els monjos melquites per tal d'aconseguir les despulles:
Pau i persecució (800-1300) Tot i que el monestir de Sant Antoni va gaudir de relativa pau i seguretat en el seu emplaçament remot, hi hagué períodes d'intensa persecució. El monestir fou saquejat en diverses ocasions pels beduïns del Desert Oriental, que en part el van destruir en el . En aquest època hi va haver una revolta de les tropes kurdes i turques contra el govern fatimita. Quan el seu cap Nàssir-ad-Dawla fou derrotat, les restes del seu exèrcit van envair i saquejar el monestir de Sant Antoni, així com el proper monestir de Sant Pau l'Anacoreta. El monestir fou restaurat en el . Fou aleshores quan es va construir com una fortalesa al voltant del monestir. Abu-l-Makàrim descriu l'excel·lència incomparable del monestir a principis del :
Primers visitants europeus (1300-1800) Durant les últimes croades, sacerdots i diplomàtics europeus començaren a recórrer Egipte com a part de la seua peregrinació a Terra Santa. Ludolph de Suchem, un rector de la diòcesi de Paderborn, esmenta les seues visites a «moltes cel·les i ermites de sants pares», moltes de les quals viuen sota l'ègida de sant Antoni. En la seua Descripció de la Terra Santa, descriu la font miraculosa de sant Antoni: «En aquest desert hi ha un lloc sota una roca molt alta i estreta, on sant Antoni solia habitar, i des de la roca flueix un rierol a mig tir de pedra, fins que es perd en l'arena […] aquest lloc és visitat per molts per devoció i plaer; i també per la gràcia de Déu i en honor a sant Antoni moltes malalties són guarides i allunyades al costat de la font».
El 1395, abans de la batalla de Nicòpolis, Ogier VIII d'Anglure viatjà a Egipte amb uns pelegrins francesos. Comparà el monestir de Sant Antoni amb el de Santa Caterina, i declarà que era encara més bell i va notar la santedat i la caritat dels monjos jacobites. A començament del , el monestir s'havia convertit en una destinació de peregrinació fixa i era comú que els pelegrins inscriguessen el seu nom, escut d'armes i data d'arribada a les parets del monestir.
A finals del , el monestir va ser devastat pels mateixos beduïns que el monestir contractava, i tots els monjos van ser assassinats. Aleshores, els monjos siríacs van començar a ocupar el monestir i van ajudar a la reconstrucció del monestir a principis del . Després de la restauració, en el monestir hi van conviure monjos etíops i egipcis durant un temps. Tot i així, el monestir va caure lentament en ruïna i els pocs monjos que hi vivien depenien en gran manera del suport del poble proper de Bush. Des d'aleshores i fins al , diversos viatgers van passar pel monestir i van deixar un esment, normalment breu i de passada, de la seva visita. Se sap que, al , els missioners franciscans de vegades utilitzaven el monestir com a base per preparar missioners. Tanmateix, el monestir estava en tal desordre que no tenia ni tan sols una porta, i els viatgers havien d'entrar mitjançant una corda i una cistella accionades amb un sistema de politges.
Renaixement modern (des de 1900) A l'alba del , l'única manera d'arribar al monestir era amb les caravanes de camells que, un cop al mes, hi duien menjar i altres productes de primera necessitat des de la veïna localitat de Bush. El viatge pel desert, que començava a Kuraymat, una ciutat a la riba del Nil, entre Beni Suef i Helwan, solia trigar de tres a quatre dies. El monestir rebia pocs visitants, però cal dir que entre aquests acostumava a haver-hi persones distingides pel seu estatus, com ara Georges Cogordan, l'ambaixador francès a Egipte el 1901, o Johann Georg, duc de Saxònia.
El monestir es va tornar molt més accessible després de l'obertura de la carretera entre Suez i Ras Gharib el 1946. A partir d'aleshores el el nombre de visitants estrangers va augmentar considerablement, amb uns 370 visitants entre 1953 i 1958. Des de llavors, el monestir s'ha convertit en una destinació molt popular per als egipcis: ofereix retirs espirituals als cristians egipcis, i la possibilitat d'excursions familiars. Ara, els caps de setmana festius, hi sol haver més de mil visitants.
Estructura miniatura|360x360px|Interior del monestir de Sant Antoni. El monestir modern és de facto un poble autosuficient amb jardins, un molí, una fleca i cinc esglésies. Les parets estan adornades amb pintures de cavallers en colors brillants i eremites en colors més suaus. Les pintures murals s'han desgastat al llarg dels segles pel sutge, el greix de les espelmes, l'oli i la pols. En un esforç de col·laboració entre el Consell Suprem d'Antiguitats i el Centre de Recerca Americà a Egipte, s'ha dut a terme la restauració de les pintures. Les pintures més antigues del monestir daten del i del , mentre que les més noves daten del .
Esglésies Església medieval de Sant Antoni Aquesta església data del i té un altar central amb un absis molt petit, dos altars laterals i un petit cor. La nau té dues tramades amb dues grans cúpules i un arc ample entre elles. La majoria de les parets i cúpules de l'església estan cobertes de frescos. Hi ha un petit santuari dedicat als quatre genets de l'Apocalipsi a la cantonada sud-oest, que són representats a les parets. El sostre de l'arc sobre la porta està decorat amb una escena de Crist en mandorla flanquejat per busts dels dotze apòstols. Aquesta és la pintura més antiga de l'església i data del . A l'absis hi ha una creu tota decorada. En un passatge al llarg del mur sud exterior, que connecta amb l'església contigua dels Apòstols, hi ha la tomba de sant Just el Monjo.
Església dels Apòstols Aquesta església, dedicada als sants Pere i Pau, va ser renovada l'any 1772 pel copte Lutfallah Shaker. L'església té dotze cúpules. Nou de les cúpules cobreixen la nau i les altres tres es troben sobre les capelles, que es caracteritzen per mampares de fusta incrustades. L'any 2005 es van descobrir, sota l'església dels Apòstols, les cel·les dels monjos del , les més antigues mai trobades.
Església de Sant Marc l'Asceta Aquesta església va ser construïda al sobre la cel·la de sant Marc l'Asceta. Va ser renovada el 1766 per Hasaballah al-Bayadi i també té dotze cúpules.
Església de la Mare de Déu i església de Sant Miquel Aquestes dues esglésies es troben al nord de l'església de Sant Antoni i les seves estructures semblen torres. L'edifici occidental alberga magatzems i el refetor a la planta baixa. L'església de la Mare de Déu es troba a la planta superior i té una mampara incrustada que s'estén per tota l'amplada de l'església. L'edifici oriental és el campanar del monestir, i l'església de Sant Miquel Arcàngel es troba al tercer pis de la torre.
La biblioteca miniatura|Monestir de Sant Antoni, Egipte. L'edifici de la biblioteca va ser originalment concebut pel papa Ciril IV per ser una església, però com que el seu eix no estava ben orientat, mai va arribar a ser consagrada i així es va convertir en la biblioteca. Conté una rica col·lecció de llibres impresos i la col·lecció més gran de manuscrits coptes a Egipte, amb uns 1.863 volums. La biblioteca contenia molts més volums en el passat. La col·lecció actual s'ha vist reduïda significativament pels beduïns, que van saquejar el monestir i van utilitzar molts dels manuscrits com a combustible per cuinar.
Cova de Sant Antoni La cova on Sant Antoni va viure com a ermità es troba a 2 km del monestir i a 680 metres sobre el nivell del mar Roig. És un petit forat natural a les roques de la part sud del mont Galala. Els visitants poden pujar pel sinuós camí d'escales des del monestir fins a la caverna en aproximadament una hora. L'ermita de Sant Antoni és un espai extremadament petit a uns 7 metres de l'estreta obertura de la cova.
Restauració El 2002, el govern egipci va iniciar un projecte de restauració del monestir de 8 anys i 14,5 milions de dòlars de pressupost. Els treballadors van renovar la muralla principal que envolta el monestir, les dues esglésies principals, els habitatges dels monjos i una torre defensiva. També es va afegir un sistema de clavegueram modern. Arqueòlegs del Centre Americà de Recerca a Egipte van restaurar les pintures a l'interior de l'església de Sant Antoni.
Durant les reformes, els arqueòlegs van descobrir les ruïnes dels llocs de treball originals dels monjos del . Les restes es van cobrir amb un terra de vidre i actualment són visibles per als visitants.