El Banc Central de la República Argentina (, BCRA) és el banc central d'Argentina, i és una entitat autàrquica. L'article 3 de la Carta Orgànica recull els objectius d'aquesta institució: "El banc té com a finalitat promoure, en la mesura de les seves facultats i en el marc de les polítiques establertes pel govern nacional, la stabilitat monetària, la estabilitat financera, l'ocupació i el desenvolupament econòmic amb equitat social." Des de 2023 el seu president és Santiago Bausili, nomenat per Javier Milei.
Història Establiment Establert per sis lleis del Congrés promulgades el 28 de maig de 1935, el banc va substituir la caixa de conversió de l'Argentina, que funcionava des de 1899. El seu primer president va ser Ernesto Bosch, que va exercir aquest càrrec des de 1935 fins a 1945.
La seu del Banc Central, al carrer San Martín (al cor del districte financer de Buenos Aires, conegut localment com la city), va ser dissenyada originalment el 1872 pels arquitectes Henry Hunt i Hans Schroeder. Acabat el 1876, l'edifici d'inspiració del Renaixement italià va albergar inicialment el Banc Hipotecari de la Província de Buenos Aires. Les oficines del Banc Central es van traslladar a una adreça adjacent després del seu establiment, i es van ampliar fins a la seva mida actual amb la compra de l'edifici del Banc Hipotecari el 1940, així com amb la construcció d'un edifici bessó darrere d'aquest.
A partir d'un estudi de 1933 sobre les finances argentines realitzat pel llavors director del Banc d'Anglaterra, Sir Otto Niemeyer, els estatuts de la institució van ser redactats per l'economista argentí Raúl Prebisch; Prebisch en seria el gerent general fins a 1943. El Banc Central va ser una entitat privada durant la seva primera dècada, i els interessos britànics hi tenien una participació majoritària; el president del Banc Central era nomenat pel president de l'Argentina, però 11 dels seus 12 directors eren directors generals de bancs privats. D'acord amb el Tractat Roca-Runciman de 1933, les reserves del Banc Central acumulades pels superàvits comercials argentins amb el Regne Unit es dipositaven en fideïcomís al Banc d'Anglaterra. Aquesta clàusula, que havia provocat que el 1945 hi hagués prop de 1.000 milions de dòlars EUA en reserves inaccessibles (més de la meitat del total), va impulsar la nacionalització del BCRA per ordre de Juan Perón el 24 de març de 1946.Lewis, Paul. The Crisis of Argentine Capitalism. University of North Carolina Press, 1990.
Història moderna Normalment subordinat al Ministeri d'Economia en matèria de política, el Banc Central va assumir un paper més destacat durant la crisi del deute llatinoamericà quan, l'abril de 1980, va promulgar la Circular 1050. Aquesta mesura, adoptada per protegir el sector financer del cost de rebre pagaments en pesos sobtadament devaluats, va fer fallir milers de propietaris d'habitatges i empreses en indexar les hipoteques al valor del dòlar nord-americà a nivell local, el qual s'havia multiplicat per quinze el juliol de 1982, quan el president del Banc Central, Domingo Cavallo, va derogar la mesura.
Durant els anys de la Llei de Convertibilitat de Cavallo, que va establir un tipus de canvi fix d'1:1 entre el peso argentí i el dòlar dels Estats Units l'1 d'abril de 1991, el BCRA s'encarregava principalment de mantenir les reserves de divises en sintonia amb la base monetària. Tanmateix, aquesta política va privar el Banc Central de flexibilitat del tipus de canvi i va acabar en el punt més àlgid d'una crisi econòmica històrica una dècada més tard.
La derogació de la Llei de Convertibilitat el gener de 2002 va anar acompanyada d'una devaluació del 70% i d'una depreciació del peso fins a gairebé els 4 pesos per dòlar. A partir d'aleshores, el paper del Banc Central va impulsar l'acumulació de reserves per tal d'obtenir un cert control del tipus de canvi. El BCRA compra i ven dòlars al mercat segons calgui per absorbir els grans superàvits de la balança comercial exterior, mantenir el tipus de canvi oficial a nivells internacionalment competitius per a les exportacions argentines i fomentar la substitució d'importacions.
Com a part d'un esforç més ampli de reestructuració del deute que va treure l'Argentina del seu impagament tres anys abans, el desembre de 2005 el president Néstor Kirchner va anunciar el pagament dels deutes de l'Argentina amb el FMI en un únic desemborsament anticipat. El pagament es va fer efectiu el 3 de gener de 2006, utilitzant uns 9.800 milions de dòlars EUA de les reserves del BCRA. Això va reduir la quantitat de reserves en un terç, però no va provocar efectes monetàris adversos, a excepció d'una major dependència del mercat de bons local, que requereix tipus d'interès una mica més elevats. miniatura|200x200px|L'entrada del Banc Central pel carrer Reconquista, construïda el 1940 a imitació de la seva antiga entrada oposada El BCRA va continuar intervenint en el mercat de canvi, normalment comprant dòlars, tot i que de vegades venia petites quantitats (per exemple, reaccionant als rumors d'un possible augment del tipus d'interès oficial de la Reserva Federal, cosa que provocava un repunt menor en el valor del dòlar). Les seves reserves van assolir els 28.000 milions de dòlars EUA el setembre de 2006, recuperant els nivells anteriors al pagament del FMI, i van augmentar fins als 32.000 milions de dòlars EUA al tancament de l'any. El tipus de canvi es va mantenir relativament infravalorat, impulsat per la intervenció del BCRA al mercat com a comprador.
Mentre que la política fiscal es va mantenir força estricta, la política monetària va ser altament expansiva, amb un creixement de la massa monetària de l'Argentina de més del 23% anual entre 2003 i 2007. Citant el seu desacord amb aquesta política, la influent revista Global Finance va atorgar a Martín Redrado, president del Banc Central, una qualificació de "D" en la seva enquesta d'octubre de 2006 sobre els banquers centrals mundials. La revista sostenia que Redrado "va perdre l'oportunitat d'actuar per frenar la inflació quan l'economia s'expandia al seu ritme més ràpid, amb una inflació que s'esperava que arribés al 12% el 2006, en comparació amb el 7,7% del 2005 i el 4,4% del 2004." Els controls de preus van ajudar a mantenir la inflació d'aquell any en el 9,8%, tot i que la percepció de la ciutadania era més alta a causa de la composició de la mostra utilitzada per mesurar l'índex; les diferències entre les estimacions oficials i privades de la inflació es van ampliar dràsticament a partir de 2007. El BCRA, no obstant això, va obtenir uns rendiments excepcionalment elevats de les inversions finançades amb les seves reserves, per un total d'1.400 milions de dòlars EUA (una taxa anual del 5,7%) el 2006, i va continuar fent-ho en els anys següents.
Les conseqüències de la crisi financera de 2008 van obligar més tard el govern de la presidenta Cristina Fernández de Kirchner a buscar finançament intern per a l'augment de la despesa pública, així com per a les obligacions del servei del deute extern; la seva administració, igual que moltes de les seves predecessores, va utilitzar el Banc Central, nominalment independent, per apuntalar les finances públiques i donar suport a objectius polítics. La presidenta va ordenar l'obertura d'un compte de 6.700 milions de dòlars EUA al Banc Central per a aquest últim propòsit el desembre de 2009, la qual cosa implicava l'ús de les reserves de divises del Banc Central, i va rebre l'oposició directa de Redrado. Aquest va ser destituït per decret presidencial el 7 de gener de 2010, abans de la qual cosa el ministre d'Economia, Amado Boudou, havia anunciat que Mario Blejer (qui havia expressat el seu suport a la mesura) seria nomenat en el seu lloc. Després d'un atzucac, Redrado va ser finalment substituït per Mercedes Marcó del Pont, presidenta del Banc de la Nació Argentina, el 3 de febrer.
La destitució de Redrado va provocar un fort retret de figures de l'oposició al Congrés, les quals, citant la necessitat de preservar la nominal autarquia del Banc Central, van expressar dubtes sobre la legalitat del decret.
Una ordre judicial va bloquejar l'ús previst de les reserves per part de Kirchner per a la retirada de bons de l'estat d'alt interès, una mesura que podria haver proporcionat a nombrosos fons voltor (aquells que es van mantenir al marge de la reestructuració del deute de 2005 i que havien recorregut als tribunals per aconseguir un major rendiment dels seus bons en impagament) un argument legal contra l'autarquia del banc central i, per tant, fer possibles embargaments judicials contra els comptes a l'estranger del banc central.
Posteriorment, el BCRA va adquirir un paper més important com a prestador comercial. El Fons del Bicentenari, establert el gener de 2010 com a vehicle per al polèmic pla de refinançament que va portar a la destitució de Redrado, va finançar projectes d'inversió fixa per un total de 2.400 milions de dòlars EUA en els seus dos primers anys; un canvi proposat per la presidenta Fernández de Kirchner als estatuts del banc li permetria funcionar directament com a prestador comercial.
El Senat argentí va aprovar una reforma de la carta orgànica del Banc Central el 22 de març de 2012. Sota el nou règim, el govern serà lliure de pagar el deute públic utilitzant les reserves del Banc Central. El banc també estaria habilitat per ampliar la seva capacitat de préstec al Tresor, donant efectivament un impuls a les finances del govern. El successor de Marcó del Pont, el president del Banc de la Nació Juan Carlos Fábrega, va fer girar la política monetària cap a una postura antiinflacionista durant el 2014, augmentant la taxa d'interès de referència de les lletres a 3 mesos a més del 28%. La pujada de tipus va tenir l'efecte de reduir els beneficis operatius del Banc Central, que havien assolit un rècord de 12.000 milions de dòlars EUA el 2014, fins a un 90%; però també va absorbir uns 5.000 milions de dòlars en liquiditat de l'economia, i va contribuir a una reducció de la inflació des d'un estimat 37% el 2014 fins al voltant del 25%. Aquesta política va ser continuada en gran part pel successor de Fábrega, l'expresident de la Comissió Nacional de Valors Alejandro Vanoli.
Les reserves de divises del Banc Central, que des de principis de 2008 fins a principis de 2012 es van mantenir entre els 47.000 i els 50.000 milions de dòlars EUA, van disminuir el 2014 a menys de 30.000 milions de dòlars (el nivell més baix en vuit anys) abans d'estabilitzar-se i recuperar-se lleugerament. Aquesta reducció va tenir dues vessants principals: els dèficits anuals de la balança per compte corrent de 5.000 milions de dòlars EUA provocats per uns superàvits comercials de mercaderies més petits, el creixent despesa dels turistes argentins a l'estranger i els pagaments d'interessos dels bons mantinguts a l'estranger (deute extern); i un dèficit de la balança de capital que va assolir els 7.000 milions de dòlars EUA el 2013 enmig d'una política de control de canvi de divises que va resultar contraproduent i que es va flexibilitzar substancialment el gener de 2014.
El tipus de canvi oficial, que havia oscil·lat al voltant dels 3 pesos per dòlar des de principis de 2003, es va veure afectat negativament per la crisi financera de 2008 internacional, i així mateix es va debilitar fins als 8 pesos per dòlar durant la primera meitat de 2014. Un mercat de canvi paral·lel o "blau" (un element habitual de les finances argentines als anys 70 i 80) va reaparèixer quan es van endurir els controls de canvi el 2012; de la mateixa manera, es va estabilitzar al voltant dels 13 pesos quan es van flexibilitzar els controls el 2014.