El Banc Central de les Filipines, oficialment i en filipí Bangko Sentral ng Pilipinas (comunament abreujat com a BSP tant en filipí com en anglès) és el banc central de les Filipines, el qual és una corporació propietat del govern. Es va establir el 3 de gener de 1949 i posteriorment es va reestablir el 3 de juliol de 1993, de conformitat amb les disposicions de la Llei de la República 7653 o Nova Llei del Banc Central de 1993, esmenada per la Llei de la República 11211 o Nova Llei del Banc Central de 2019.
Història Època americana i Segona Guerra Mundial L'any 1900, la Primera Comissió Filipina va aprovar la Llei núm. 52. Això va situar tots els bancs sota l'oficina del Tresor i va autoritzar el tresorer insular a supervisar i examinar els bancs i tota l'activitat bancària. El 1929, el Ministeri de Finances, a través de l'Oficina de Banca, va assumir la supervisió bancària.
Cap al 1933, un grup de filipins ja havia conceptualitzat un banc central per a les Illes Filipines. Van elaborar els esbossos d'un projecte de llei per a la creació d'un banc central després d'un estudi acurat de les disposicions econòmiques de la Llei Hare–Hawes–Cutting, la qual hauria concedit la independència de les Filipines al cap de 12 anys, però reservant bases militars i navals per als Estats Units i imposant aranzels i quotes a les exportacions filipines. No obstant això, la Llei Hare–Hawes–Cutting va ser rebutjada pel Senat de les Filipines a instàncies del president de la Mancomunitat, Manuel L. Quezon. Aquest Senat va defensar llavors un nou projecte de llei que va obtenir el suport del president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt; aquesta seria la Llei Tydings–McDuffie, que finalment va concedir la independència de les Filipines el 4 de juliol de 1946.
Sota la Mancomunitat de les Filipines, van continuar els debats sobre la idea d'un banc central filipí que promogués l'estabilitat de preus i el creixement econòmic. En aquells moments, el sistema monetari del país estava administrat pel Ministeri de Finances i el Tresor Nacional, i el peso filipí estava vinculat al dòlar dels Estats Units, que es trobava recolzat per una reserva d'or del 100 per cent com a moneda estàndard.
Tal com requeria la Llei Tydings–McDuffie, l'Assemblea Nacional de les Filipines va aprovar el 1939 una llei que establia un banc central. Com que es tractava d'una llei monetària, requeria l'aprovació del president dels Estats Units, però Franklin D. Roosevelt no la va concedir. Es va aprovar una segona llei el 1944 sota la Segona República de les Filipines, controlada pel regim japonès durant la Segona Guerra Mundial, però l'arribada el 1945 de les forces d'alliberament americanes —ajudades per les tropes de la Mancomunitat Filipina i guerrilles reconegudes— en va avortar la implementació.
Tercera República i llei marcial Poc després que el president Manuel Roxas assumís el càrrec el 1946, va ordenar al llavors secretari de Finances, Miguel Cuaderno, Sr., que redactés els estatuts d'un banc central. L'establiment d'una autoritat monetària es va fer imperatiu un any més tard com a resultat de les conclusions de la Comissió Financera Conjunta Filipino-Americana presidida per Cuaderno. La comissió, que va estudiar els problemes financers, monetaris i fiscals de les Filipines el 1947, va recomanar passar del patró de canvi del dòlar a un sistema de moneda gestionada. Es necessitava un banc central per implementar aquest canvi proposat.
Roxas va crear aleshores el Consell del Banc Central per preparar la carta fundacional de la proposta d'autoritat monetària, que es va presentar al Congrés de les Filipines el febrer de 1948. La Llei del Banc Central, impulsada pel llavors congressista José J. Roy, va ser aprovada i signada el juny d'aquell mateix any pel nou president proclamat, Elpidio Quirino, que va succeir el difunt president Roxas, estampant la seva firma a la Llei de la República (RA) núm. 265 o Llei del Banc Central de 1948. El 3 de gener de 1949, el Banc Central de les Filipines es va inaugurar formalment amb Cuaderno com a primer governador. Els deures i responsabilitats principals del Banc Central eren promoure el desenvolupament econòmic i mantenir l'estabilitat monetària interna i externa.
Amb els anys, es van introduir canvis per fer que la carta fundacional respongués millor a les necessitats de l'economia. El 29 de novembre de 1972, el Decret Presidencial núm. 72 del president Ferdinand Marcos va esmenar la Llei de la República núm. 265, emfatitzant que el manteniment de l'estabilitat monetària interna i internacional era l'objectiu primordial del Banc Central. També es va ampliar l'autoritat del Banc per incloure la regulació de tot el sistema financer del país, i no només la supervisió del sistema bancari. El 1981, la RA 265 esmenada es va millorar encara més per enfortir el sistema financer.
A la Constitució de 1973, es va encomanar a l'assemblea interina Batasang Pambansa l'establiment d'una autoritat monetària central independent. El Decret Presidencial núm. 1801 va designar el Banc Central de les Filipines com l'autoritat monetària central (CMA).
El Banc Central va facilitar préstecs a aliats i amics de Marcos seguint les seves ordres personals. Mitjançant aquests préstecs directes de favor (behest loans), es van desviar grans sumes de diners cap a projectes d'aquests aliats fidels, inclosos diversos que no es consideraven viables.
El 1984, un informe de la Junta Monetària va descobrir que el Banc Central havia inflat les reserves de dòlars del país en uns 600 milions de dòlars, un fet causat per operacions anòmales realitzades a sucursals estrangeres del Banc Nacional de les Filipines en un intent desesperat de simular reserves estrangeres inexistents per incrementar la concessió de préstecs i crèdits. L'estabilitat financera del Banc Central també es va veure soscavada per grans préstecs d'emergència concedits a institucions en fallida com el Banco Filipino, a més del finançament dels dèficits públics i d'actius amb pèrdues, cosa que va acabar esgotant els seus requisits de capital. Això va fer que finalment el Banc Central esdevingués insolvent i entrés de fet en bancarrota.
Actualitat Després de la Revolució del Poder del Poble que va enderrocar el president Marcos, la Constitució de 1987 va adoptar les disposicions de la CMA de la Constitució de 1973 orientades a establir una autoritat monetària independent mitjançant una major capitalització i una major representació del sector privat a la Junta Monetària.
D'acord amb aquesta disposició, el president Fidel Valdez Ramos va signar la Llei de la República núm. 7653, coneguda com La Nova Llei del Banc Central, convertint-la en llei el 14 de juny de 1993. Per assumir les regnes de l'antic Banc Central en fallida, la nova llei preveia l'establiment d'una autoritat monetària independent que s'anomenaria "Bangko Sentral ng Pilipinas", amb l'objectiu principal de mantenir l'estabilitat de preus, cosa que abans només s'intuïa de manera implícita en l'antiga carta fundacional. La llei també atorga al Bangko Sentral una autonomia fiscal i administrativa que l'antic Banc Central no tenia. El 3 de juliol de 1993 va entrar en vigor la Nova Llei del Banc Central. miniatura|Sucursal del BSP a la ciutat de Zamboanga. El vespre del dimecres 26 de setembre de 2012, el lloc web del BSP va ser piratejat per un grup anomenat Anonymous Philippines com a protesta contra la recentment aprovada Llei de prevenció de la ciberdelinqüència de 2012. El lloc web es va restaurar ràpidament durant les primeres hores de l'endemà.
El 23 d'abril de 2013, la publicació The Asian Banker va nomenar el BSP com el Millor Regulador Macroeconòmic de la regió d'Àsia-Pacífic per al 2013 en els premis The Asian Banker Leadership Achievement Awards celebrats a Jakarta, Indonèsia. El BSP va ser elogiat com un "regulador bo, fort i imparcial". Prop d'un mes després, el BSP va rebre el premi nacional de la fundació Child and Youth Finance International en la seva cimera internacional de 2013 a Istanbul, Turquia, com a reconeixement a la seva iniciativa d'integrar l'educació en alfabetització financera al currículum de l'escola primària filipina. El 2019, el president Rodrigo Duterte va signar la R.A. 11211 (impulsada principalment per Franklin Drilon), augmentant encara més la capitalització del Banc fins als 200.000 milions de ₱.
Projecte Nexus El Banc de Pagaments Internacionals va signar un acord amb el Banc Central de Malàisia, el Banc de Tailàndia, el Bangko Sentral ng Pilipinas, l'Autoritat Monetària de Singapur i el Banc de Reserva de l'Índia el 30 de juny de 2024 com a membre fundador del Projecte Nexus, una iniciativa internacional multilateral per permetre pagaments minoristes transfronterers. El Banc d'Indonèsia hi va participar com a observador especial. La plataforma, que es preveu que entri en funcionament el 2026, connectarà els sistemes nacionals de pagament ràpid dels països membres.
Funcions i responsabilitats Tal com prescriu la Nova Llei del Banc Central, les funcions principals del Bangko Sentral són:
Gestió de la liquiditat, mitjançant la formulació i implementació de la política monetària orientada a influir en l'oferta de diners, en línia amb el seu objectiu principal de mantenir l'estabilitat de preus. Emissió de moneda. El BSP té la potestat exclusiva d'emetre la moneda nacional. Tots els bitllets i monedes emesos pel BSP estan totalment garantits pel Govern i es consideren curs legal per a tots els deutes públics i privats. prestador en darrera instància, mitjançant la concessió de descomptes, préstecs i bestretes a les institucions bancàries per motius de liquiditat. Supervisió financera, mitjançant la supervisió dels bancs i l'exercici de poders reguladors sobre les institucions no bancàries que realitzen funcions quasibancàries. Gestió de reserves de divises, mitjançant el manteniment d'unes reserves internacionals suficients per cobrir qualsevol demanda neta previsible de monedes estrangeres a fi de preservar l'estabilitat internacional i la convertibilitat del pes filipí. Determinació de la política de tipus de canvi, mitjançant la definició de la política de tipus de canvi de les Filipines. Actualment, el BSP s'adhereix a una política de tipus de canvi de mercat. Actuar com a banquer, assessor financer i dipositari oficial del Govern, de les seves subdivisions polítiques i organismes, així com de les corporacions de propietat i control estatal (GOCC).
Monedes convertibles El Bangko Sentral disposa de 32 monedes directament convertibles amb el peso filipí, que serveixen de referència per a tots els bancs filipins.
Monedes convertibles amb el Bangko Sentral: Dòlar australià (AUD) Dinar de Bahrain (BHD) Lliura esterlina (GBP) Dòlar de Brunei (BND) Dòlar canadenc (CAD) Iuan xinès (CNY) Euro (EUR) Dòlar de Hong Kong (HKD) Rupia indonèsia (IDR) Ien japonès (JPY) Won sud-coreà (KRW) Dinar kuwaitià (KWD) Riyal saudita (SAR) Dòlar de Singapur (SGD) Franc suís (CHF) Baht tailandès (THB) Dírham dels Emirats Àrabs Units (AED) Dòlar dels Estats Units (USD) Altres (no convertibles directament amb el BSP): Peso argentí (ARS) Real brasiler (BRL) Corona danesa (DKK) Rupia índia (INR) Ringgit malaisi (MYR) Pes mexicà (MXN) Dòlar de Nova Zelanda (NZD) Corona noruega (NOK) Rupia pakistanesa (PKR) Rand sud-africà (ZAR) Corona sueca (SEK) Lliura siriana (SYP) Nou dòlar de Taiwan (TWD) Bolívar veneçolà (VES)
Microfinances i inclusió financera