La voluntat de poder () és un concepte filosòfic de Friedrich Nietzsche. El terme fa referència a l'autodeterminació com a principal força motriu del l'individu, i al propòsit de posar la pròpia voluntat en les coses.
Algunes de les idees errònies sobre la voluntat de poder, inclosa l'apropiació nazi de la filosofia de Nietzsche, sorgeixen de passar per alt la distinció de Nietzsche entre Kraft ('força') i Macht ('poder'). Kraft és la força primordial que pot ser exercida per qualsevol cosa que la posseeixi, mentre que Macht està, dins de la filosofia de Nietzsche, estretament lligada a la sublimació i l'«autosuperació», la canalització conscient de Kraft amb finalitats creatives.
Antecedents miniatura|Nietzsche el 1864 El pensament primerenc de Nietzsche va estar influenciat pel d'Arthur Schopenhauer, el filòsof alemany que va llegir per primera vegada el 1865. Schopenhauer posa èmfasi en la voluntat per mitjà del concepte de «voluntat de viure», atès que l'univers i tot el que hi ha ha està impulsat per una voluntat primordial de viure, que resulta en un desig de totes les criatures vives d'evitar la mort i perpetuar-se. Per a Schopenhauer, aquesta voluntat és l'aspecte fonamental de la realitat.
Una altra influència important va ser Ruđer Josip Bošković, a qui Nietzsche va descobrir i conèixer a través de la lectura, el 1866, de Geschichte des Materialismus ('Història del materialisme') de Friedrich Albert Lange. El 1872, Nietzsche va estudiar el llibre de Bošković Theoria Philosophia Naturalis. Nietzsche fa la seva única referència a Bošković a Més enllà del bé i del mal, on es refereix a la guerra a l'«atomisme de l'ànima».Nietzsche, Beyond Good and Evil, trans. Walter Kaufmann (1886; New York: Vintage Books, 1966), §12. Bošković havia rebutjat la idea de l'«atomisme materialista», que Nietzsche anomena «una de les teories més ben refutades que hi ha», i així la idea dels centres de força esdevindrà central per a les teories posteriors de Nietzsche sobre la voluntat de poder.
Gènesi del concepte en l'obra de Nietzsche A l'inici de la dècada del 1880, Nietzsche va començar a ocupar-se del «desig de poder» (Machtgelüst) a Menschliches, Allzumenschliches: Ein Buch für freie Geister (1880) i Aurora. Reflexions sobre els prejudicis morals (1881). En aquestes obres, el Machtgelüst és el plaer del sentiment de poder i l'ànsia de dominar.
Wilhelm Roux va publicar l'obra Der Kampf der Teile im Organismus el 1881, i Nietzsche va llegir-la per primera vegada el mateix any. El llibre era una resposta a la teoria darwiniana, proposant un mode d'evolució alternatiu. Roux va ser deixeble d'Ernst Haeckel,Wolfgang Müller-Lauter, "The Organism as Inner Struggle: Wilhelm Roux’s Influence on Nietzsche", in Nietzsche: His Philosophy of Contradictions and the Contradictions of His Philosophy, trans. David J. Parent (Chicago: University of Illinois Press, 1999), 161–82. que creia que la lluita per la supervivència es produïa a nivell cel·lular: les diverses cèl·lules i teixits lluiten per recursos finits, de manera que només sobreviuen els més forts. A través d'aquest mecanisme, el cos es fa més fort i s'adapta millor. Rebutjant la selecció natural, el model de Roux va assumir un model d'herència neolamarckià o pangenètic.
Nietzsche va començar a ampliar el concepte de Machtgelüst a La gaia ciència (1882), on en una secció titulada «Sobre la doctrina del sentiment de poder",Section 13. See David Simonin, "Affektivität und Hermeneutik der Macht: Ein Kommentar zum Aphorismus 13 von der “Fröhlichen Wissenschaft”: Zur Lehre vom Machtgefühl", Nietzsche-Studien 52 (2023), p. 171-193. connecta el desig de crueltat amb el plaer del sentiment de poder. En altres llocs de La gaia ciència assenyala que només «en els éssers intel·lectuals es troben el plaer, el disgust i la voluntat»,Nietzsche, The Gay Science, trans. Walter Kaufman (1887; New York: Vintage Books, 1974), §127. excloent la gran majoria d'organismes del desig de poder.
Léon Dumont (1837–77), en el llibre de 1875 Théorie scientifique de la sensibilité, le plaisir et la peine que Nietzsche va llegir el 1883,Robin Small, Nietzsche in Context (Burlington, VT: Ashgate, 2001), 166. va exercir certa influència també en aquest concepte. Dumont creia que el plaer està relacionat amb l'augment de la força.Small, Nietzsche in Context, 167. A Menschliches, Allzumenschliches: Ein Buch für freie Geister i Aurora, Nietzsche havia especulat sobre el fet que els plaers com la crueltat són plaents a causa de l'exercici del poder. Dumont va proporcionar una base fisiològica per a l'especulació de Nietzsche pel que fa a l'afirmació que el plaer i el dolor estan reservats per als éssers intel·lectuals, ja que, segons Dumont, el dolor i el plaer requereixen una presa de consciència i no només una percepció.
El 1883, Nietzsche va encunyar el terme «voluntat de poder» a Així parlà Zaratustra. El concepte, en aquest punt, ja no es limita només a aquells éssers intel·lectuals que realment poden experimentar la sensació de poder; ara s'aplicava a tota la vida: hi ha voluntat de poder on hi ha vida i fins i tot els éssers vius més forts arriscaran les seves vides per més poder, fet que suggereix que la voluntat de poder és més forta que la voluntat de sobreviure.
La «voluntat de viure» de Schopenhauer (Wille zum Leben) es va convertir així en una filial de la voluntat de poder, que és la voluntat més forta. Nietzsche creu que la seva noció de voluntat de poder és molt més útil que la voluntat de viure de Schopenhauer per a explicar diversos esdeveniments, especialment el comportament humà; per exemple, Nietzsche utilitza la voluntat de poder per a explicar tant els impulsos ascètics que neguen la vida com els intensos impulsos que l'afirmen, així com la moral d'amos i esclaus. També troba que la voluntat de poder ofereix explicacions molt més riques que la noció de l'utilitarisme que totes les persones realment volen ser felices, o la noció platònica que les persones volen estar unides amb el bé.
Nietzsche va llegir Biologische Probleme de William Rolph cap a mitjans de 1884.Moore, Nietzsche, Biology, Metaphor, 47.Thomas H. Brobjer, "Nietzsche’s Reading and Private Library, 1885–1889", Journal of the History of Ideas 58, no. 4 (Oct 1997): 663–93. Rolph era un altre antidarwinista com Roux, que volia defensar l'evolució mitjançant un mecanisme diferent de la selecció natural. Rolph argumentava que tota vida busca principalment expandir-se. Els organismes satisfan aquesta necessitat mitjançant l'assimilació, intentant convertir el màxim possible del que es troba al seu voltant en part d'ells mateixos, per exemple buscant augmentar la ingesta i la nutrició. Les formes de vida són, per tant, insaciables.
Més enllà del bé i del mal és l'obra que conté més referències a la voluntat de poder de les seves obres publicades, apareixent en 11 aforismes.Nietzsche, Beyond Good and Evil, §§ 22, 23 36, 44 ("Macht-Willen," translated "power-will"), 51, 186, 198, 211, 227, 257 ("Willenskräfte und Macht-Begierden", translated "strength of will and lust for power"), 259. La influència de Rolph i la seva connexió amb la voluntat de poder també continua al llibre 5 de La gaia ciència (1887), on Nietzsche descriu la voluntat de poder com l'instint d'«expansió del poder» fonamental per a tota vida.Nietzsche, The Gay Science, §349.
El llibre de Carl Nägeli de 1884 , Mechanisch-physiologische Theorie der Abstammungslehre, que Nietzsche va adquirir cap al 1886 i posteriorment va llegir atentament,Brobjer says it is the most heavily annotated book of his 1886 reading, "Nietzsche’s Reading and Private Library", 679. també va tenir una influència notable en la seva teoria de la voluntat de poder. Nietzsche va escriure una carta a Franz Overbeck sobre això, assenyalant que havia estat «tímidament deixat de banda pels darwinistes».Quoted in Nägeli creia en un «principi de perfecció», que conduïa a una major complexitat. Va anomenar la raó de l'heretabilitat l'«idioplasma» i va argumentar, amb una metàfora militar, que un idioplasma més complex i ordenat de manera complicada normalment derrotaria un rival més simple.Horn, "Nietzsche's Interpretation of his Sources", 265–66. En altres paraules, també defensa l'evolució interna, de manera similar a Roux, excepte que emfatitza la complexitat com a factor principal en lloc de la força.
Així, el plaer de Dumont en l'expansió del poder, la lluita interna de Roux, l'impuls de Nägeli cap a la complexitat i el principi d'insaciabilitat i assimilació de Rolph es fusionen en el costat biològic de la teoria de la voluntat de poder de Nietzsche, que es desenvolupa en diversos passatges de les seves obres.Moore, Nietzsche, Biology, Metaphor, 55. Havent derivat la voluntat de poder de tres evolucionistes antidarwinistes, així com de Dumont, sembla apropiat que utilitzi la seva voluntat de poder com a explicació antidarwiniana de l'evolució, i expressa diverses vegades la idea que l'adaptació i la lluita per sobreviure és un impuls secundari en l'evolució dels animals, darrere del desig d'expandir el propi poder: la voluntat de poder.Cf. Nietzsche, Beyond Good & Evil, §13; Gay Science, §349; Genealogy of Morals, II:12.
La idea de la matèria com a centres de força es tradueix en la matèria com a centres de voluntat de poder. Nietzsche volia desfer-se de la teoria de la matèria, que considerava una relíquia de la metafísica de la substància.Whitlock, "Boscovich, Spinoza and Nietzsche", 207.cf. Williams, "Will to Power in Nietzsche's Published Works and the Nachlass".
Voluntat de poder i etern retorn Al llarg de la dècada del 1880, als seus quaderns, Nietzsche va desenvolupar una teoria de l'etern retorn. Presa literalment com una teoria de com són les coses, Nietzsche sembla imaginar un univers físic de lluita i força perpètues que completa repetidament el seu cicle i torna al principi.For discussion, see Whitlock, "Roger Boscovich, Benedict de Spinoza and Friedrich Nietzsche"; Moles, "Nietzsche’s Eternal Recurrence as Riemannian Cosmology"; Christa Davis Acampora, "Between Mechanism and Teleology: Will to Power and Nietzsche’s Gay 'Science, in Nietzsche & Science, 171–188 (Burlington, VT: Ashgate, 2004); Stack, "Nietzsche and Boscovich’s Natural Philosophy"; and Small "The Physics of Eternal Recurrence", in Nietzsche in Context, 135–152.
Alguns estudiosos creuen que Nietzsche va utilitzar el concepte d'etern retorn metafòricament. Però d'altres, com Paul Loeb, han argumentat que «Nietzsche sí que creia en la veritat de l'etern retorn cosmològic».Loeb, Paul, The Death of Nietzsche's Zarathustra, Cambridge University Press, 2010, p. 11. Ambdues interpretacions fan que l'acceptació de l'etern retorn plantegi la qüestió de si podria justificar una transvaloració de la pròpia vida i ser un precursor necessari del superhome en la seva perfecta acceptació de tot el que és, per amor a la vida mateixa i amor fati.
Interpretacions