Kurrentschrift (en català: escriptura Cursiva), també coneguda per Kurrent ("cursiva") o Deutsche Kurrentschrift ("escriptura cursiva alemanya") és una forma històrica d'escriptura manual alemanya basada en l'escriptura cursiva de finals de l'edat mitjana caracteritza per la simplificació de les lletres i els traços verticals que es va ensenyar a algunes escoles alemanyes fins a la dècada de 1870 i que va ser substituïda per l'escriptura Sütterlin a partir del 1915.
La seva etimologia és la paraula llatina currere, que significa "córrer", que també va donar lloc a la paraula francesa "cursive". És la forma manuscrita de les diverses escriptures gòtiques o Fraktur alemanyes utilitzades en la impressió. Tot i que sovint es contrasta amb l'escriptura llatina, també és una forma d'escriptura llatina, amb les seves pròpies característiques distintives.
Des de mitjans del segle XX, i especialment després de la seva abolició a les escoles el 1941 pel decret Normalschrifterlass ("decret d'escriptura estàndard") sobre l'escriptura estàndard, l'escriptura Kurrent (inclosa la seva variant Sütterlin) s'ha utilitzat cada cop menys.
Història Segles XVI-XIX L'escriptura cursiva alemanya es va desenvolupar a principis del segle XVI a partir de la gòtica bastarda de la cancelleria.
Les escoles d'escriptura de Nuremberg i de Saxònia van influir en el seu desenvolupament durant els segles XVII i XVIII. A Prússia es va introduir per primer cop el 1714, per decret, una escriptura estàndard a les escoles, que es diu que es va originar amb el mestre de Berlín Hilmar Curas. Les seves formes punxegudes i inclinades a la dreta, que evitaven en gran manera les corbes, també es van establir en altres territoris de parla alemanya. Així, una escriptura escolar estàndard va esdevenir influent per al desenvolupament de l'escriptura cursiva molt més enllà de les fronteres de Prússia.
Al segle XIX, l'escriptura va rebre una major influència amb la introducció del plomí metàl·lic. Aquesta estri obliga la mà a adoptar una posició d'escriptura específica. Com a resultat, l'angle de l'escriptura es va tornar més oblic, fins a 45 graus. Aquest angle oblic no havia existit en segles anteriors.
Distribució geogràfica L'escriptura cursiva alemanya es va establir com l'escriptura estàndard per a la correspondència quotidiana a tot el món de parla alemanya a partir del segle XVI. A Àustria, en particular, l'escriptura cursiva també es va establir com a escriptura oficial per a documents i protocols oficials. A Suïssa, l'escriptura cursiva es va mantenir en ús com a escriptura quotidiana, oficial i protocol·lària fins a principis del segle XX. Més enllà del món de parla alemanya, l'escriptura cursiva també es va establir en altres zones lingüístiques no romàniques, com el danès, el noruec i el txec.
L'escriptura Kurrent s'utilitzava principalment per a textos en llengua materna, és a dir, textos alemanys a les zones de parla alemanya. Anàlogament a l'ús paral·lel de l'Antiqua i la Fraktur en l'escriptura impresa, els textos manuscrits a les zones de parla alemanya utilitzaven l'escriptura llatina juntament amb la Kurrent per a finalitats específiques, com ara encapçalaments, noms propis, paraules en llengües estrangeres o correspondència amb estrangers. Així, els escriptors cultes dominaven i utilitzaven dues escriptures diferents.
Segles XX i XXI A partir del 1911, l'artista gràfic Ludwig Sütterlin va iniciar una reforma i estandardització de l'escriptura cursiva alemanya a Prússia. El 1911, va desenvolupar dues escriptures bàsiques per a ús escolar: una alemanya i una llatina. L'escriptura Sütterlin es va introduir ràpidament a Alemanya perquè era gràficament més senzilla de formar que la variant anteriorment comuna de l'escriptura cursiva alemanya. Com a resultat, l'escriptura Kurrent va deixar d'utilitzar-se a Alemanya i l'escriptura Sütterlin va anar imposant-se gradualment a les escoles alemanyes entre el 1915 i 1941, però no a les escoles austríaques, on es va continuar utilitzant l'escriptura cursiva tradicional.
El 1941, el Tercer Reich va abolir l'escriptura gòtica alemanya a favor de l'escriptura llatina. El decret de Martin Bormann del 3 de gener de 1941 ordenava inicialment que els llibres i les revistes s'imprimissin a partir d'ara només en lletra Antiqua en lloc de Fraktur. L'1 de setembre de 1941, el Ministeri de Ciència, Educació i Cultura Nacional del Reich va emetre el Decret d'Escriptura Estàndard, que reorganitzava la instrucció de l'escriptura a mà a les escoles. L'"Escriptura Estàndard Alemanya" era una forma d'escriptura cursiva llatina basada en l'alfabet llatí de Sütterlin. Del 1942 al 1945, només es va permetre l'ús i l'ensenyament de l'"Escriptura Estàndard Alemanya" a les escoles. Després del 1945, l'escriptura alemanya, sovint, però no sempre, en la forma Sütterlin, es va ensenyar juntament amb l'escriptura llatina a les escoles de l'Alemanya Occidental i Oriental, de vegades fins a les dècades del 1970 i del 1980, però gairebé no es va utilitzar a la pràctica.
Fins a finals del segle XX, les lletres minúscules o majúscules de l'escriptura Kurrent s'utilitzaven sovint en matemàtiques i física per denotar vectors i nombres complexos, i les lletres majúscules d'aquesta escriptura per denotar matrius o tensors de segon ordre.
Fundada el 1918, l'Associació per a l'Escriptura i la Llengua Alemanya (Bund für deutsche Schrift und Sprache e.V.) continua fins avui dia promovent i preservant les escriptures alemanyes.
Característiques L'escriptura està inclinada cap a la dreta amb bucles als ascendents, i nombroses lletres s'escriuen en un sol traç.
Les tiges de les lletres 'f' i 'ſ' s'estenen cap avall.
Les lletres 'h' i 'z' tenen bucles continus a les corbes inferiors.
La lletra 'e' té la seva pròpia forma característica, que recorda la lletra 'n', pel que es dibuixa un arc sobre la 'u' per distingir-les. La 'e' minúscula de Sütterlin conté dues barres verticals juntes, en les quals es pot veure l'origen de la Ü amb umlaut diacrític (¨) d'una 'e' petita escrita a sobre de la vocal modificada.
Una línia recta sobre una 'n' o una 'm' és una línia de reduplicació, que indica la duplicació de la consonant.
La 'd' minúscula de Kurrent i Sütterlin s'utilitza com a signe de crida en la correcció de galerades per indicar l'esmena "suprimeix tot el segment marcat".
Exemples
Bibliografia Steiner-Welz, Sonja. Von der Schrift und den Schriftarten. Reinhard Welz Vermittler Verlag e. K. 2003. .
Referències
Enllaços externs A Guide to Writing the old German “Kurrent” Script
Categoria:Lletres tipogràfiques