Magnifica humanitas. De personalitati humanae in aevo intellegentiae artificialis servandae () és el títol de la primera encíclica del papa Lleó XIV, que va ser publicada el 25 de maig de l'any 2026.
L'encíclica, signada el 15 de maig de 2026, en commemoració del 135è aniversari de l'encíclica social «Rerum Novarum» del papa Lleó XIII, posa l'èmfasi en la necessitat de prioritzar sempre la dignitat humana davant de l'ecosistema digital en temps de la intel·ligència artificial, recordant que les eines digitals i els algorismes han d'estar sempre al servei de les persones, i no al revés.
Contingut Discernir en una crisi Aquest document pontifici va ser fet públic significativament en l'aniversari de l'encíclica Rerum novarum (Les coses noves) del papa Lleó XIII, de 1891. La qual fou una reflexió sobre l'impacte social, econòmic i religiós de la revolució industrial i obrí l'anomenada doctrina social de l'Església. L'encíclica depassa l'àmbit religiós i obra un debat públic, més enllà dels entorns eclesiàstics. La seva intencionalitat no és ser un manual de principis i normes que cal aplicar, sinó un camí de discerniment comunitari. Com assenyala Josep M. Lozano és una proposta per obrir una conversa pública imprescindible. Ja que, el document no fa invocacions genèriques a l’ètica sinó de trobar criteris de discerniment. Assenyala una agenda de reptes que hem d’abordar sense dilació. Perquè en un món en profunda transformació hem de parlar d’educació, del treball, de la pau i els conflictes, de la comunicació i la veritat, de les desigualtats i l’exclusió social entre altres temes. És Una proposta per a parlar amb llibertat i responsabilitat tant dels canvis que s’esdevenen com de l’horitzó que els orienta."Magnífica encíclica" Josep M. Lozano (Article publicat originalment a El Periódico el 5 de juny)
https://blog.cristianismeijusticia.net/ca/2026/06/08/magnifica-enciclica
Com ha remarcat Francesc Torralba, el papa Prevost per la seva formació té les condicions per parlar amb rigor i coneixement de les conseqüències de la intel·ligència artificial sobre les persones i la societat. Sent matemàtic té unes condicions que li permeten entendre molt bé els mecanismes interns de la IA i els desafiaments i riscos de vulneració de la llibertat i intimitat. És des d'aquest coneixement que la Magnifica Humanitas reclama un govern ètic de la IA.
Què estem construint la humanitat? La gran pregunta que ens fa l'encíclica Magnifica humanitas és: Estem cridats a interrogar-nos sobre el gran projecte de la nostra època: què estem construint?» (Paràgraf 90). A partir de la Rerum Novarum la Doctrina social va anar evolucionat per adaptar-se als contorns canviants del món modern. Les encícliques socials posteriors van abordar, al segle XX, la devastació econòmica de la Gran Depressió, la reconstrucció de l'ordre internacional de la postguerra dels anys quaranta, la perillosa dinàmica nuclear de la Guerra Freda i les forces accelerades, sovint desestabilitzadores, de la globalització financera. A principis del segle XXI, la Doctrina social va procurar respondre als desafiaments la crisi ecològica, reconeixent que la degradació del medi natural i l'explotació sistèmica dels pobres en món i una economia profundament interconnectats.
Així com Lleó XIII va enfrontar l'impacte social i sobre les persones del capitalisme industrial defensant la dignitat del treball i la primacia de la persona sobre el capital, Lleó XIV, l'any 2026, veu la irrupció de la IA amb lògica idèntica. «Les res novae del nostre temps —algorismes, plataformes, dades, automatització— modelen la vida social, distribueixen poder i redefineixen les relacions humanes». Una pregunta de fons travessa tots dos moments històrics: com evitar que la tècnica concentri un poder capaç de debilitar la dignitat humana, la vida comunitària i l'horitzó democràtic?
Lleó XIV adverteix que la humanitat es troba a hores d'ara en una transcendent cruïlla: deixar-se guiar per la tecnologia i el progrés com a únics principis sobre els quals construir la nostra civilització, o situar la dignitat de la persona en el centre. Per il·lustrar clarament el dilema el papa recorre a dues evocacions bíbliques que mostren dues imatges bíbliques que travessen el cor moral de l'encíclica: Babel i Jerusalem. Babel apareix com la metàfora d'un poder fascinat amb ell mateix, capaç d'ordenar, uniformar i centralitzar la vida humana des d'una lògica funcional en què importen poc les persones. Amb Jerusalem, en canvi, en la reconstrucció impulsada per Nehemies emergeix una ciutat aixecada col·lectivament, on cada família assumeix la responsabilitat del seu tram de muralla i converteix la comunitat en una obra compartida, arrelada en Déu. Babel representa l'orgull, la uniformitat, l'autosuficiència i la pretensió d'assolir el cel sense Déu. Nehemies, en canvi, simbolitza l'oració, el discerniment, el treball compartit i la responsabilitat comunitària.
Des d'aquestes imatges el papa analitza la guerra, les noves formes de comunicació contemporània, la IA, l'economia digital. Ens pertoca evitar construir un món inhumà i injust. Les «coses noves» del present, és a dir, les grans transformacions històriques que interpel·len la consciència cristiana, estan marcades per l'expansió accelerada de la digitalització, de la intel·ligència artificial i la robòtica, que incideixen profundament en les estructures socials, en els processos de presa de decisions i en l'imaginari col·lectiu. La tècnica ha de ser una dimensió autènticament humana, arrelada en la llibertat i en la creativitat, però el seu poder demanda una responsabilitat nova i inèdita. Ja que «mai la humanitat ha tingut poder sobre si mateixa» i cal amb urgència «orientar aquest poder vers el bé comú» (paràgraf 4). Les imatges bíbliques de Babel i de la reconstrucció de Jerusalem remarquen l'objectiu de la carta papal: l'alternativa no és entre acceptar o refusar la tecnologia, sinó entre un ús que desintegra o un altre que custodia tot allò de valuós que ens fa humans.
Un pensament dinàmic fidel a l'Evangeli El primer capítol de Magnifica humanitas Sobre la custòdia de la persona humana en el temps de la intel·ligència artificial descriu l'evolució de la Doctrina social de l'Església i el seu diàleg amb el món contemporani, sobretot des de l'encíclica Rerum novarum (Les coses noves) del papa Lleó XIII i la seva construcció i evolució amb Pius XI i Pius XII, amb una molt notable aportació dels ensenyaments del Vaticà II (Gaudium et Spes), com també dels documents de Pau VI, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc. Aquesta doctrina social, doncs, no és pas com un conjunt de regles, si no més aviat és un discerniment continu, viu i dinàmic a la llum de l'Evangeli sobre els reptes que sorgeixen a la societat.
El papa Prevost insisteix en tres idees essencials d'aquestes aportacions doctrinals: la fe cristiana ha d'il·luminar les mutacions del món modern, el progrés tècnic no és dolent en si mateix, sinó que ha d'estar orientat al bé i, finalment, l'Església desitja dialogar amb la ciència, l'economia i la política sense renunciar a l'Evangeli. A més, recorda que la persona humana continua sent superior a tota lògica econòmica o tecnològica. El text subratlla que la Doctrina social no és una ingerència inadequada en les qüestions temporals sinó que expressa la responsabilitat de l'Església amb el bé comú. No conté fórmules específiques sinó principis per a pensar, criteris per a discernir i jutjar i orientacions concretes per actuar on cada pontífex ha aportat la seva mirada a les «coses noves del seu temps» per orientar el discerniment en la vida personal i pública dels creients.
Construir una societat més justa basada en la dignitat humana El segon capítol aborda els fonaments i principis d'aquesta Doctrina social que són essencials per construir i fer una societat més justa. El papa parla de la dignitat humana i del bé comú, de la solidaritat, de la subsidiarietat i de la justícia social. Tot remarcant el perill d'esdevenir una societat en què l'ésser humà es redueixi a un simple objecte de rendibilitat, i insisteix en l'acolliment i la protecció dels més vulnerables. esquerra|miniatura|416x416px|Lleó XIV en una imatge de 2025 Lleó XIV remarca aquesta dignitat de la persona com a principi central i constant en tot el desenvolupament del Magisteri i és clau per jutjar rectament sobre el treball, l’economia, la política i la tecnologia. També fa referència al bé comú, que ha d'orientar tota acció social i política i contribueix a una convivència justa i fraterna. Un bé comú que s'orientarà sobre els principis de solidaritat, subsidiarietat i justícia social, com també el principi de la destinació universal dels béns. Aquests principis, considerats conjuntament, articulats amb prudència portaran al desenvolupament humà integral, adreçat a promoure tota la humanitat i a tota persona.
El papa reafirma que és deure de l'Església i és un servei a la humanitat alçar la veu per advertir si es qüestiona la dignitat humana i el futur de la humanitat. Tot recordant que cal vetllar aquesta gaudeixi de la destinació universal dels béns —materials, immaterials i culturals— i no siguin confiscats per una minoria. Un principi que recull la Doctrina social de l'Església, però també que el troben ja enunciat en Tomàs d'Aquino, Agustí d'Hipona o Ambròs de Milà.
Lleó XIV remarca que la persona ha estat creada a imatge i semblança de Déu. Cal recordar-ho, ja que «la pressió de noves ideologies i de determinats interessos molt poderosos» pot reduir la persona a «un recurs que es fa servir i s'explota» o «allò que fa o produeix» (paràgraf 51). Per contra, «la dignitat fonamental de cada persona no s'adquireix ni es mereix, ni cal demostrar-la» (paràgraf 53). Un segon fonament de la Doctrina Social de l'Església és la inviolabilitat dels drets humans, entre els quals el primer és el dret a la vida «des de la concepció fins al final natural»: en aquest sentit, Lleó XIV defineix l'avortament provocat, l'assassinat d'innocents i l'eutanàsia com a «decisions greument il·lícites» (paràgraf 55). El tercer fonament és el reconeixement dels drets de les minories, amb especial atenció a les dones: a favor seu, el pontífex demana «decisions concretes» a les lleis, a la feina, a l'educació, a les responsabilitats socials i polítiques, perquè siguin veritablement escoltades i valorades (paràgraf 57).
L'encíclica destaca que la dignitat de la persona «no depèn de les capacitats que posseeix, de les riqueses o del rol que exerceix, ni de les decisions justes o equivocades que pren, sinó que és un do que la precedeix i l'excedeix, donat per Déu», denunciant les ideologies que consideren les persones com a mers mitjans per obtenir resultats. Lleó XIV alerta del fet que moltes vegades la tutela dels drets humans es queda en una mera declaració formal i que, a més, s'eviti el fonament d'universalitat. És per això que fa una especial denúncia a les condicions de moltes dones al món, recordant que «doblement pobres són les dones que pateixen situacions d'exclusió, maltractament i violència, perquè sovint es troben amb menors possibilitats de defensar els seus drets» (…) «Mentre hi hagi aquesta disparitat», destaca el papa Prevost, no podrem dir que la societat reconeix realment la igualtat entre dones i homes.