miniatura|El conegut lema 'Mort al feixisme, llibertat per al poble', en serbocroat El cinema partisà és el nom d'un subgènere de pel·lícules de guerra realitzades a Iugoslàvia durant les dècades del 1960, 1970 i 1980. En un sentit ampli, les principals característiques de les pel·lícules partisanes són que estan ambientades a Iugoslàvia durant la Segona Guerra Mundial i tenen partisans iugoslaus com a protagonistes, mentre que els antagonistes són les Potències de l'Eix i els seus col·laboradors.The Rise and Fall of the Yugoslav Partisan Film: Cinematic Perceptions of a National Identity on JSTOR Segons l'historiador de cinema croat Ivo Škrabalo, el cinema partisà és «un dels gèneres més autèntics de la història del cinema iugoslau».
Estil La crítica cinematogràfica discrepa sobre la definició exacta del gènere. Les pel·lícules partisanes sovint s'equiparen únicament amb la branca popular i orientada a l'entreteniment del gènere, caracteritzada per un abast èpic, repartiments corals, producció costosa i escenes emocionalment intenses, iniciada amb Kozara (1962) de Veljko Bulajić. L'altra branca, que va tenir menys atractiu per a l'establishment comunista, estava representada per pel·lícules modernistes, que anaven des del naturalisme poètic del moviment cinematogràfic de l'Ona Negra (Crni val / Црни вал or Crni talas / Црни талас) fins a pel·lícules experimentals sobre corrents de consciència.
En la seva anàlisi de Desant na Drvar (1963), de Fadil Hadžić, el crític de cinema croat Jurica Pavičić identifica set característiques clau del que ell anomena «cinema superpartisà»:
Atenció en exemples crucials, coneguts i de «manual» de la lluita partisana, com ara les principals batalles i operacions militars, que després reben una interpretació oficial. Absència de figures autèntiques i destacades de la lluita partidista, amb l'excepció de Josip Broz Tito. Segons Pavičić, la raó d'això era que el culte a la personalitat de Tito es veguès amenaçat. Estructura mosaica en què de vegades hi participen desenes de personatges, i el seu destí es segueix al llarg de la pel·lícula. Aquests personatges representen diferents classes o àmbits de la vida (intel·lectuals, camperols), o diferents grups ètnics. Barreja d'allò còmic amb allò tràgic. La presència de personatges estrangers (no iugoslaus) com a àrbitres. El seu paper és presenciar i verificar el martiri i l'heroisme dels pobles iugoslaus tal com els representen les pel·lícules partisanes, enviant un missatge simbòlic: «Aquí teniu, el món ens reconeix tal com som». El tracte característic dels alemanys: tot i que són retratats com a dolents i demonitzats de diverses maneres, també es mostra que són superiors en poder i disciplina, i són representats com un adversari eficient, sofisticat i fins i tot glamurós. Finals de Deus ex machina, en què els partisans surten de situacions aparentment desesperades.
L'anàlisi de Pavičić va ser criticada per no ser universalment aplicable al cinema partisà, i existeixen diverses excepcions notables a la fórmula anterior. A la dècada del 1980, les dificultats econòmiques al país, així com la transformació ideològica del jovent iugoslau, van provocar una disminució de l'interès pel gènere, i el fracàs crític i comercial de Veliki transport (1983) de Bulajić se sol veure com un final simbòlic de l'era del cinema partisà.
Referències
Categoria:Gèneres cinematogràfics Categoria:Pel·lícules de Iugoslàvia Categoria:Pel·lícules bèl·liques