Mariza, nom artístic de Marisa dos Reis Nunes, (Moçambic, 16 de desembre de 1973) és una cantant de fados, una de les més populars de Portugal i una de les cantants portugueses amb més projecció internacional. Ha tingut una presència habitual a escenaris com els del Carnegie Hall, a Nova York, el Walt Disney Concert Hall, a Los Angeles, la Salle Pleyel a Paris, Palau de l'Òpera de Sydney o el Royal Albert Hall a Londres. El diari britànic The Guardian la considerà «una diva de la world music». A més a més, va obrir la gran final del Festival de la Cançó d'Eurovisió 2018, juntament amb Ana Moura.
Biografia miniatura|Mariza. Zelt Musik Festival 2015 Friburg de Brisgòvia, Alemanya Marisa dos Reis Nunes va néixer a la freguesia de Nossa Senhora da Conceição a l'antiga Lourenço Marques, a l'època, capital de l'aleshores província portuguesa de Moçambic. És filla de pare portuguès i mare moçambiquesa. Va néixer prematura de sis mesos i mig sense cap justificació aparent.Miguel Azevedo a Êxito, suplement del Correio da Manhã, Dissabte, 3 de Novembre del 2007 Segons declaracions a la cadena de televisió SIC, el pare la considerava el nadó més lleig que mai hagués vist. Segons ella «encara tenia les orelles enganxades i els ulls per obrir» i el mateix pare pensà que no sobreviuria.
Amb tres anys, arribà a Portugal, el 1977. A l'actual Maputo, el pare treballà de cap de magatzem d'una empresa d'electrodomèstics portuguesa. Durant l'èxode de les famílies portugueses deixaren Moçambic i escolliren Lisboa per a començar una nova vida. S'instal·laren al barri de Corroios i més tard al número 22 de la Travessa dos Lagares a la Mouraria.
miniatura|esquerra|Casa on va créixer Mariza a la Mouraria.
El 1979 reobriren el restaurant Zalala al barri típic de Lisboa, Mouraria, bressol del fado i freqüentat per molts fadistes de referència com Fernando Maurício i Fernando Farinha. El Zalala, avui tancat, devia el seu nom a una platja moçambiquesa.
Fou el pare qui determinà el gust de la cantant pel fado. Segons ella, el pare estava «sempre escoltant fado i durant els àpats mai es veia la televisió; s'escoltaven discos, sempre de fado...»Reportatge de la SIC, 2007 Fernando Farinha, Fernando Maurício, Amália Rodrigues, Carlos de Carmo, entre molts altres, eren els predilectes del pare i foren els que més influenciaren la forma de cantar de Mariza.
Amb cinc anys, rebé el primer xal i començà aleshores a emmotllar la veu que la faria famosa. Sobre l'establiment on aprengué a cantar fado i on va actuar per primera vegada als cinc anys, vestint un xal negre, Mariza va declarar:
«Va ser aquí on tota la història començà. Potser és aquí que acabarà. Tot pot acabar de sobte, tal com va començar i jo torno a la meva Mouraria i a la petita taverna dels meus pares per servir plats de tripes i gots de vi. El que no m'importaria gens!»
Allà es va creuar «amb tants fadistes que les seves cares ja s'esfumen a la memòria.» El restaurant roman tancat ja fa diversos anys, però encara conserva a la porta una placa amb el seu nom i una llegenda que diu “El racó de l'artista”.
Només a l'adolescència començà a ser presa seriosament com a cantant, però els pares declararen en diverses entrevistes que sabien que la seva filla tenia un do. El primer fado que va interpretar al Zalala fou Os putos de Carlos do Carmo, que el seu pare li ensenyà fent dibuixos en tovallons de paper. Encara no sabia llegir i era la forma de decorar els fados preferits pel pare, com ara, Cheira bem, cheira a Lisboa i Menina das trenças pretas.
El pati de l'escola era un escenari per a la nena de sis anys. A una entrevista al Correio da Manhã, l'antiga auxiliar d'educació de l'escola, Sra. Fernanda, digué que la jove feia una roda amb les companyes i després anava cap al mig d'elles, on cantava, amb les professores vigilant als vestíbuls o darrere les finestres, perquè no sentís vergonya.
Una altra de les seves aficions era el sapateado, practicat a la porta de casa amb xapes de la Coca-Cola enganxades a les sabates. Cantava a casa i, en comptes de micròfon, usava llaunes de laca i desodorant.
Als set anys, és convidada per Alfredo Marceneiro Júnior, fill d'Alfredo Marceneiro, a actuar a l'escenari del restaurant Adega Machado, sent aquesta la seva estrena a una casa de fados.
Fins a decidir-se pel fado cantà diversos gèneres com pop, gospel, soul i jazz. A l'època no era ben vist dir que t'agradava cantar fado. Va formar amb alguns amics una banda de versions anomenada Vinyl i solia cantar al bar Xafarix de Lisboa. Més endavant formà els Funytown.
Mariza cantava regularment a un bar de Madragoa, el Berimbar, la propietària del qual era la mare de João Pedro Ruela. La música brasilera era una atracció per la Mariza i va viure cinc mesos al Brasil el 1996.
Va ser a una de les més típiques cases de fados de Lisboa, la Sr. Vinho, propietat de Maria da Fé i de José Luís Gordo, situada al barri de Lapa, on Mariza va començar a cantar més professionalment. «Maria da Fé va ser, pràcticament, la seva professora aquí», segons José Luís Gordo, que arribà a escriure dos fados per a l'intèrpret. La primera música que cantà en públic va ser Povo que lavas no rio. També va cantar al Café Café, propietat d'Herman José.
Fado em mim i internacionalització El 1998 actua convidada per la Caixa Económica Luso-Belga a Brussel·les i Amsterdam.
El 1999 és convidada pel director teatral Filipe La Féria a formar part de la llista de cantants que homenatjaran Amália Rodrigues a un espectacle al Coliseu de Lisboa (i després al Coliseu de Porto), transmès en directe per la cadena TVI. Entre les cançons que va cantar estaven Oiça lá ó senhor Vinho i Estranha forma de vida.
El disc de debut, Fado em mim, havia de ser només una edició privada, feta per la insistència de João Pedro Ruela, però acabà sent editat a 32 països.Informacions sobre Fado em mim al web oficial de la fadista No aconseguí ser contractada per cap segell portuguès. Això no obstant, un segell holandès, World Connection, decidí apostar per la fadista i edità el primer àlbum a diversos països.
No fou fins al 2002 que Mariza va veure el seu primer àlbum, editat a Portugal. Entre els principals temes del disc es trobaven Chuva, Ó gente da minha terra i Oiça lá ó senhor Vinho.
El disc és una espècie de tribut a Amália Rodrigues, ja que moltes de les cançons eren del seu repertori. Una de les que aconseguí major repercussió fou Chuva. Barco negro apareix en una versió força diferent a l'original, ritmada per la percussió de João Pedro Ruela. Loucura, una de les seves cançons més emblemàtiques, inicià no només aquest disc sinó dos dels seus principals concerts: el concert a Lisboa, als jardins de la Torre de Belém, el qual originà un disc que rebé una nominació al Grammy Llatí i el concert al Pavilhão Atlântico amb convidats especials, el 8 de novembre del 2007, donat simultàniament a la festa d'entrega dels Grammy pels quals estava nominada.
Amb aquest disc sorgiren les primeres gires a l'estranger i els primers premis i nominacions. El primer premi que rep fou donat, el 2001, al disc Fado em mim per la crítica alemanya.
Amb tot, molts dels concerts que donà foren invitacions d'institucions oficials, com ara ambaixades, entre d'altres. Als EUA, per exemple, entre el públic estava l'esposa del secretari d'estat del país, Colin Powell, que es feia acompanyar per l'esposa d'un senador. Presentà el seu disc al Central Park de Nova York i al Hollywood Bowl de Los Angeles, però a una entrevista declarà haver-li agradat més l'espectacle que va donar al gran auditori del New Jersey Performing Arts Center, per ser un espai més petit i intimista.
El CD es vengué molt bé a Portugal, liderant les llistes de vendes tal com farien la resta dels discos de la fadista. Als Països Baixos també va obtenir èxit comercial, així com al Regne Unit i a Finlàndia. Als EUA l'àlbum arribà al lloc 6è a la llista dels més venuts a l'àrea de world music.Miguel Francisco Cadete, a Público, Divendres, 27 de Setembre del 2002
Al mundial de futbol del 2002, interpretà l'himne nacional portuguès abans de l'inici del partit entre Corea del sud, que jugava a casa, contra la selecció de Portugal.
Primera gira Fa una gira pel món, passant per Tailàndia, Itàlia, Països Baixos, EUA, Espanya o Catalunya.Mariza ao vivo, a At-Tambur A invitació de l'entitat reguladora de l'espectacle, participà en el Festival WOMAD 2002 (organitzat pel Real World de Peter Gabriel) a Reading, al Regne Unit. El seu concert al festival de world music va ser enregistrat i editat en una edició limitada per a col·leccionistes, Live at WOMAD 2002. Entre les cançons, les que més destaquen són Primavera i una imponent interpretació d'Estranha forma de vida.
El 2002, en el decurs de la promoció d'aquest disc, participà per primera vegada al programa de la BBC, Later with Jools Holland, a un altre programa de televisió francès i va ser portada de la revista Folk Roots. Després tornà a Portugal on actuà amb la sala plena, al Rivoli de Porto i al Grande Auditório del CCB a Lisboa, dues de les grans sales d'espectacles de Portugal. Sobre aquests dos espectacles i en resposta a la pregunta feta per diversos periodistes de diverses publicacions, Mariza va fer una declaració que esdevingué famosa i es convertí en un emblema de comunicació social sempre que torna de les gires per l'estranger a Portugal: «...això és com tornar a casa per rebre la benedicció dels pares.»
De tornada a Londres el 24 de Novembre, va esgotar totes les localitats, amb dos mesos d'antelació, a la Purcell Room del The Royal Festival Hall, on actuà en l'àmbit del Festival Atlantic Waves.
Fado Curvo Mariza en concerto a la Torre de Belém, 2008|miniatura|esquerra
Un any després de Fado em mim edita Fado Curvo, que repeteix l'èxit de l'anterior obtenint un quàdruple disc de platí. Mescla una mica de diversos estils i abriga una visió més madura del fado i una temptativa d'exploració i innovació per part dels productors, lletristes i de la mateixa cantant. El tema principal d'aquesta producció de Carlos Maria Trindade va ser Cavaleiro Monge.
Tanmateix, la cançó que més destaca és Primavera, poema sublim d'autoria de l'escriptor i poeta lisboeta David Mourão-Ferreira i provenent del repertori amalià. Es convertí en una de les grans passions de Mariza, una cosa a la qual es refereix cada vegada que canta en viu i que abans de ser gravat aquest disc ja formava part del repertori dels espectacles de l'intèrpret. El 8 de novembre del 2007, al concert al Pavilhão Atlântico, l'intèrpret va ser aplaudida d'empeus durant sis minuts consecutius al final de la interpretació de Primavera. Sobre el disc Mariza digué en una entrevista: «A més de Primavera, destaquen d'altres cançons, entre elles, l'homònima del disc, Fado Curvo, d'autoria de Carlos Maria Trindade, cançó que estreny la relació del fado amb la dansa degut al seu to alegre i més contemporani». Segons la cantant, aquest fado es relaciona amb la seva vida personal i amb la vida de qualsevol ésser humà, ja que aquesta mai és lineal.
Al disc interpreta Caravelas, basat en un poema de Florbela Espanca, de la qual també havia gravat un fado al disc anterior. Després canta un poema de Gil do Carmo, un registre més lleu i contemporani que es refereix a Lisboa i al Tajo. La cançó més curta del disc, Anéis do meu cabelo es basa en un poema d'António Botto que sembla estar fet a mida de l'intèrpret.