Francisco Fernández de la Cueva y Enríquez de Cabrera (Barcelona, 1619 - Madrid, 27 de març de 1676) va ser un aristòcrata, diplomàtic i militar espanyol, titular de la Casa d'Alburquerque, destacat pels seus càrrecs de 22è Virrei de Nova Espanya i 45è Virrei de Sicília, així com per la seva participació en la Guerra dels Trenta Anys.
Va succeir al seu pare en la Casa d'Alburquerque quan comptava disset anys, i un any més tard va començar la seva carrera militar participant en el setge d'Hondarribia (1638) a les ordres del marquès de Mortara. Després de diverses campanyes de servei a Flandes com a soldat de pica, va ser ascendit a mestre de Camp i lloc al capdavant d'un terç espanyol que va portar el seu nom, amb el qual va participar a les batalles de Châtelet (1642), Honnecourt (1642) i Rocroi (1643), per la qual va ser més reconegut.
Després de servir com a general de la cavalleria de Catalunya (1645-1649) i obtenir victòria a Vilafranca del Penedès i Montblanc (1649), va ser nomenat Virrei de Nova Espanya (1653-1660), on va finalitzar les obres de la catedral de Mèxic, i de retorn a Espanya va ser capità general de l'Armada (1662-1664) i tinent general de la Mar (1664), i va custodiar a Margarita d'Àustria fins a Trento per al seu matrimoni amb Leopold I d'Habsburg. Finalment nomenat Virrei de Sicília (1667-1670), va acabar els seus dies com conseller d'Estat i Guerra, i majordor major del rei Carles II, i va morir al Reial Alcàsser de Madrid el 27 de març de 1676 d'un atac al cor.
Filiació Va néixer de pas a Barcelona, l'any 1619 quan el seu pare ocupava el virregnat de Catalunya, sent originari de la vila segoviana de Cuéllar, on la família tenia la seva residència, un imponent castell-palau. Va ser fill de Francisco Fernández de la Cueva y de la Cueva, VII duc d'Alburquerque, gran d'Espanya, IV marquès de Cuéllar, VII comte de Ledesma i de Huelma, membre dels Consells d'Estat i Guerra, Virrei de Catalunya i de Sicília, i president dels Consells Suprems d'Itàlia i d'Aragó; i de la seva tercera dona Ana Enríquez de Cabrera y Colonna, filla de Luis Enríquez de Cabrera y Mendoza, IV duc de Medina de Rioseco i IX Almirall de Castella.
En 1635 va ser nomenat cavaller de l'Orde de Santiago, en la qual més tard ocuparia els càrrecs de Tretze i comanador militar de Guadalcanal. Mort el seu pare en 1637, va succeir en la Casa d'Alburquerque, sent VIII duc de Alburquerque, gran d'Espanya, VI marquès de Cuéllar, VIII comte de Ledesma i de Huelma, senyor de Mombeltrán, Pedro Bernardo, La Codosera, Lanzahíta, Mijares, Aldeadávila de la Ribera, San Esteban, Villarejo del Valle i Las Cuevas.
Va començar la seva carrera militar als divuit anys, quan Felip IV li va escriure sol·licitant-li quantes peces pogués enviar de la vasta armeria que es custodiava al castell de Cuéllar, per a armar als soldats que combatrien al setge d'Hondarribia. Després de parlar amb el seu oncle Juan Alfonso Enríquez de Cabrera y Colonna, Almirall de Castella, va aconseguir formar part de les files de l'exèrcit real que lluitaria en la Guerra dels Trenta Anys.
Primers anys de servei Reclutat a l'exèrcit de Felip IV, va participar en l'expedició que va expulsar a les tropes franceses liderades pel cardenal Richelieu, primer ministre de Lluís XIII de França, que havien pres Hondarribia durant el desenvolupament de la Guerra dels Trenta Anys.
Va ser enquadrat al terç del marquès de Mortara i va combatre en l'ocupació de Monte Jasquivel. El dia de la batalla, el va fer en el cos dret de les piques, a l'avantguarda i primera filera dels esquadrons de l'exèrcit, on es va distingir amb valor i coratge. Els espanyols van sortir victoriosos de la batalla, i alliberren la plaça. Al juliol de 1639 el duc ja es trobava de nou a Madrid, i el valor mostrat a Hondarribia va ser la clau d'accés per a viatjar a l'any següent, als Països Baixos.
El duc, tenint en compte el moment que vivia la guerra a Flandes contra els francesos i neerlandesos, es va oferir al rei per a formar part de la defensa d'aquelles places, sol·licitud que va ser acceptada. Antonio Rodríguez Villa atribueix aquesta decisió del duc a una demostració de valentia i coratge, i a un anhel d'aconseguir fama i llorers, perquè com ell mateix expressa, el duc ho tenia tot en aquell moment:
Després de servir en diverses campanyes com a soldada de pica, va ser ascendit a Mestre de Camp d'Infanteria Espanyola i lloc al capdavant d'un dels gloriosos terços espanyols.
El Terç d'Alburquerque miniatura|Bandera del seu terç L'ascens a Mestre de Camp va arribar al gener de 1641, i el va ocupar fins a 1643. Amb aquest nomenament va accedir a un terç espanyol. El terç que li va ser confiat el va heretar de José de Saavedra, I vescomte i I marquès de Rivas de Saavedra, que havia marxat a Espanya per a fer valer els seus serveis.Francisco Fernández de la Cueva y Enríquez , consultado el 22 de noviembre de 2008. El seu terç, com va ser costum en uns altres, es va batejar amb el seu títol, i va ser anomenat Terç d'Alburquerque; el duc el va vestir la seva costa. El terç va participar en les batalles de Castelet, Honnecourt i Rocroi, la més significativa de totes.
Batalla de Honnecourt
Més tard el terç es va trobar en la batalla de Honnecourt (24 de maig de 1642), obtenint la victòria de tres places fortes, dues d'elles guanyades per atac i una per setge. També va defensar la ribera del Sasso, i va rebutjar els atacs del príncep d'Orange, que començava a penetrar per Selsat. Així mateix, va acompanyar constantment al seu general, Francisco de Melo, com ho demostra el diari d'aquest. Distingit en aquesta batalla, Felip IV el va recompensar nomenant-lo general de la Cavalleria Lleugera de l'Exèrcit de Milà, i més tard de Flandes, ocupació que va exercir a la batalla de Rocroi i durant la resta de la campanya, als ordes de Francisco de Melo, i va ser cridat a la Cort quan va acabar.<ref>Bataille de Hennecourt in Ph. Le Bas : France. Dictionnaire encyclopédique, Didot, Paris, 1843, p. 365 (fr).</ref> Batalla de Castelet miniatura|Castell de Castelet (Le Catelet). Va participar al costat del seu terç, en la batalla de Castelet (Le Catelet), en la qual van vèncer els espanyols als francesos el 26 de maig de 1642. El duc es va distingir pujant per les fortificacions enemigues en ple dia, va trencar els regiments de Bresse i Piemont, i va guanyar amb les seves tropes set de les deu peces de artilleria que es van capturar en la batalla, assegurant la victòria.FERNÁNDEZ DE BETHENCOURT, Francisco: Historia genealógica y heráldica de la Monarquía Española, Casa Real y Grandes de España, Tomo X, Madrid, 1920, pág. 287. Com ell mateix va escriure, va recollir els soldats que se derramaban en el alcance, me formé y sustenté la plaza de armas y abrigué a los que volvían rechazados, con que se aseguró la buena fortuna de aquel día.FERNÁNDEZ DURO, Cesáreo: Don Francisco Fernández de la Cueva, duque de Alburquerque, Madrid, 1884, pág. 51.Rucholle: Planta de la Batalla de Chastelet
Batalla de Rocroi
En 1645 va exercir el mateix càrrec a l'Exèrcit de Catalunya, on va tornar a servir a les ordres de Melo, rebent posteriorment el generalat de les galeres d'Espanya.
El Terç d'Infanteria del Duc d'Alburquerque va prendre part en la Batalla de Rocroi a les ordres del sergent major Juan Pérez de Peralta. Va tenir una actuació molt destacada, aconseguint rebutjar 6 càrregues de la infanteria i cavalleria franceses, que no van aconseguir descompondre-li. Va ser l'últim a acceptar la capitulació oferta pel duc de Enghien, però la seva resistència només va servir per a endurir els termes d'aquesta, constituint-se en presoners de guerra. miniatura|esquerra|El Duc d'Enghien en la batalla de Rocroi. Quant al duc, la seva actuació com a cap la Cavalleria de l'Esquerra va ser molt controvertida. Com a fruit del seu muntatge propagandístic, els francesos el van acusar d'haver abandonat el camp de batalla, cavalcant més de 30 milles fins a refugiar-se en Marienburg, fet que va destapar el duc de Aumale a la seva Història dels Prínceps de Condé i que va provocar a Espanya l'aparició d'alguns opuscles que ho refusaven (Rodríguez Villa, Cesáreo Fernández Duro, etc.).
Més tard, la Duquessa d'Alba va donar a conèixer la correspondència del duc conservada a la seva casa en relació amb aquesta batalla, el desenvolupament de la qual va ser completament adulterat pels francesos per tornar en una victòria definitiva el primer èxit militar aconseguit sota l'ègida de Lluís XIV de França. La veritat és que Rocroi va ser una victòria pírrica on els francesos van sofrir més pèrdues que els espanyols, encara que van guanyar el camp i van socórrer la plaça assetjada.
La infanteria espanyola no hi va ser aniquilada; en canvi, els francesos, van haver de formar un nou exèrcit per a continuar la campanya, saldada amb la conquesta de dues places menors i perifèriques: Sierk i Thionville.
Cavalleria de Catalunya La seva actuació com a general de la cavalleria de Catalunya des de 1645 li va reportar les victòries de Vilafranca del Penedès en 1649 i de Montblanc el 14 de novembre del mateix any al costat de Juan de Garay. Aquestes victòries van consolidar el seu ascens que es produïa l'any següent, quan fou nomenat General de les Galeres d'Espanya.
Virrei de Nova Espanya miniatura|Vista aèria de la ciutat d'Albuquerque (Nou Mèxic). Tenia 34 anys quan va ser nomenat Virrei de Nova Espanya. Va fer la seva entrada a la ciutat de Mèxic el 15 d'agost de 1653.
Arribava, com els anteriors virreis, amb una ajuda econòmica per les despeses del viatge, establerta pel rei. En el cas d'Alburquerque va ser de 12.000 pesos, que va rebre en desembarcar a la Nova Espanya, i que immediatament va retornar al rei,FERNÁNDEZ DURO, Cesáreo: Don Francisco Fernández de la Cueva, duque de Alburquerque, Madrid, 1884, pág. 43. perquè la seva excel·lent economia personal li permetia no acceptar aquest tipus d'ajudes.
Davant el perill de desembarcament de tropes angleses a causa de la guerra que mantenien amb Espanya, una de les seves primeres actuacions va ser reforçar les defenses de Veracruz i San Juan de Ulúa, i va enviar armes i munició a Jamaica i l'Havana; a més, va reforçar l'Armada de Sobrevent. En la seva tasca fundadora i poblacional, va enviar cent famílies a Nou Mèxic, i entre altres llocs va ser fundada la vila de Alburquerque en el seu honor, que posteriorment perdria la primera erra, donant lloc al nom de Albuquerque, dita així en el seu honor. D'altra banda, va secundar en gran manera, les missions jesuïtes a Califòrnia.
Respecte a l'economia, va encunyar monedes d'or del prestigiós encuny mexicà, i va recaptar acuradament les rendes reials, que va remetre a Espanya en grans quantitats de plata. A més, va augmentar el comerç amb Filipines, i va manar construir a la dàrsena de Campeche alguns navilis per al servei de cabotatge i d'ultramar.
miniatura|300px|Catedral de Mèxic, en les obres de la qual va posar especial interès el virrei duc d'Alburquerque. Com els anteriors virreis, es va preocupar pel desguàs de la llacuna, i va posar especial atenció en el progrés de les obres de construcció de la Catedral de Mèxic, perquè la seva intenció era finalitzar-les abans d'acabar el seu comandament. Tenia costum de passejar diàriament pels carrers de la ciutat, i generalment recorria el trajecte entre la seva residència, el Palau Virregnal i la catedral. Una tarda que es trobava resant a la capella de la Solitud, va ser atacat per l'esquena amb un cop d'espasa. Immediatament la guàrdia del virrei va immobilitzar a l'agressor, Manuel de Ledesma y Robles, de qui més tard es va saber que sofria trastorns mentals. Malgrat això, va ser sentenciat, acusant-lo dels delictes de traïció, lesa majestat, atemptar contra la vida del virrei i ofendre al Santíssim sagrament, en la presència del qual va pretendre cometre el crim; fou penjat.
El 16 de setembre de 1660 va lliurar el govern de Nova Espanya i va tornar a Madrid.