miniatura|Família d'indis botocudos, retratada per Debret (1834)
Botocudos és una denominació genèrica dels colonitzadors portuguesos a diferents grups indígenes de les llengües macro-gê (no tupí), de diverses regions geogràfiques, els individus de les quals, majoritàriament, usaven discs labials i auriculars. També anomenats aimorés, eren nombrosos en les primeres incursions dels invasors europeus, i es distribuïen pel sud de Bahia i la vall del Doce, el nord d'Espírito Santo i Minas Gerais.Site da Prefeitura Municipal de Colatina. História. Botocudos foram os primeiros habitantes da região . Encara en resten alguns grups als rius Mucuri i Pardo.
Botocudo és definit en lEnciclopèdia Delta Universal com el "nom de diversos grups indígenes brasilers de llengües diferents, pertanyents al tronc macro-gê, que en el segle XVI habitaven les capitanies hereditàries d'Ilhéus i Porto Seguro, segurament vinguts de l'interior".
Els botoques són discs blancs, fets amb la fusta lleu de la barriguda (Ceiba ventricosa), assecats al foc, de diàmetre fins a uns 12 centímetres.Século Diário. Etnias do ES. "Os verdadeiros donos da terra", per Rogério Medeiros.
Quan els portuguesos arribaren al que hui es diu Espírito Santo, van trobar grups indígenes que vivien de la pesca, caça, recol·lecció i agricultura de subsistència. El que ocupava més territoris i que va oferir més resistència als invasors blancs fou el dels botocudos.
Història miniatura|Cap de botocudos, Giulio Ferrario, ca. 1830 Els anomenats botocudos eren considerats molt guerrers; defensaven la seua terra amb determinació, i foren perseguits des del , fins al començament del segle XX. Consta que atacaven pobles dels puris o goitacazes, els seus adversaris tradicionals, i també les caravanes de viatgers i les hisendes de sesmaris, i incendiaven el que trobaven en el camí.
Alguns grups van sobreviure fins al segle XX a les selves entre el riu Jequitinhonha i la Vall del riu Doce, als estats de Bahia, de Minas Gerais i d'Espírito Santo. Els que restaven dels grups que vivien als rius Mucuri i Jequitinhonha els van confinar en la missió d'Itambacuri, a Minas Gerais, on es van extingir. Els grups del riu Doce, sobrevivents destituïts de les seues terres i aculturats el 1911, els van recollir en llocs situats a Espírito Santo i a Minas Gerais. Els botocudos són també anomenats, aimorés, boruns o guerens.
L'indi Guido Pokrane, segons l'historiador Jonathas Durço, fou utilitzat pel militar Guido Tomás Marlière en l'aculturació. Ell feu l'enllaç entre els blancs "civilitzadors" i la "barbàrie" autòctona. La Corona Imperial portuguesa colonialista va iniciar una catequesi dels rebels de Mines i, quan els "pacificà", començà un procés d'extermini i genocidi sense precedents en la història del Brasil, culminant amb l'extinció quasi completa d'aquesta nació indígena.Grans corredors i guerrers temibles, feren fracassar les capitanies d'Ilhéus, Porto Seguro i Espírito Santo. Sempre foren veïns temuts. Abans del descobriment del Brasil, havien desallotjat els tupiniquins de les seues terres al sud de Bahia. El contacte amb els invasors blancs no els va beneficiar. Van aprendre, per exemple, a llaurar la terra, però també a fumar i es van convertir en bevedors habituals d'aiguardent. miniatura|Combat de botocudos a Mogi das Cruzes, quadre d'Oscar Pereira da Silva, present en el Museu Paulista de la USP Els narradors que acompanyaven les entrades i banderes i tenien la desventura de trobar els botocudos deixaren registrades la seua violència i agressivitat. Alguns historiadors citen violents atacs dels botocudos. El canonge Raimundo Trindade, parlant sobre la instal·lació d'una parròquia a Abre Campo, Minas Gerais, referint-se als botocudos deia que "dom Frei Joâo da Cruz, per provisió del 15 d'octubre, hi creà [Abre Campo] una parròquia amb títol de Santa Anna i Senyora del Rosari de la Casa da Casca. La parròquia, però, no va poder mantenir-se per molt de temps, en raó sobretot d'haver-hi estat quatre o cinc vegades atacada i una vegada literalment arrasada a foc pel salvatge botocudo". José do Vale Vieira, en una petició per a instal·lar aquesta parròquia, esmenta que "ell suplicava i la majoria d'habitants del mateix Arrayal i Rossas Vizinhas necessiten qui els administre els sagraments de l'església i els done la pastura espiritual, havent-hi d'ací gran distància i dificultats de camins cap a les esglésies de Sant Josep de la Barra i Furquim, perquè són serres molt aspres per a passar, i perilloses, i infestades de Gent Brava".
La provisió de Fra João da Cruz citada té un paràgraf ("i que havent elles suplicat diverses vegades buscar un sacerdot per a confessar-li a costa de les seues hisendes, tots s'excusaren pel temor del camí, i de la gent") que il·lustra el fet que els botocudos abundaven a la zona.
Conquerits definitivament a començament del segle XX, amb la instal·lació del ferrocarril Vitória a Minas.
Les primeres notícies Les primeres notícies sobre ells remunten al segle XVI. Gabriel Soares de Sousa, en la seua relació del litoral del Brasil, ens subministra descripció dels aimorés (nom donat als botocudos), la seua vida i els seus costums, i els considera descendents dels tapuia, la qual cosa estudis posteriors no ho han confirmat. Els botocudos (alguns es donaven a si mateixos el nom d'''engerakmung) habitaven el litoral brasiler, i en el període del seu màxim desenvolupament, dominaven entre les latituds sud de 13 graus a 23 graus. En l'inici del s. XIX, ja estaven confinats entre els rius Doce i Pardo (15 graus a 20 graus de latitud sud).
La descripció i els costums La menció del seu nom i la connotació que els seus botoques (discs) "desfiguraven el rostre" van despertar, en la ment del colonitzador portugués, una imatge de lletjor i enemistat. Al segle XVI eren considerats majors i més robustos que els altres. Però els estudiosos ens els presenten com forts, musculosos i ben formats, generalment baixos, de caixa toràcica ampla i xata en la part anterior, de tronc allargat, mans i peus petits, cames fines i coll curt. El crani de l'home presentava "un front baix i a vegades prou inclinat amb l'occipital deprimit i les temples lleugerament connectades".
Es va observar també que la seua estatura era mitjana i no pas baixa, com es deia. El príncep Maximilian zu Wied-Neuwied els considera "més bonics que els altres" i Saint-Hilaire afirma que s'oblida la seua lletjor "per una fesomia més franca" (que la dels indis de les altres tribus) i un "aire d'alegria". Tenen els peus delicats, i les mans fortes. No hi ha acord, tampoc, pel que fa al color. Uns els trobaven canyella-clar; d'altres, groc cap a castany, depenent del "sol i de la brutícia". Les orelles i els llavis inferiors són deformats pels botocs, discs blancs fets, en general, de fusta lleu de la barriguda (Bombax ventricosa), assecats al foc, de grandària variada, fins a 12 cm. Caminen nus, i alguns hòmens utilitzen estoig fàl·lic de fulles trenades dissara. alt=Ornamentos e utensílios dos Botocudos|miniatura|Ornaments i utensilis dels botocudos, il·lustrats per Prinz von Wied Maximilian
Les cases, a causa de les constants caminades dels membres de la tribu, es feien ràpidament, en general de fulles de palmera, amb pocs estris domèstics que romanien en terra, on també dormien.
La família era polígama. El casament resultava de la voluntat dels cònjuges i dels seus pares, independent de cerimònia. S'acabava fàcilment. Les dones i els fills treballaven àrduament i obeïen el marit i el pare. A més de la recol·lecció i de la pesca, les dones construïen les barraques i s'encarregaven del transport, també dels fills petits, carregats a l'esquena o de la mà. Pel que fa a la religió, no hi ha massa registres sobre els seus sistemes de creences. Hi havia entre ells un exorcisme per a apartar dels morts els dimonis (petits i grans) amb fogueres a prop del túmul. La lluna era venerada com a Iam.
En la història moderna del Brasil miniatura|Indi botocuda. Per Rugendas Fins a mitjans del segle XIX, foren exclusivament caçadors, i la pesca i la recol·lecció anava a càrrec de les dones i els xiquets i xiquetes. Al segle XVI eren famosos com a saltamarges dels colons invasors. La caça es feia aïlladament, o en grup però cada grup tenia una àrea especial. L'arc i la fletxa eren els instruments usats.
No empraven embarcacions, que desconeixien, la qual cosa és estranya, al contrari del que diu Métraux. Tal vegada aprengueren a nadar com els colonialistes, o altres indis, i va sorprendre a Gabriel Soares de Souza que no en sabessen, mentre que Maximiliano de Wied ja els declara hàbils nadadors i trepadors d'arbres.
Almenys set tribus, en estar enfrontades als pataxós, es van ajuntar contra els botocudos a la regió del Cricaré (hui, Conceiçâo da Barra, Sâo Mateus i Nova Venècia), unint les ètnies autòctones:
maconis; malalis; caputxos; cumanxos; matxacas; panhamis.
Es diu que, a Espírito Santo, el comte de Linhares, la hisenda del qual al riu Doce era molt atacada pels botocudos, en una cèlebre proclamació incità a la guerra contra ells, ordre que, d'acord amb el testimoniatge de Maximiliano de Wied, era fidelment seguida per l'oficial subaltern de Riacho i segurament per les casernes al llarg de la costa nord d'Espírito Santo.
Els registres de les expedicions anteriors al segle XIX mostren que no travessaven els boscs on vivien els botocudos: ni Francisco Bruza Espinosa, ni Sebastião Fernandes Tourinho, Martim de Carvalho, el coronel Bento Lourenço Vaz de Abreu Lima i Francisco Teixeira Guedes. Ningú eixia il·lés dels enfrontaments amb ells. Només amb l'ocupació del segle XIX els colons apoderar-se dels botocudos. Les propostes de pau posteriors es van traduir en tolerància de penetració al seu territori. Els que van tractar els indis de manera amable ho van aconseguir, com ara Teófilo Ottoni, João Felipe Calmon, els frares Serafim Gorízio i Angelo Sassoferrato. Aquests van aprofitar els ensenyaments humanitaris del comandant francés Guido Marlière, que, a començament del segle XIX, treballà amb els nadius de l'àrea en què actualment se situa el Vale do Aço, en àrea dels actuals municipis com Coronel Fabriciano, Ipatinga, Jaguaraçu i Timóteo, a més de Marliéria, que va rebre aquest nom en homenatge pòstum.
Classificacions Els jesuïtes havien intentat classificar els indis, agrupant-los d'acord amb l'àrea que habitaven i la llengua parlada. Molts antropòlegs n'han fet classificacions diverses, totes, però, amb base lingüística i desconsiderant, quasi per complet, les altres característiques culturals. La gran diversitat d'aquests trets impedeix que el treball de classificació dels indígenes del Brasil s'haja conclòs encara. Actualment, se'n considera la classificació del professor Aryon Dall'Igna Rodrigues com una de les més completes. El seu estudi també empra els principis lingüístics i n'estableix sis grups o troncs. Segons ell, el tronc macro-gê, al qual pertanyen els botocudos, o aimorés, se subdivideix en cinc famílies:
família gê família maxacali; família fulnio; família bororó; llengua no classificada en família: llengua dels karajà.
Genètica i origen miniatura|Objectes dels botocudos de Rio Doce. Imatge publicada en la Revista del Museu Paulista