La mitologia melanèsia comprén el folklore, els mites i les religions de Melanèsia, una àrea del sud-oest d'Oceania que abasta els arxipèlags de Nova Guinea (incloses Nova Guinea Occidental i Papua Nova Guinea), les illes de l'estret de Torres, les illes Salomó, Vanuatu, Nova Caledònia i Fiji. Aquestes mitologies deriven de les tradicions orals de les poblacions melanèsies. Més recents en són els cultes Cargo que van sorgir al s. XX durant la Guerra del Pacífic.
Definicions de la mitologia de totes les ètnies (1916) El 1916, Roland Burrage Dixon va escriure un relat primerenc de la mitologia melanèsia en el nové volum de la col·lecció The Mythology of All Races, titulat Oceanic. La compilació de Dixon reflecteix les creences d'alguns observadors occidentals de l'època pel que fa a l'existència d'una mitologia que abastava tota Melanèsia. Aleshores era comú fusionar les tradicions mitològiques de diferents àrees del Pacífic sud com si fossen exemples d'una sola "Cultura melanèsia". Els especialistes actuals critiquen aquest plantejament com una simplificació, i prefereixen presentar cada tradició local per separat.
La divisió de les poblacions de la regió proposada per Dixon Segons Dixon, Melanèsia es divideix en dues divisions geogràfiques: Nova Guinea, amb les illes adjacents més petites que en formen una; i la sèrie d'illes situades al nord i a l'est, des de les de l'Almirallat fins a Nova Caledònia i Fiji, que en constitueixen l'altra.
Des d'un punt de vista antropològic, la població de l'àrea melanèsia es compon per diverses poblacions històriques (el que Dixon anomena "tipus ètnics"). Va identificar "si més no tres grups":
Un grup, anomenat per Dixon "tribus negres o tribus semblants als negritos", suposadament vivien a l'interior de Nova Guinea i en algunes illes de la Melanèsia insular. Un segon grup, els papús, dels quals tenia poca informació. Un tercer grup, corresponent a les poblacions de Melanèsia que parlen una llengua austronèsica.
Contràriament a l'ús modern, Dixon no va fer servir el terme "melanesi" per a designar el seu tercer grup, és a dir, les poblacions no papús de Melanèsia.
Característiques principals de la tipologia de Dixon Segons Dixon, els documents sobre la mitologia melanèsia, tot i que incomplets i fragmentaris, "semblen demostrar molt clarament" l'existència de dues capes diferents, una de les quals ell anomena "papú", i l'altra "melanèsia". Tot i que l'autor no esmenta les llengües, la dicotomia proposada, basada en la literatura oral, probablement correspon al contrast establert pels lingüistes entre els parlants de llengües papús i els de llengües austronèsiques (oceàniques).
La capa "papú" de Dixon estava més ben representada, segons ell, per les tribus Kai del nord de Papua Nova Guinea, així com pels Baining i els Sulka del nord de Nova Bretanya.
El seu anomenat "estrat melanesi", en canvi, es trobava principalment a l'Oceania llunyana (que va anomenar "Melanèsia oriental"), però també en algunes parts de Nova Guinea, entre les tribus costaneres del nord de Nova Bretanya i a les illes de l'Almirallat.
Segons Dixon, el tipus de mitologia "papú" es caracteritzava per una absència relativa de mites cosmogònics, pel predomini dels fantasmes i per "una simplicitat i ingenuïtat generals". Aquesta categoria també sembla romandre dins les poblacions autòctones, en lloc d'estar més àmpliament distribuïda. La mitologia "melanèsia", en canvi, conté més mites relacionats amb la cosmogonia, contes caníbals, i sovint inclou un caràcter dualista rudimentari (en moltes històries de germans herois savis i ximples).
En un examen més detallat del seu tipus "melanesi", Dixon va observar que hi havia manca d'unitat. Va suggerir-ne aquesta reagrupació:
Mites generalment originats a "Melanèsia"; Mites estrictament documentats a Nova Guinea i als voltants immediats; Mitologia a Fiji, Vanuatu central o les illes Banks i Santa Cruz.
Incloent la zona oceànica, Dixon va descobrir que el tipus "papú" tenia poques semblances amb altres àrees del Pacífic, mentre que el seu tipus anomenat "melanesi" presentava semblances amb Indonèsia, Micronèsia, Polinèsia i fins i tot Austràlia. Els mites del tipus "melanesi" (amb similituds amb altres àrees) es poden dividir en quatre grups:
Els que només comparteixen similituds amb Indonèsia, que normalment es troben a la costa nord de Nova Guinea; Els que comparteixen similituds amb Polinèsia, que són més prominents a la costa sud de Nova Guinea, i que també semblen contenir mites melanesis; Els que comparteixen semblances amb Indonèsia i Polinèsia, que són més comuns a l'Oceania Llunyana, l'arxipèlag oriental de Melanèsia, i que poden haver estat portats i conservats pels avantpassats polinesis de les seues llars indonèsies; Els que no comparteixen similituds amb els micronesis, que estan representats igualment a Nova Guinea i a l'arxipèlag oriental.
Mites dels orígens i el diluvi Seguint la classificació de Dixon, la mitologia de la seua àrea "melanèsia" (açò és, la poblada per gent que parla una llengua oceànica) es caracteritza per l'absència quasi total de mites referents a l'origen del món. Amb una o dues excepcions, sembla que es considera que la Terra ha existit sempre més o menys de la mateixa forma que hui.
A les illes de l'Almirallat, algunes persones creien que en un temps remot només hi havia una mar vasta. Un mite explica la història d'una gran serp que ordena a un escull que s'eleva i forma la primera àrea de terra. Un altre mite d'origen explica la història d'un home i una dona que suren a la mar damunt un lleny de fusta flotant fins que les aigües se'n retiren, i després d'això van començar a viure a terra ferma. A Nova Bretanya, entre les tribus costaneres de la península de les Gazeles, els dos germans herois culturals, To-Kabinana i To-Karvuvu, pescaven a terra ferma al fons de la mar.
La idea d'una mar primitiva està molt estesa a la Polinèsia central, a Micronèsia i Indonèsia, però sols apareix a les regions del nord de Melanèsia, on teòricament s'esperaria contacte amb pobles no melanesis. Una connexió molt més estreta amb Polinèsia es demostra en un altre tipus de mites d'origen. Tot i que Dixon no se centrà en el començament del món en la seua àrea, va trobar-hi documents considerables i molt variats sobre la creació de la humanitat. Es poden distingir tres tipus de mites: el primer, en què la humanitat és creada directament per una deïtat o un ésser preexistent; el segon, en què la humanitat naix espontàniament o per màgia; el tercer, en què la humanitat baixa del cel a la terra.
Creació de la humanitat A les illes de l'Almirallat, hi ha el mite que un home solitari, Manuai, anhelava una esposa i ordenà a una figura femenina de fusta que cobràs vida.
A les illes Banks, la deïtat Qat es descriu com la primera que creà els humans, tallant fusta de l'arbre de dracena per a fer sis figures: tres hòmens i tres dones. Després d'amagar-los durant tres dies, els ressuscità i els va dividir en tres parelles casades. Marawa, un home envejós, va veure el que Qat havia fet i agafà un altre tipus de fusta i els va donar vida. Quan els va veure moure's, cavà un forat i va folrar el fons amb fulles de coco, abans d'enterrar-hi els seus hòmens i dones durant set dies. Després de desenterrar-los, els trobà sense vida, i això es considerava l'origen de la mort entre les persones. Segons una altra versió de la mateixa àrea, mentre que el primer home fou creat d'argila vermella per Qat, creà la primera dona a partir de tiges i anells de branquetes cobertes amb bràctees de sagú, que s'usen per a fer els barrets alts que es duen en les danses sagrades.
La història de la creació humana a partir de la terra s'explica a les Noves Hèbrides. Es parla d'una figura divina, Takaro, que creà deu figures masculines de fang i els va insuflar vida. Després llançà una fruita a una d'elles, i això transformà l'home en una dona.
A les illes de l'Almirallat, un mite descriu un colom que duu dos pollets, un d'ocell i l'altre d'home, que esdevé l'avantpassat dels humans. En una altra versió del mite, una tortuga pon deu ous, dels quals sorgeixen vuit tortugues, un home i una dona. Els hòmens i les dones es casen, i esdevenen els avantpassats de persones de pell clara i fosca. A Fiji, es diu que un ocell pongué dos ous que foren incubats per Degei, una serp, un xic d'un i una xica de l'altre. Una variant se'n troba a l'estret de Torres, on, segons els habitants de l'Illa de Pasqua, va créixer un cuc a partir d'un ou d'ocell, que després es transformà en un home.
Els mites sobre l'origen dels humans o de les deïtats a partir d'un coàgul sanguini es troben a Melanèsia, entre altres zones d'Oceania. Un mite de les illes de l'Almirallat situa l'origen dels humans en ous formats a partir de la sang vessada d'una dona anomenada Hi-asa. A l'illa veïna de Nova Bretanya, una història explica un origen semblant per als dos germans To-Rabinana i To-Karvuvu. Una dona gran estava caminant per la mar buscant petxines. Li feien mal els braços, i així, agafant dues tires esmolades de pandanus, es gratà, i es va tallar primer un braç i després l'altre. Les dues tires de pandanus ensangonades començaren a inflar-se, i quan estava a punt de calar-hi foc per destruir-les, dos xics van sorgir de la seua sang: sang del seu braç dret, To-Kabinana, i del seu braç esquerre, To-Karvuvu. En algunes zones del nord de Papua Nova Guinea, sembla que Dixon ha trobat històries semblants d'infants nascuts de coàguls sanguinis.
L'origen humà a partir de les plantes és exclusiu de les illes Salomó, on es diu que dos brots isqueren en una tija de canya de sucre, de la qual van sorgir un home i una dona. A Nova Bretanya, però, un mite relata que la primera dona isqué d'una planta de canya de sucre plantada per dos hòmens. Després de l'esclat de la canya de sucre, els hòmens la van agafar i s'hi aparellaren. En algunes versions, la dona esdevé l'esposa d'un dels dos, i tota la humanitat prové d'aquesta parella. L'origen de la primera dona d'un arbre i el primer home de la terra el donen les tribus Elema de Papua Nova Guinea; a les Noves Hèbrides, es deia que la primera dona es transformà a partir d'una closca de cauris.
L'origen de la mar Tot i que la "Melanèsia" de Dixon no conté cap mite sobre l'origen del món, un conte relata l'origen de la mar. Segons els Bainings de Nova Bretanya, la mar era només un petit estany d'aigua del qual una dona gran treia aigua salada per a aromatitzar el menjar, que guardava amagat davall una coberta de tela. Un dia, els seus fills estriparen la coberta. Com més l'esquinçaven, més gran es feia el forat d'aigua. Espantats, van fugir, cadascú duent una cantonada de la tela, fent que l'aigua s'escampés fins a convertir-se en la mar. En resposta, la vella plantà a correcuita unes branquetes al llarg de la vora de la costa, evitant així que l'oceà ho destruís tot.
Origen del sol i la lluna Alguns mites descriuen l'origen del sol i la lluna. A les illes de l'Almirallat, es diu que quan la mar s'assecà, els dos primers éssers van crear dos bolets. L'home en va llançar un al cel, i creà la lluna; la dona llançà l'altre cap amunt i formà el sol.
Segons un mite del sud de Papua Nova Guinea, un home va descobrir la lluna com un petit objecte lluent soterrat. Després de traure'l, va créixer i s'alçà ben alt cap al cel. Una història semblant, del nord de Papua Nova Guinea, relata com la lluna fou amagada en un gerro per una dona gran. Uns xics la van descobrir i obriren el gerro en secret, després d'això la lluna va eixir volant i va pujar al cel.