Gar, documentat epigràficament en nombroses formes alternatives (Car, Carr, Carri, Garre, Garri, etc.), és un déu de l'antic panteó pirinenc d'Aquitània. Se n'han trobat diverses inscripcions a Shaum i a Cièrp e Gaud, al Comenge, ben a prop del pic del Gar. Si bé el vincle entre el nom del déu i el de la muntanya és clar (el topònim Garraus també es troba al peu del pic), no hi ha proves que suggereixin que Gar fos una muntanya deïficada, com s'ha afirmat des de l'època romàntica.
Etimologia miniatura|esquerra|El pic del Gar des de Marinhac Diversos estudiosos han relacionat el teònim amb el basc actual (h)arri 'pedra, roca', mot derivat d'un suposat protobasc *karri que és, alhora, l'ètim del català 'quer'. En suport d'aquesta hipòtesi hi ha el fet que el nom apareix en les formes Garri, Car, Carri i similars en algunes inscripcions. S'ha suggerit la mateixa etimologia per a Carpentus, una altra deïtat aquitana.
D'altra banda, el prefix gar està molt estès als Pirineus i la seva àrea d'influència, on s'ha conservat en nombrosos topònims des del País Basc fins a Catalunya; a banda dels ja esmentats pic del Gar i Garraus gascons, hi ha, per exemple, els següents: Garate, Garde, Garibai, Garindaine, Garinoain, Garraitz, Garralda i Garrüze al País Basc, Garoña a Las Merindades de Burgos, Garmo a l'Alt Aragó, Garin i Garòs a la Gascunya, Garòs, Montgarri i la Garona a la Vall d'Aran, el Caro dels Ports i molts altres. Cal considerar també els nombrosos 'Quer' de Catalunya i Occitània (Queralbs, Queragut, etc.) o la Peña Carrias de Gaubea, d'idèntica etimologia.
Inscripcions Entre les diverses inscripcions trobades a prop del pic del Gar hi ha la següent de Cièrp e Gaud:
Traducció: «Al déu Gar, l'esclau Geminus ha complert el seu vot de bon grat, com ha de ser, i per la seguretat dels seus companys d'esclavatge»
El gegant Mandrònius de Garòs
La llegenda aranesa del gegant Mandrònius, ambientada a la zona de Betlan, guarda molta relació amb el poble de Garòs, que, com s'ha dit, està relacionat etimològicament amb el déu aquità. Mandrònius va morir en aquest poble, on fou enterrat. Algunes versions de la llegenda conten que el gegant va ser assassinat pels vilatans, que el consideraven una amenaça. A mitjan , un pagès que sembrava patates vora el poble trobà les restes d'un esquelet de gran estatura, el qual fou atribuït popularment al gegant; durant anys, la calavera, considerada benefactora pels vilatans, es conservà a la torre de l'església de Garòs.
Referències
Vegeu també Horolat
Categoria:Déus del panteó pirinenc de Comenge Categoria:Inscripcions en llatí amb noms aquitans Categoria:Muntanyes a la mitologia