miniatura|Mapa de l'Iraq. La geografia de l'Iraq és variada i comprèn quatre regions principals: el desert (a l'oest del riu Eufrates), l'Alta Mesopotàmia (entre la zona alta dels rius Tigris i Eufrates), les terres altes del nord al Kurdistan iraquià, i la Baixa Mesopotàmia, la plana al·luvional que s'estén des de les proximitats de Tikrit fins al Golf Pèrsic.
L'Iraq comparteix fronteres amb Kuwait, Iran, Turquia, Síria, Jordània i Aràbia Saudita. El país s'inclina des de muntanyes de més de 3.000 metres sobre el nivell del mar al llarg de la frontera amb l'Iran i Turquia fins a arribar als vestigis del nivell de la costa marina, les maresmes al sud-est del país. Gran part de la terra és desert o erm.
miniatura|esquerra|Topografia de l'Iraq. Les muntanyes al nord-est són una extensió del sistema alpí que s'estén cap a l'est des dels Balcans, entra al sud de Turquia, el nord de l'Iraq, Iran i Afganistan, i acaba a l'Himàlaia. El desert es troba a les províncies del sud-oest i centrals al llarg de les fronteres amb Aràbia Saudita i Jordània i des d'un punt de vista geogràfic es troba a la península aràbiga. La mitjana de temperatura varia des de 48 graus al juliol i agost fins a temperatures sota zero al gener. La majoria de les precipitacions tenen lloc des del mes de desembre fins a l'abril i la mitjana és d'entre 100 i 180 mm anuals. A la zona muntanyosa del nord de l'Iraq cau força més pluja que a les zones central o del desert del sud.
Principals característiques geogràfiques La majoria de geògrafs, inclosos els del govern iraquià, tracten la geografia del país en termes de quatre zones o regions principals: el desert a l'oest i al sud-oest; l'altiplà ondulat entre els rius Tigris i Eufrates superiors (en àrab, la Dijla i la Furat, respectivament); les terres altes del nord i nord-est; i la plana al·luvial per on flueixen el Tigris i l'Eufrates. Els informes estadístics oficials de l'Iraq indiquen la superfície total com a 438.446 km2, mentre que al Departament d'Estat dels Estats Units d'Amèrica la publicació dóna la zona com a 434.934 km2.
Alta Mesopotàmia La regió de les terres altes, entre el Tigris al nord de les muntanyes de Hamrin i l'Eufrates al nord de Hit, es coneix com Al Jazira i forma part d'una zona més àmplia que s'estén cap a l'oest fins a Síria entre els dos rius i fins a Turquia. L'aigua de la zona flueix en valls profundament excavades, i el regadiu és molt més difícil que a la plana baixa. Les zones sud-oest d'aquesta zona es classifiquen com a desèrtiques o semidesèrtiques. Les parts del nord, que inclouen llocs com ara les planes de Nínive, Duhok, Zakho i Amadiya, consisteixen principalment en formació vegetal mediterrània. La vegetació s'asseca cíclicament i apareix pràcticament àrid i marró a l'estiu i prospera a l'hivern humit.
Baixa Mesopotàmia Una plana al·luvial comença al nord de Bagdad i s'estén fins al Golf Pèrsic. Aquí, els rius Tigris i Eufrates es troben per sobre del nivell de la plana en molts llocs, i tota la zona és un delta fluvial entrellaçat pels canals dels dos rius i per canals de reg. Intermitents llacs, alimentats pels rius crescuts, també caracteritzen el sud-est de l'Iraq. Una àrea força extensa de 15.000 km2 just a sobre de la confluència dels dos rius a la ciutat Al Qurnah i, estenent-se a l'est del Tigris més enllà de la frontera iraniana, hi ha una zona de maresmes coneguda com el llac Hawr al Hammar, el resultat de segles d'inundacions i d'un drenatge inadequat. Una gran part és aiguamoll permanent, però algunes zones s'assequen a principi d'hivern i d'altres només es converteixen en aiguamolls en els anys de grans inundacions.
Com que les aigües del Tigris i l'Eufrates, aigües amunt de la seva confluència, estan intensament carregats de llims, que els regadius i les inundacions, força freqüents, dipositen grans quantitats de marga llimosa a bona part de la zona del delta. El llim transportat pel vent contribueix al dipòsit total de sediments. S'ha estimat que les planes del delta augmenten de gruix a un ritme de gairebé vint centímetres per segle. En algunes zones, les grans inundacions provoquen el dipòsit de fins a trenta centímetres de fang en llacs temporals.
El Tigris i l'Eufrates també porten grans quantitats de sals. Aquests també s'escampen per la terra a causa del reg i les inundacions, de vegades excessius. Un alt nivell freàtic i un drenatge deficient, tant superficial com subsuperficial, tendeixen a concentrar les sals a prop de la superfície del sòl. En general, la salinitat del sòl augmenta des de Bagdad cap al sud, fins al golf Pèrsic, i limita greument la productivitat a la regió situada al sud d'Al Amarah. La salinitat es reflecteix al gran llac del centre de l'Iraq, al sud-oest de Bagdad, conegut com el llac Milh (Mar de sal). Hi ha dos altres llacs importants al país, al nord del llac Milh (Bahr-el-Milh): els llacs Buhayrat ath Tharthar i Buhayrat al Habbaniyah.
Àrea de Bagdad Entre l'Alta i la Baixa Mesopotàmia es troba l'àrea urbana circumdant Bagdad. Aquests "Cinturons de Bagdad" es poden descriure com les províncies adyacents a la capital iraquí i es poden dividir en quatre quadres: nord-est, sud-est, sud-oest i nord-oest. Començant al nord, els cinturons inclouen la província de Salahuddin, en el sentit de les agulles del rellotge cap a la província de Bagdad, Diyala al nord-est, Babilònia i Wasit al sud-est i al voltant d'Al Anbar a l'oest.
Terres altes Les terres altes del nord-est comencen just al sud d'una línia traçada des de Mossul a Kirkuk i s'estenen fins a les fronteres amb Turquia i Iran. Terreny elevat, separat per zones àmplies i ondulades estepes, dóna pas a muntanyes que van des de 1.000 a 3.611metres prop de les fronteres iraniana i turca. Tret d'unes quantes valls, la zona muntanyosa pròpiament dita només és apta per a la pastura als contraforts i a les estepes; tanmateix, la qualitat del sòl i el règim de precipitacions fan possible el conreu prop de les fronteres iraniana i turca. Aquí també hi ha els grans jaciments de petroli prop de Mossul i Kirkuk. El nord-est és la terra natal de la majoria dels iraquians Kurds.
Desert La zona desèrtica, una zona situada a l'oest i al sud-oest del riu Eufrates, forma part el Desert de Síria i el Desert d'Aràbia, que abasta trams de Síria, Jordània, i Aràbia Saudita i la major part de la península Aràbiga. La regió, escassament poblada per pastors beduïns, consisteix en una àmplia plana pedregosa intercalada amb rares extensions sorrenques. Un patró àmpliament ramificat d'uadis –cursos d'aigua secs la major part de l'any —s'estén des de la frontera fins a l'Eufrates. Alguns uadis superen els 400 km de longitud i experimenten avingudes breus però torrencials durant les pluges hivernals.
L'oest i el sud de l'Iraq és una vasta regió desèrtica que cobreix 64.900 km, gairebé dos cinquens del país. El desert occidental, una extensió del desert de Síria, s'eleva fins a altituds superiors a 1.600 m. El desert meridional es coneix com a Al-Hajarah a la part occidental i com a Al-Dibdibah a l'est. Tots dos deserts formen part del desert d'Aràbia. Al-Hajarah presenta una topografia complexa formada per desert rocós, wadis, carenes i depressions. Al-Dibdibah és una regió més sorrenca amb una coberta de vegetació arbustiva. L'elevació mitjana al desert del sud és d'entre 1.000 i 2.700 m. Una alçada de 3.119 m s'arriba al Mont 'Unayzah, a la intersecció de les fronteres de Jordània, l'Iraq i l'Aràbia Saudita. El profund Wadi Al-Batin té un recorregut de 72 km en direcció nord-est–sud-oest a través d'Al-Dibdibah. Es reconeix des del 1.913 com el límit entre la part occidental de Kuwait i l'Iraq.
Tigris–Sistema fluvial de l'Eufrates L'Eufrates neix a Turquia i s'augmenta amb els rius Balikh i Khabur de Siria, i entra a l'Iraq pel nord-oest. Aquí només s'alimenta dels uadis del desert occidental durant les pluges d'hivern. Després serpenteja a través d'un congost, que varia entre dos i setze quilòmetres d'amplada, fins que desemboca a la plana a Ramadi. Més enllà, l'Eufrates continua fins a la presa d'aigua d'Hindiya Barrage, que es va construir el 1914 per desviar el riu cap al canal d'Hindiyah; l'actual Shatt al-Hillah havia estat el canal principal de l'Eufrates abans del 1914. Més avall d'Al Kifl, el riu segueix dos canals cap a la ciutat de Samawah, on reapareix com un únic canal per unir-se al Tigris a Al Qurnah. El Tigris també neix a Turquia, però s'augmenta significativament amb diversos rius de l'Iraq, els més importants dels quals són el Khabur, el Gran Zab, el Petit Zab, i l'Adhaim, tots els quals desemboquen al Tigris per sobre de Bagdad, i el riu Diyala, que s'hi uneix uns trenta-sis quilòmetres aigües avall de la ciutat. A la presa Kut gran part de l'aigua es desvia cap al canal Shatt al-Hayy, que antigament era el canal principal del Tigris. D'aquesta manera, l'aigua del Tigris entra a l'Eufrates a través del Shatt al-Hayy, força abans de la confluència dels dos canals principals a Al-Qurna.
Tant el Tigris com l'Eufrates es divideixen en diversos canals a la zona de maresmes, i el cabal dels rius es redueix considerablement quan conflueixen a Al-Qurna. A més a més, els aiguamolls actuen com a trampes de llim, i el riu Xatt al-Arab està relativament lliure de llim a mesura que flueix cap al sud. Per sota de Bàssora, però, el riu Karun entra al Xatt al-Arab provinent de l'Iran, que transporten grans quantitats de llim i plantegen un problema continu de dragatge per al manteniment d'un canal que permeti als vaixells oceànics arribar al port de Bàssora. Tanmateix, aquest problema ha quedat eclipsat per un obstacle més greu per a la navegació fluvial: la presència de diversos bucs enfonsats que s'han anat rovellant al Xatt al-Àrab des de l'inici de la guerra entre l'Iran i l'Iraq. Les aigües del Tigris i l'Eufrates són essencials per a la vida del país, però de vegades l'amenacen. Els rius es troben al seu nivell més baix al setembre i l'octubre, i arriben a la crescuda al març, l'abril i el maig, quan poden transportar quaranta vegades més aigua que en el moment de cabal mínim. A més, les inundacions d'una temporada poden ser deu o més vegades més grans que les d'un altre any. El 1954, per exemple, Bagdad estava greument amenaçada, i les defenses dels dics que el protegien van estar a punt de ser superades pel Tigris desbordat. Des que Síria va construir una presa a l'Eufrates, el cabal d'aigua ha disminuït considerablement i les inundacions van deixar de ser un problema a mitjan de la dècada del 1980. El 1988, Turquia també estava construint una presa a l'Eufrates que restringiria encara més el cabal d'aigua. Fins a mitjans del segle XX, la majoria dels esforços per controlar les aigües se centraven principalment en el regadiu. Abans de la revolució del 14 de juliol de 1958 ja es va prestar certa atenció als problemes de control d'inundacions i drenatge, però els plans de desenvolupament de les dècades de 1960 i 1970 es van centrar cada vegada més en aquestes qüestions, així com en projectes de regadiu al curs alt del Tigris i l'Eufrates i als afluents del Tigris situats al nord-est. Durant la guerra, els funcionaris governamentals van recalcar als visitants estrangers que, un cop assolit un acord de pau, el govern donaria màxima prioritat als problemes de regadiu i d'inundacions.