El Castell de Badafòu d'Ans és un castell situat al municipi de Badafòu d'Ans, al departament occità de la Dordonya, a la regió de Nova Aquitània.

Ubicació Al Perigord Negre occità, al sud-est del departament de la Dordonya.

Història El lloc ha estat ocupat des de l'època gal·loromana. El castell es va construir damunt una vil·la. La terra de Badafòu d'Ans formava part del vescomtat de Llemotges des de la seua fundació l'any 876. Badafòu pertanyia a la castellania d'Ans,Abbé Comte, Châtellenie d'Ans, dans Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, 1925 (lire en ligne). un feu que depenia del bisbat d'Angulema des del segle XII, dins del vescomtat de Llemotges.

El castell va ser construït al segle XIII per la família Badafòu. Una escriptura d'intercanvi datada del 1292 esmenta la fortalesa de Badafòu. El 1368, el príncep de Gal·les donà el castell a Bertran II de Born, cavaller, senyor d'Autafòrt i Thenon. Bertran II de Born lluità contra els anglesos durant els regnats de Joan II el Bo, Carles V i Carles VI.

El príncep de Gal·les s'apoderà de Llemotges, que controlava en gran part, el 1355. Joana de Penthièvre era llavors vescomtessa de Llemotges, casada amb Carles de Blois, que havia estat fet presoner el 1347 i alliberat el 1356 després de pagar un rescat. Després de la batalla de Poitiers i el Tractat de Brétigny, el vescomtat de Llemotges passà a formar part de les possessions de Guiena per formar el Ducat d'Aquitània per al príncep de Gal·les. El Tractat de Guérande de 1365 posà fi a la Primera Guerra de Successió Bretona, reconeixent Jeanne de Penthièvre com a vescomtessa de Llemotges, que encara estava ocupada pels anglesos. La guerra i el rescat pagat per Carles de Blois, però, havien deixat Jeanne de Penthièvre molt endeutada. Havia demanat dos préstecs de 60.000 i 10.200 florins d'or el 1366 a Jean Goldbetre, un burgés de Bruges. Dos anys més tard, va exigir-ne el reemborsament. Jeanne de Penthièvre es veié obligada a vendre els seus senyorius al vescomtat el 1368 per retornar-li els diners. La venda de castells i senyorius començà el 5 de desembre del 1368, tret del castell i la castellania de Llemotges. Oliver de Clisson avalà una fiança de 70.200 florins amb Bartolomé Epiphane de Lucques, un mercader de París. Joana de Penthièvre, incapaç de conservar el vescomtat, el va cedir el 1369 a Carles V, que el va reunir a la Corona. Els ducs de Berry i Borbó, i Bertrand du Guesclin, van entrar a Llemotges el 1369, però després de la seua partida, el príncep de Gal·les recuperà Llemotges i la saquejà. Carles V va retornar el vescomtat de Llemotges a Joana de Penthièvre, que el va conservar fins a la mort.

Jeanne de Penthièvre, comtessa de Penthièvre i vescomtessa de Llemotges, es refereix a Bertran II de Born com el seu estimat cosí, el senyor d'Autafòrt, en cartes lliurades a París el 17 d'agost del 1375 i portant un rebut del que havia pres dels seus ingressos per a assegurar la defensa dels seus castells de Moruscle,El castell de Moruscle es troba a Janiç. Ocupat pels anglesos, fou enderrocat el 1430 per Joan de Bretanya. Badafòu i Chasens. Va morir el 1383 o el 1384. Havia fet de les seues filles o el seu nebot els seus hereus universals. Només Marthe de Born li va sobreviure i es casà amb Hélie de Gontaud, que va substituir el seu nom pel d'Autafòrt, titulat d'escuder de Badafòu, senyor d'Autafòrt i Tenon.

La vescomtessa de Llemotges va pensar en el seu fill, Joan I de Châtillon, i després, després de la seua mort, en Guillem de Châtillon-Blois, la filla del qual, Francesca de Châtillon, s'havia casat amb Alan d'Albret. Van remodelar el castell al s. XV, obrint finestres i creant un camí de pas.

Joana d'Albret (Joana III de Navarra) va oferir el senyoriu de Badafòu al seu marit, Antoni de Borbó, en el moment del seu matrimoni, al 1548. Gauthier de Badafòu va comprar a Enric II de Navarra l'alta justícia sobre l'extensió de la seua terra i alguns territoris veïns.

El 8 d'agost del 1600, Guy de Badafòu, senyor de Peyraux, de Muratel i de La Cour, va adquirir tots els drets de justícia sobre els senyorius de Badafòu, Saint-Lazare i Saint-Nicolas, dependents de la castlania d'AnsR. de Villepelet, Le roi Henri IV et le comté de Périgord suivi d'un inventaire des liasses Q171-175 des Archives nationales, dans Bulletin de la Société historique et archéologique du Périgord, 1916, tome 43, (lire en ligne). pels comissionats d'Enric IV, amb el consentiment de sa germana, Caterina de Borbó, duquessa de Lorena, comtessa de Perigord, i vescomtessa de Llemotges.

El darrer propietari de la família Badafòu fou el seu fill Louis de Badafòu, que, en el seu testament, del 23 de juny del 1627, nomenà François-Charles de Ferrières de Sauveboeuf com a legatari universal, però el va substituir per François de Royère, fill de Philibert de Royère i sa germana, Marguerite de Badafòu, en cas que no es casàs amb una de les nebodes. François-Charles de Ferrières va morir dos anys després solter, i l'herència passà a François de Royère, subjecta a llegats substancials que van conduir a llargues batalles legals amb la família Au Buçon, descendents de Françoise de Badafòu, germana de Marguerite de Badafòu. Aquestes batalles no es van resoldre fins al 1726. François de Royère va morir en un duel el 1641.

Dominique de Royère, besnet de François de Royère, marqués de Peyraux, senyor de Lons, Saint-Lazare, Monzibre i altres llocs, casat el 1721 amb Marie-Antoinette-Augustine de Salignac Fénelon, cedit, per transacció el 26 de juny del 1726 a Jean de Bertin, comte de Saint-Géran, senyor de Vux i altres llocs, "en propietat i usdefruit les terres i senyories de Badafòu i Châtres, amb tota la justícia i tots els drets honorífics, delmes, quotes, rendes, finques, molins, prats, vinyes, boscs i camps, honors i deures senyorials, dependències i pertinences, tret del que hi ha a la parròquia de Saint-Lazare", promet "lliurar de bona fe a aquest senyor de Bertin tots els títols, papers, escriptures i qualsevol document que puga ser en el seu poder relatiu a les dites terres i senyorius".

La família Royère de Pons hi va afegir un edifici al s. XVIII, coronat amb una teulada de mansarda.

Fou al castell de Badafòu que el bisbe Jean-Marc de Royère, bisbe de Tréguier i després de Castres, abat comendatari de Dalon, nasqué l'1 d'octubre del 1727; va morir el 24 de maig del 1802 al Monestir d'Alcobaça (Portugal).

El 19 de desembre del 1753, Jean de Bertin va vendre Badafòu i Châtres a François de Bonneguise, marit d'Anne de Salignac-Fénelon (†1788) des del 1728, germà gran de Jean de Bonneguise, bisbe d'Arras, primer escuder del comte d'Eu, tinent coronel del regiment d'Eu, que els aplegà a les seues finques d'Artigeas i La Chapelle, que posseïa per herència. Va morir a Badafòu el 21 d'octubre del 1784. Va fer de la terra de Badafòu el dot per al seu nebot Charles-Gratien de Bonneguise, tinent coronel del regiment d'Eu el 1763, brigadier dels exèrcits reials el 1780, després del seu matrimoni amb Marie-Élisabeth-Charlotte Lemaire-Dessource, mitjançant un contracte datat del 26 i 28 de gener del 1766. miniatura|180x180px| Placa commemorativa Totes les terres que posseïa François de Bonneguise les feu marquesat Lluís XV el 1752 (o 1762).

Charles-Gratien de Bonneguise, ja vidu, vengué la finca de Bonneguise a Jean-Baptiste Daubrée el 20 de juny del 1802. El castell passà a la família Lestrade de Conty a la fi del s. XIX.

L'1 d'abril del 1944 uns alemanys de la Divisió Brehmer van venir a arrestar el comte Jehan de Lestrade de Conty i el seu fill Louis, propietaris del castell i membres de la xarxa de resistència de l'Organització Civil i Militar, associada amb la xarxa Combat. Van saquejar i cremar el castell. Foren deportats al camp d'extermini de Buchenwald, en què Jehan de Lestrade de Conty va morir. Després de l'Alliberament, el castell fou restaurat com a part de les reparacions de guerra.

Protecció El castell fou catalogat com a Monument històric l'11 de setembre del 2007.

Notes i referències

Badafou d'Ans