Pini di Roma (Pins de roma), P 141, és un poema simfònic en quatre moviments per a orquestra completat el 1924 pel compositor italià Ottorino Respighi. És el segon dels seus tres poemes simfònics sobre Roma, després de Fontane di Roma (1916) i precedent de Feste Romane (1928). Cada moviment representa un escenari de la ciutat amb pins, concretament els dels jardins de Villa Borghese, prop d'una catacumba, al turó del Janicle i al llarg de la Via Àpia.
L'estrena va tenir lloc al Teatro Augusteo de Roma el 14 de desembre de 1924, amb Bernardino Molinari dirigint l'Orquestra Augusteo, i l'obra va ser publicada per Casa Ricordi el 1925.
Visió general L'obra consta de quatre moviments, per als quals Respighi va escriure notes programàtiques que descrivien cada escena:Respighi va completar Pini di Roma l'estiu de 1924, després d'haver "concebut, començat i reprès" el treball en l'obra al llarg de diversos anys. Després de traslladar-se de la seva ciutat natal de Bolonya a Roma el 1913, Respighi va dir que les "fonts meravelloses" de la ciutat i els "pins semblants a un paraigua que apareixen a cada racó de l'horitzó" eren dues característiques que "han parlat a la meva imaginació sobretot". Aquesta influència va donar lloc al primer dels seus tres poemes sinfònics sobre Roma, Fontane di Roma (1916), que li va valer fama internacional.
Els autors Rehding i Dolan van observar que la peça és de naturalesa cíclica de diferents maneres; els jardins de la Villa Borghese, el turó del Janícul i la Via Àpia assenyalen un recorregut en sentit antihorari al voltant del perímetre de Roma, i els quatre moviments progressen del dia a la nit i acaben amb l'alba. L'ambientació de cada moviment retrocedeix en el temps, des dels nens jugant a la ciutat contemporània fins a l'era de les catacumbes del primer període cristià, abans de concloure en l'època de la República Romana. La peça també representa un avanç a través del temps, començant amb infants que juguen i acabant amb homes adults uniformats. Mentrestant, el turó del Janícul és dedicat a Janus, el déu dels començaments, els finals i les transicions, i té dos rostres: un mira cap endavant i l'altre cap enrere en el temps.
Moviments I. miniatura|Pins als jardins de Villa Borghese El primer moviment retrata nens jugant al costat dels pins als jardins de Villa Borghese, "imitant soldats marxant i batalles; piulant i cridant com orenetes". La Villa Borghese, una vil·la situada dins del recinte, és un monument a la família Borghese, que va dominar la ciutat a principis del segle XVII. L'esposa de Respighi, Elsa, va recordar un moment a finals de 1920, quan Respighi li va demanar que cantés les melodies de les cançons que ella cantava mentre jugava als jardins de petita mentre ell les transcrivia, i va descobrir que havia incorporat les melodies al primer moviment.
enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=609|pàgina=609|450x450px
II. En el segon moviment, els nens desapareixen sobtadament i dominen les ombres dels pins que sobresurten de l'entrada d'una catacumba romana. És un cant fúnebre majestuós, que evoca la imatge d'una capella solitària a la Campania deserta; terreny obert, amb uns quants pins retallats contra el cel. Se sent un himne —concretament el ''Kyrie ad libitum 1, Clemens Rector'', i el ''Sanctus'' de la Missa IX, ''Cum jubilo''—, amb el so que puja i torna a enfonsar-se en una mena de catacumba, la caverna on els morts són emparedats. Una trompeta fora d'escena interpreta l'himne del ''Sanctus''. Els instruments greus de l'orquestra, juntament amb el pedal de l'orgue en registres de 16′ i 32′, suggereixen la naturalesa subterrània de les catacumbes, mentre que els trombons i les trompes representen sacerdots cantant.
enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=610|pàgina=610|450x450px
III. El tercer és un nocturn ambientat al turó del Janicle i una lluna plena que il·lumina els pins que hi creixen. Respighi va demanar que el solo de clarinet al principi es toqués ("Com si fos en un somni").
El moviment és conegut pel so d'un rossinyol que Respighi va demanar que es reproduís en un fonògraf durant el seu final, cosa que es va considerar innovadora per a la seva època i el primer exemple d'aquest tipus en la música. A la partitura original, Respighi demana que es reprodueixi un disc de gramòfon específic ("Cançó d'un rossinyol, núm. 2") del disc núm. R. 6105, l'edició italiana del disc publicada a tot Europa pel segell Gramophone Records entre 1911 i 1913. L'edició original es va publicar a Alemanya el 1910 i va ser gravada per Karl Reich i Franz Hampe. És la primera gravació comercial d'un ocell viu. Respighi també va demanar que el disc es reproduís en un tocadiscos Brunswick Panatrope. Hi ha afirmacions incorrectes que Respighi va gravar el rossinyol ell mateix, o que el rossinyol es va gravar al pati de l'edifici McKim de l' Acadèmia Americana de Roma, també situat al turó del Janicle.
enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=611|pàgina=611|450x450px
IV. miniatura|Pins a la Via Àpia Respighi recorda les glòries passades de l'Imperi Romà en una representació de l'alba a la gran carretera militar que condueix a Roma. El moviment final retrata pins al llarg de la Via Àpia a l'alba ennuvolada, mentre una legió triomfant avança per la carretera sota la brillantor del sol recentment sortint. Respighi volia que el terra tremolés sota les passes del seu exèrcit i ordena a l'orgue que toqui el si greu als pedals d'orgue de 8′, 16′ i 32′. La partitura requereix sis buccines, antigues trompetes circulars que normalment es representen amb fiscorns moderns, i que de vegades es toquen fora d'escenari. Les trompetes repiquen i l'exèrcit consular s'aixeca triomfalment al turó Capitolí. Un dia abans de l'assaig final, Respighi va revelar a Elsa que el crescendo de "I Pini della Via Appia" li feia sentir "un no sé què" a la boca de l'estómac", i la primera vegada que una obra que havia imaginat resultava com la volia.
enllaç=File:Orchesterwerke_Romantik_Themen.pdf?page=612|pàgina=612|450x450px
Interpretacions i enregistraments Pini di Roma s'estrenà el 14 de desembre de 1924 al Teatro Augusteo de Roma, un recinte construït damunt del mausoleu d'August, el primer emperador romà. Elsa recordava que els compassos finals de la peça foren «ofegats per aplaudiments frenètics» del públic, i s'organitzà una segona interpretació el 28 de desembre, amb totes les entrades exhaurides. L'estrena americana tingué lloc el 14 de gener de 1926, durant el primer concert d'Arturo Toscanini com a director de la Filharmònica de Nova York. Toscanini també dirigí la peça en la seva darrera actuació amb l'orquestra el 1945. Respighi, que havia arribat als Estats Units per iniciar una gira de concerts el desembre de 1925, dirigí l'obra amb l'Orquestra de Filadèlfia l'endemà de l'estrena americana de Toscanini.Frank, p. 75Borowski and Upton, p. 391
Referències
Categoria:Composicions per a orgue i orquestra Categoria:Composicions musicals del 1924 Categoria:Suites per a orquestra Categoria:Obres d'Ottorino Respighi