L'aprenentatge motor és el conjunt de processos associats a la pràctica, l'experiència i la informació sensorial que produeixen canvis relativament permanents en la capacitat d'executar habilitats motores.Schmidt, Richard A.; Lee, Timothy D.; Winstein, Carole J.; Wulf, Gabriele; Zelaznik, Howard N. Motor Control and Learning: A Behavioral Emphasis. 6a ed. Champaign: Human Kinetics, 2019. ISBN 9781492547754. Inclou l'adquisició de moviments nous, la millora de la precisió, la coordinació i l'eficiència de moviments ja coneguts, i la capacitat d'adaptar-se a canvis del cos, de l'entorn o de la tasca.Wolpert, Daniel M.; Diedrichsen, Jörn; Flanagan, J. Randall. «Principles of sensorimotor learning». Nature Reviews Neuroscience, 12, 2011, p. 739-751. DOI: 10.1038/nrn3112.
L'aprenentatge motor es diferencia del simple rendiment momentani. Una persona pot millorar durant una sessió de pràctica per escalfament, atenció o familiarització amb la tasca, però aquestes millores no constitueixen necessàriament aprenentatge si no es conserven després d'un interval de temps o no es transfereixen a situacions semblants.Salmoni, Alan W.; Schmidt, Richard A.; Walter, Charles B. «Knowledge of results and motor learning: a review and critical reappraisal». Psychological Bulletin, 95(3), 1984, p. 355-386. DOI: 10.1037/0033-2909.95.3.355. Per això, en recerca s'utilitzen proves de retenció i de transferència per distingir els efectes transitoris de la pràctica dels canvis més estables de la capacitat motora.
Delimitació conceptual El concepte està relacionat amb el control motor, però no és idèntic. El control motor estudia com el sistema nerviós organitza el moviment en un moment determinat, mentre que l'aprenentatge motor estudia com aquesta organització canvia amb la pràctica i l'experiència.Shumway-Cook, Anne; Woollacott, Marjorie H. Motor Control: Translating Research into Clinical Practice. 5a ed. Filadèlfia: Wolters Kluwer, 2017. ISBN 9781496302632. També s'associa a la memòria procedimental, perquè moltes habilitats motores es conserven com a patrons d'acció que poden executar-se amb poc esforç conscient després d'un període d'entrenament.Dayan, Eran; Cohen, Leonardo G. «Neuroplasticity subserving motor skill learning». Neuron, 72(3), 2011, p. 443-454. DOI: 10.1016/j.neuron.2011.10.008.
Cal distingir l'aprenentatge d'habilitats de l'adaptació motora. L'adaptació motora fa referència a ajustaments davant una pertorbació concreta, com adaptar-se a unes ulleres prismàtiques o a una força externa durant un moviment d'abast. Aquestes adaptacions poden ser ràpides i reversibles. L'aprenentatge d'una habilitat, en canvi, sol implicar canvis més amplis i duradors en la coordinació, la selecció d'accions i l'ús de la informació sensorial.
L'aprenentatge motor apareix en contextos molt diversos: desenvolupament infantil, esport, música, escriptura, conducció, ús d'eines, cirurgia, rehabilitació neurològica i recuperació funcional després d'una lesió.Magill, Richard A.; Anderson, David I. Motor Learning and Control: Concepts and Applications. 12a ed. Nova York: McGraw-Hill, 2021. ISBN 9781260240702. Tot i aquesta amplitud, la recerca sol estudiar unes variables comunes: la quantitat i estructura de la pràctica, el tipus de tasca, el feedback, l'atenció, la motivació, la variabilitat i les condicions de retenció i transferència.
Història i teories principals Una de les teories clàssiques és la teoria de bucle tancat de Jack A. Adams, segons la qual el feedback sensorial i la comparació entre el moviment real i el moviment esperat tenen un paper central en l'aprenentatge.Adams, Jack A. «A closed-loop theory of motor learning». Journal of Motor Behavior, 3(2), 1971, p. 111-149. DOI: 10.1080/00222895.1971.10734898. Aquest model va destacar la importància de les conseqüències sensorials del moviment, però va rebre crítiques perquè explicava amb dificultat l'execució de moviments nous o molt ràpids sense feedback suficient durant l'acció.
Richard A. Schmidt va proposar posteriorment la teoria de l'esquema, que defensa que la pràctica no emmagatzema una còpia exacta de cada moviment, sinó relacions generals entre condicions inicials, paràmetres de moviment, conseqüències sensorials i resultats.Schmidt, Richard A. «A schema theory of discrete motor skill learning». Psychological Review, 82(4), 1975, p. 225-260. DOI: 10.1037/h0076770. Aquesta teoria va donar suport a la importància de la pràctica variable, perquè practicar una habilitat en condicions diferents pot ajudar a construir regles més flexibles per respondre a situacions noves.
Un altre model influent és el de Fitts i Posner, que descriu tres fases generals en l'aprenentatge d'una habilitat: una fase cognitiva, en què l'aprenent entén què ha de fer i comet molts errors; una fase associativa, en què el moviment es refina i es fa més consistent; i una fase autònoma, en què l'execució requereix menys atenció conscient.Fitts, Paul M.; Posner, Michael I. Human Performance. Belmont: Brooks/Cole, 1967. Aquest model és útil com a esquema pedagògic, però no tots els aprenentatges segueixen fases rígides ni progressen de manera lineal.
Les aproximacions ecològiques i dinàmiques han remarcat que el moviment emergeix de la interacció entre la persona, la tasca i l'entorn. En aquesta perspectiva, aprendre no és només construir programes motors interns, sinó explorar solucions d'acció sota restriccions corporals, ambientals i de l'objectiu de la tasca.Newell, Karl M. «Constraints on the development of coordination». A: Wade, M.G.; Whiting, H.T.A. (eds.). Motor Development in Children: Aspects of Coordination and Control. Dordrecht: Martinus Nijhoff, 1986, p. 341-360. Aquesta visió ha influït en l'entrenament esportiu, l'aprenentatge basat en tasques i la rehabilitació orientada a objectius funcionals.
Procés d'aprenentatge El procés d'aprenentatge motor pot dividir-se en adquisició, consolidació, retenció i transferència. L'adquisició és la fase en què es practica una tasca i s'observen canvis de rendiment. La consolidació fa referència als processos pels quals l'experiència pràctica es transforma en una memòria més estable, sovint amb participació del son i del pas del temps. La retenció indica que la millora es conserva després d'un interval sense pràctica, i la transferència mostra que allò après pot aplicar-se a una tasca o context diferent.
Durant l'aprenentatge, l'error té una funció informativa. El sistema nerviós pot utilitzar la diferència entre el resultat esperat i el resultat real per ajustar moviments futurs. En tasques sensoriomotores, aquests ajustaments poden implicar models interns que prediuen les conseqüències d'una acció i permeten corregir el moviment abans o després de rebre feedback sensorial complet. No obstant això, no tot aprenentatge depèn del mateix tipus d'error: en algunes habilitats també intervenen processos de reforç, selecció d'estratègies, observació i descobriment de solucions eficients.Krakauer, John W.; Hadjiosif, Andria M.; Xu, Jing; Wong, Aaron L.; Haith, Adrian M. «Motor learning». Comprehensive Physiology, 9(2), 2019, p. 613-663. DOI: 10.1002/cphy.c170043.
La variabilitat del moviment no és necessàriament soroll o mala execució. Pot reflectir exploració, adaptació i cerca de solucions. En fases inicials, una variabilitat excessiva pot dificultar l'estabilitat, però una variabilitat funcional pot afavorir la transferència i la capacitat d'ajustar-se a condicions canviants.
Estructura de la pràctica La pràctica és una de les variables principals de l'aprenentatge motor. La seva efectivitat depèn de la quantitat, la distribució temporal, la variabilitat, el grau de dificultat i la relació entre la pràctica i el context en què s'haurà d'utilitzar l'habilitat. La pràctica massiva concentra molts intents amb poc descans, mentre que la pràctica distribuïda reparteix els intents en períodes més separats. L'efecte d'una o altra depèn de la fatiga, la complexitat de la tasca, l'edat, l'estat físic i l'objectiu de l'entrenament.
La pràctica bloquejada consisteix a repetir una mateixa tasca moltes vegades abans de passar a una altra. La pràctica aleatòria o intercalada alterna tasques o variants dins de la mateixa sessió. En molts estudis, la pràctica bloquejada produeix millor rendiment durant l'adquisició, però la pràctica aleatòria pot afavorir la retenció i la transferència, fenomen conegut com a interferència contextual.Magill, Richard A.; Hall, Kellie G. «A review of the contextual interference effect in motor skill acquisition». Human Movement Science, 9(3-5), 1990, p. 241-289. DOI: 10.1016/0167-9457(90)90005-X. Aquest efecte no és universal i pot dependre del nivell de l'aprenent, de la semblança entre tasques i de la dificultat global.Barreiros, João; Figueiredo, Teresa; Godinho, Mário. «The contextual interference effect in applied settings». European Physical Education Review, 13(2), 2007, p. 195-208. DOI: 10.1177/1356336X07076876.
La pràctica variable implica modificar paràmetres de la tasca, com la velocitat, la distància, la força, la direcció o el context. Aquesta variabilitat pot reduir el rendiment immediat, però pot millorar la flexibilitat del moviment i la capacitat d'aplicar l'habilitat a condicions noves. En canvi, una pràctica massa variable o massa difícil pot superar la capacitat de l'aprenent per extreure informació útil.Guadagnoli, Mark A.; Lee, Timothy D. «Challenge point: a framework for conceptualizing the effects of various practice conditions in motor learning». Journal of Motor Behavior, 36(2), 2004, p. 212-224. DOI: 10.3200/JMBR.36.2.212-224.
El marc del punt òptim de repte proposa que l'aprenentatge és màxim quan la dificultat funcional de la tasca és prou alta per aportar informació, però no tan alta que impedeixi interpretar els errors o mantenir una execució significativa. Això implica que una mateixa tasca pot ser massa fàcil per a una persona experta i massa difícil per a una principiant. En educació, esport i rehabilitació, aquest principi justifica adaptar progressivament la dificultat segons el nivell de la persona i els objectius de la tasca.
La pràctica pot fer-se amb la tasca sencera o dividida en parts. La pràctica per parts pot ser útil quan la tasca és llarga, perillosa o cognitivament exigent, però pot perdre informació sobre la coordinació global si els components no es reintegren adequadament. En tasques funcionals, la pràctica orientada a objectius reals tendeix a facilitar la transferència perquè conserva la relació entre acció, entorn i resultat.
Feedback El feedback és la informació relacionada amb el moviment o amb el resultat de l'acció. El feedback intrínsec prové dels sentits de la persona, com la visió, la propiocepció, l'audició o el tacte. El feedback extrínsec o augmentat és la informació afegida per una altra persona, un dispositiu, una pantalla, un sensor o un sistema d'anàlisi.
El feedback augmentat es divideix sovint en coneixement dels resultats i coneixement de l'execució. El coneixement dels resultats informa sobre l'èxit de l'acció respecte de l'objectiu, per exemple si una pilota ha entrat o no a la diana. El coneixement de l'execució informa sobre la qualitat del patró de moviment, com l'angle d'una articulació, la trajectòria, el ritme o la distribució del pes. En contextos clínics, educatius i esportius, tots dos tipus poden combinar-se segons la tasca i el nivell de l'aprenent.
Una freqüència molt alta de feedback pot millorar el rendiment durant la pràctica, però també pot generar dependència si la persona no aprèn a utilitzar el seu propi feedback sensorial. Aquesta idea es coneix com a hipòtesi de guia del feedback. Per això s'han estudiat estratègies com reduir progressivament la freqüència, oferir feedback només quan l'error supera un llindar, retardar-lo lleugerament o demanar que l'aprenent autoavaluï l'intent abans de rebre informació externa.