miniatura|La ISS el 17 d'abril de 2002 LEstació Espacial Internacional (EEI) és un projecte internacional per a construir i mantenir una estació espacial permanent en òrbita al voltant de la Terra. També és conegut amb el nom anglès International Space Station (ISS) i, Междунаро́дная косми́ческая ста́нция (Mejdunaródnaia kosmítxeskaia stàntsia, ).
Hi intervenen sis agències espacials: la nord-americana National Aeronautics and Space Administration (NASA), la russa (RKA), la japonesa (JAXA), la canadenca (CSA/ASC), la brasilera (AEB) i l'Agència Espacial Europea (ESA), excepte el Regne Unit, Irlanda, Portugal, Àustria i Finlàndia que han decidit no participar-hi.Estats participants
L'Estació Espacial Internacional, construïda per la Integrated Truss Structure, està situada en una òrbita terrestre baixa, a l'altitud aproximada de 360 km.
En molts aspectes, l'EEI representa una combinació de projectes independents d'estacions espacials planificades anteriorment per les agències espacials, com la russa Mir 2, l'americana Space Station Freedom i el laboratori europeu Columbus, representant una presència permanent en l'espai.
Característiques És un estació espacial modular situada en òrbita al voltant de la Terra a uns 360 km d'alçada. Les estructures i mòduls mesuren un total de 109 m de longitud i 73 m d'ample i la massa total és d'unes 420 tones. Amb un volum habitable d'uns 916 m³, ja sobrepassa en complexitat tot el que es va concebre fins ara. Pot acollir fins a set astronautes permanentment segons les exigències de les missions. S'alimenta en energia pels panells solars més grans que mai s'hagin construït, d'una potència de 84 kW.
L'estació ha progressat de manera sostinguda, no només en les característiques tècniques, sinó també pel que fa a la qualitat dels espais habitables, lliurant major confort per les expedicions de llarga durada. Actualment té un espai habitable comparable amb una casa estàndard de cinc dormitoris, a més de dos banys i té un gimnàs.
Història miniatura|esquerra|La ISS a l'agost de 2005 miniatura|La ISS al març de 2009
L'estació espacial Skylab (1960-1979) miniatura|Skylab la primera estació espacial americana La NASA va començar a estudiar les possibilitats de crear una estació espacial col·locada en òrbita terrestre al començament dels anys 1960. En aquesta època, preveu la presència permanent d'una tripulació de deu a vint astronautes. Els usos considerats són múltiples : laboratori científic, observatori astronòmic, muntatge d'artefactes espacials, dipòsits de peces de recanvi i de material, estació d'avituallament carburant, node i relleu de transport.
De 1963 a 1966 el projecte d'estació espacial es comença a precisar: aquesta ha d'utilitzar el material desenvolupat per al Programa Apol·lo. La NASA considera que una estació espacial ocupada de manera permanent és la continuació lògica del programa Apol·lo, així com la llançadora espacial i les missions a Mart.
Les retallades dels mitjans financers de la NASA no permeten finançar aquests tres projectes. El president americà, Richard Nixon, s'estima més privilegiar el desenvolupament de la llançadora espacial.Marcia S Smith Pàg. 3 No obstant això, el 14 de maig de 1973, una estació espacial, amb objectius limitats, Skylab, és llançada per un coet Saturn V del qual sols els dos primers trams són actius; el tercer constitueix el cos de l'estació.
L'estació no és ocupada fins a sis mesos més tard. El retard pres pel programa de la llançadora espacial americana, que hauria pogut permetre el seu manteniment i el relleu de les tripulacions, no permet realçar a temps l'òrbita de l'estació : el 1979 l'estació desocupada des de fa anys, arribada a una altitud massa baixa, comença el retorn en l'atmosfera terrestre i és destruïda.
Naixement del projecte (1985) miniatura|esquerra|Proposició d'arquitectura de l'estació Freedom (NASA)
Al començament dels anys 1970, l'URSS pren l'avantatge en l'àmbit de les estacions espacials amb el programa Saliout (1971-1982), amb objectius tant civils com militars, que serà seguit pel desenvolupament de l'estació espacial Mir (1986-2001), més ambiciosa.
En el context de competició espacial i de guerra freda entre els Estats Units i l'URSS de l'època, el president Ronald Reagan demana, l'abril de 1983, a la NASA de llançar un projecte d'estació espacial dedicada a la investigació científica i ocupada permanentment. Després anuncia, el 25 de gener de 1984, en el transcurs del seu discurs sobre l'estat de la Unió, la voluntat dels Estats Units d'intentar de construir-la en cooperació amb altres països. Excerpts of President Reagan's State of the Union Address, 25 January 1984 , consultat el 7 de gener de 2007 El cost del projecte és llavors estimat entorn dels vuit mil milions de dolars. L'estació hauria de tenir vuit funcions segons la NASA:Marcia S. Smith pàg. 4 Laboratori espacial Observatori permanent de la Terra i de l'espai Node de transport que assegura l'estacionament de càrregues útils i de naus de transport i el llançament d'aquests cap a la destinació final Estació de servei que s'encarrega de l'avituallament carburant i de manteniment d'artefactes espacials Taller de muntatge d'estructures grosses Fàbrica permetent gràcies a la presència de l'home de desenvolupar la utilització comercial de l'espai Lloc d'emmagatzematge de càrregues útils i de peces de recanvi Base de sortida per a missions llunyanes
El 31 de gener de 1985, l'Agència Espacial Europea (ESA) accepta d'associar-s'hi, seguida pel Canadà el 16 d'abril i el Japó el 9 de maig del mateix any.
Bloqueigs pressupostaris (1986-1997) miniatura|El mòdul Zvezdà en el curs de construcció El 28 de gener de 1986, la llançadora espacial Challenger explota en vol. Tots els projectes de vols amb tripulants de la NASA, entre ells els de l'estació espacial, són congelats. El 1987, diversos estudis successius, fets per la NASA i el Consell de la investigació americà, estimen el cost de l'estació a 13 mil milions de dòlars i després a 24,5 mil milions de dòlars. El 16 de juliol de 1988, el president Ronald Reagan bateja l'estació Freedom («llibertat»). En el transcurs dels anys següents els estudis se succeeixen amb l'afany d'intentar salvar l'oposició d'un Congrés poc convençut pel projecte, però l'estació no obté el llum verd dels responsables. El 1993 s'havien gastat 11.400 milions de dòlars en estudis i cap component havia estat produït.
El president Bill Clinton, elegit en un context pressupostari nacional difícil, va demanar a la NASA renovar el projecte el febrer de 1993. El nou disseny, batejat Alfa, abandona un gran nombre de funcionalitats (regeneració del medi ambient, mòduls de servei, biga escurçada, sedàs simplificat) sense aconseguir respectar el pressupost màxim fixat pel president.
Rússia entra en el programa (1993) Al començament dels anys 1990, la dissolució de l'URSS i el posterior esfondrament econòmic de Rússia, modifiquen el context que havia vist néixer el projecte Freedom. Els dirigents americans temen que la fuga de tècnics molt qualificats de la CEI (el pressupost espacial rus 1993 és igual a un 10% del de 1989) contribueixin a la proliferació de míssils balístics nuclears en països hostils. Clinton pretén ampliar la cooperació en l'àmbit espacial i fer-la el símbol de la nova relació que s'ha establert entre els Estats Units i una Rússia pacificada. En pocs mesos, les dues potències es posen d'acord: el 1993 Rússia es fa un actor principal del programa. L'agència espacial russa subministrarà quatre mòduls pressuritzats mentre que les seves naus participaran en l'avituallament i en el relleu les tripulacions. La nova estructura de l'estació espacial es divideix en dues parts: la part americana heredada del projecte Freedom i la part russa basada en «Mir 2» successor previst de Mir.
Des de 1992 i sobretot el 1993, els Estats Units d'Amèrica, Rússia i el seu emergent sector d'empreses privades havien signat una sèrie d'acords de cooperació espacial sota el govern dels presidents George Bush i Borís Ieltsin. Astronautes americans podrien efectuar sojorns de llarga duració a l'estació Mir. La NASA, que posa, en aplicació l'acord, una repetició dels vols cap a la futura estació espacial, dota 400 milions de dòlars el cost de sojorn a l'agència espacial russa. Diverses missions se succeeixen entre 1995 i 1998 en el transcurs de les quals onze astronautes americans passen 975 dies a bord de l'estació Mir envellida. Nou vegades, les llançadores espacials americanes avituallen l'estació Mir i asseguren el relleu de les tripulacions. El 15 de juny de 1995, el cost d'explotació de l'estació Alfa és avaluat de nou a 93,9 mil milions de dòlars, dels quals 50,5 mil milions de dòlars corresponen als vols de les naus.
Llançament de la construcció (1998) miniatura|El mòdul Zarià embrió de l'estació espacial Finalment, el 1998, la construcció de l'estació es decideix en el transcurs d'una reunió que es manté a Washington. D'ara endavant setze nacions hi participen: els Estats Units d'Amèrica, onze estats europeus, Canadà, Japó, el Brasil, i Rússia.
Per permetre la integració de Rússia en el programa, la NASA decideix que l'estació serà col·locada sobre una òrbita d'inclinació 51,6° el que permet a les naus Soiuz i Progress, amb capacitats de maniobra limitades, de servir a l'estació espacial sense canviar de pla d'òrbita. Les llançadores espacials que parteixen del centre espacial Kennedy (inclinació 28,5°) han de canviar de pla d'òrbita, fet que redueix la seva capacitat de càrrega en sis tones. La inclinació elevada presenta un avantatge per als treballs que aixequen observació de la Terra: la superfície de la Terra sobrevolada ha augmentat un 75% i cobreix un 95% de les zones habitades respecte a la inclinació òptima per als transbordadors. La denominació Alfa és abandonada el 2001, Rússia considera la Mir com la primera verdadera estació espacial. Degut a què és fruit la cooperació entre 16 estats es consensua el nom International Space Station (ISS - o en català «Estació Espacial Internacional»).
Assemblatge de l'estació (1998-2011)