L'anomenada Casa del Xavo és un edifici situat a l'avinguda del Marqués de Sotelo de la ciutat de València.
Emplaçament Es va construir sobre els terrenys ocupats des de 1643 per l'antic convent de les Agustines de la Presentació. Les Agustines Recoletes es van traslladar a 1917 a un nou edifici al barri de Benicalap abandonant l'emplaçament que ocupaven anteriorment, aproximadament l'illa delimitada pels carrers de Sant Pau, del Convent de Sant Francesc i l'avinguda del Marquès de Sotelo, al barri de Sant Francesc. El trasllat va obeir al mal estat de les edificacions. L'antic convent va ser enderrocat al febrer de 1918.
L'avinguda de Marquès de Sotelo es va originar en traslladar-se l'estació a València de la Companyia de Ferrocarrils del Nord d'Espanya des de la plaça de l'Ajuntament fins al carrer de Xàtiva. Per connectar la casa de la vila amb la nova estació es va traçar el 1906 una nova avinguda, curta però àmplia, que inicialment es va portar el nom del metge i polític Amalio Gimeno, llavors Ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, denominació que va mantenir fins al 1931, quan va ser substituït per la de Nicolás Salmerón. El 1940 es va retirar el nom republicà i va ser dedicada al polític Carlos Sousa Álvarez de Toledo, Marquès de Sotelo, col·laborador de Primo de Rivera, qui el va nomenar alcalde de València (1927-1930).
Descripció Es tracta d'una construcció en estil neobarroc, disenyada en 1928 per l'arquitecte Enric Viedma. miniatura|Fotografia dels anys 1930 on es veu l'edifici de La Unión y el Fénix i la Casa del Xavo El llenguatge utilitzat en aquest edifici de grans dimensions i recaient a tres carrers del nou centre de la ciutat, es basa en el “casticisme” que Vicente Lampérez Romea promulga des de Madrid i que arriba tardanament a València, a la dècada de mil nou-cents vint, quan ja està en declivi a Madrid i Barcelona.
En l'arquitectura es barreja el neobarroc letàrgic en què es trobava submergida la burgesia valenciana de l'època, que es manifesta en la composició tripartida de les façanes, amb gran basament encoixinat, a doble alçada, i element intermedi en què impostes verticals enllacen els buits de balcons i una rematada massissa amb plafons en relleu i amb elements extrets de lèxics “nacionals”. La seua manifestació extrema és la façana de l'avinguda del Marquès de Sotelo, amb una torre de ressò casticista i sobretot a l'eix de la composició del xamfrà principal que presenta quatre grans columnes, rematades amb entaulament fraccionat, de tres plantes d'alçada, emmarquen l'accés i serveixen de base per a una variada i confusa seqüència d'elements típics de l'arquitectura barroca valenciana, els casilicis del pont del Real, que enquadren un tercer templet octogonal de tres ordres superposats.
Funció La seua funció original era ser seu de la Caixa de Previsió Social a la província de València. Com que la cotització dels obrers a aquest fons de protecció social era de deu cèntims de pesseta, moneda anomenada popularment "xavo", va adquirir aquesta mateixa apel·lació. La llei d'11 de març 1919, ratificada mitjançant el Reial Decret de 21 de gener de 1921, que contenia el Reglament General del Règim de Retirs obrers obligatoris i altres normes també de 1921, apareixien les caixes col·laboradores autònomes per a cada província. L'empresari aportava una quota de 36pessetes anuals en cas que la persona beneficiària hagués treballat tot l'any, si no és així, li correspondria aportar 3 pessetes mensuals o 10 cèntims diaris, és a dir, un xavo. miniatura|Exemple de xavo L'edifici va ser seu de la Direcció Provincial de l'Institut Nacional de Previsió fins a 1980. De 1980 a 1989 fou seu de la Direcció Provincial de la Tresoreria General de la Seguretat Social, que es traslladà al carrer de Colom, 60 fins a novembre de 2003, data en la qual retornaren a l'edifici, una volta acabades les obres de rehabilitació.
L'edifici va ser rehabilitat per Manuel Portaceli entre 1998 i 2003. Estava en molt mal estat de conservació. Les façanes exteriors estaven degradades, amb els arrebossats en algunes zones en mal estat. Els elements ornamentals estaven molt deteriorats o fins i tot havien desaparegut. La complexa rematada de l'edifici va haver de ser demolida al voltant dels anys seixanta, pel risc que suposava. Estructuralment l'edifici presentava diverses fissures i esquerdes. S'observava la podriment de les biguetes metàl·liques dels forjats amb problemes en els suports, cosa que havia forçat al desallotjament de les plantes de la segona a la setena.
A partir del novembre de 1936, durant la guerra civil, va ser seu del Ministeri de Treball.
Campanes Originalment, el rellotge de l'edifici comptava amb cinc campanes, quatre més menudes per als quarts i una altra major per a les hores. Després de les obres de rehabilitació de 1998-2003, les campanes dels quarts desaparegueren, mentre que la de les hores es va reinstal·lar. En 2016 la Polícia Nacional va localitzar una de les campanes dels quarts, la qual va ser retornada al seu lloc.
Referències
Categoria:Enric Viedma i Vidal Categoria:Edificis del barri de Sant Francesc