va ser un futbolista anglès, que va jugar com a defensa al Liverpool FC durant 16 anys, de 1962 a 1978. Conegut pel seu estil defensiu inflexible, l'entrenador Bill Shankly va dir una vegada d'ell: "Tommy Smith no va néixer, va ser excavat". Defensa central durant la major part de la seva carrera, el moment més memorable de Smith per al club probablement va ser quan va marcar el segon gol del Liverpool a la final de la Copa d'Europa de 1977 contra el Borussia Mönchengladbach. Smith va jugar una vegada amb Anglaterra el 1971, i també va jugar a nivell de clubs amb els Tampa Bay Rowdies, Los Angeles Aztecs i Swansea City.
Carrera de club Liverpool Smith va néixer a Liverpool el dijous 5 d'abril de 1945; era fill únic. El seu pare va morir de pneumònia el 1959. Criat com a catòlic, va deixar d'anar a l'església després de veure com el sacerdot local sortia de casa trontollant borratxo després d'anar a casa de la família per oferir el seu condol. Smith va fitxar pel personal de l'estació d'Anfield l'any següent, convertint-se en un soci escolar del Liverpool FC, el club que havia donat suport tota la vida. Inicialment davanter centre, va impressionar prou l'entrenador Bill Shankly com per superar dos dels quatre equips de reserva del club per jugar immediatament amb l'equip 'A'. Va causar encara més impressió a la pretemporada 1961-62 quan va superar l'imponent central Ron Yeats amb una rematada de cap per marcar a l'entrenament. Es va fer professional l'estiu de 1962, amb un salari de 18 lliures a la setmana.
Va debutar amb els "Reds" el 8 de maig de 1963, substituint el lesionat Jimmy Melia en una victòria a casa per 5-1 contra el Birmingham City. No obstant això, no va tornar a jugar durant la resta de la temporada 1962-63, i no va participar en la temporada 1963-64 que va guanyar el títol de la primera divisió. Es va casar amb Susanne el juliol de 1964, després d'un festeig de quatre anys.
Va marcar el seu primer gol amb el Liverpool en el seu segon partit, jugant d'interior esquerre en una derrota per 3-2 contra el Blackburn Rovers a Ewood Park el 29 d'agost de 1964. Va mantenir el seu lloc per al partit següent, i va tornar a marcar quan el Liverpool va guanyar el Leeds United per 2-1. Va tornar a l'equip filial després de dues aparicions més, abans de tornar al primer equip com a defensa en una victòria per 3-0 contra l'RSC Anderlecht belga a la Copa d'Europa; després del partit, Shankly va dir que "El partit va destacar Tommy Smith com un bon jugador. El noi ha arribat". Va acabar la temporada 1964-65 amb quatre gols en 25 partits de lliga, la majoria dels quals van ser a la meitat dreta. També va jugar en tots els partits de la carrera del Liverpool a la FA Cup, ja que van derrotar el West Bromwich Albion, l'Stockport County (després d'una repetició), el Bolton Wanderers, el Leicester City (després d'una repetició) i el Chelsea per arribar a la final de la FA Cup de 1965 contra el Leeds United a l'estadi de Wembley; el Liverpool va guanyar el partit per 2-1 i va aixecar el trofeu per primera vegada a la història del club.
Va jugar a la FA Charity Shield de 1965 contra el Manchester United FC a Old Trafford, on un empat a 2 va significar que dos clubs van compartir el trofeu. El Liverpool es va recuperar d'una derrota i una derrota contra el Sheffield United en els dos primers partits de la temporada 1965-66 per iniciar una bona ratxa de forma que incloïa victòries convincents contra el West Ham United (5-1), els rivals del derbi de Merseyside, l'Everton (5-0), el Nottingham Forest (4-0), el Northampton Town (5-0) i el Blackburn Rovers (5-2); Smith va aconseguir marcar contra l'Everton i el Blackburn. Van estar invictes durant un total de 18 partits des d'octubre fins a finals de febrer, i després només van perdre un dels seus deu últims partits per assegurar-se el títol de lliga amb un avantatge de sis punts sobre el subcampió, el Leeds United. Només havien encaixat 34 gols, el total més baix de qualsevol equip de la Football League. El Liverpool també va arribar a la final de la Recopa d'Europa de 1966 per enfrontar-se al Borussia Dortmund alemany a Hampden Park, però Smith va admetre que al seu equip "li faltava la nostra habilitat habitual i semblava inconnexo", ja que van perdre el partit per 2-1 a la pròrroga.
Smith va jugar a la FA Charity Shield de 1966 contra l'Everton a Goodison Park, ajudant el seu equip a no guanyar cap gol i a aconseguir una victòria per 1-0. Tanmateix, aquest seria l'últim trofeu durant cinc anys, tot i un bon començament de la temporada 1966-67 que va incloure una victòria per 5-0 sobre el Leeds United. La seva forma va decaure a la segona meitat de la campanya, ja que van caure a la cinquena posició. El Liverpool va ser més consistent durant la campanya 1967-68, però va acabar en tercera posició, tres punts per darrere del campió, el Manchester City FC. Van estar encara més a prop a la temporada 1968-69, on un empat a 0 amb el Leeds a Anfield va ser suficient per guanyar el títol al Leeds, mentre que el Liverpool va acabar subcampió.
Smith va rebre l'honor de ser el capità del club i va portar l'equip a la final de la FA Cup de 1971, que el Liverpool va perdre contra l'Arsenal per 2-1 després de la pròrroga. La temporada 1972-73, Smith va captar l'equip cap al seu primer doblet èxit de Lliga i Copa de la UEFA, quan van liderar la lliga per tres punts sobre l'Arsenal i van derrotar el Borussia Mönchengladbach a la final de la Copa de la UEFA per 3-2 en el global.
El novembre de 1973, després que Smith es queixés a Shankly per haver estat exclòs de l'equip durant un partit, va tenir la gran decepció de perdre la capitania a favor d'Emlyn Hughes. Això va fer que Smith gairebé marxés del Liverpool. Anteriorment, Hughes havia dit a Shankly que li tragués la capitania a Smith i la donés a un home més jove. Quan va tornar, també va ser traslladat del seu rol de defensa central preferit a lateral. Tot i que Smith finalment va resoldre les seves diferències amb Shankly satisfactòriament, es va desenvolupar una llarga disputa entre Smith i Hughes que va provocar algunes tensions al vestidor del Liverpool, on els jugadors més veterans van romandre fidels a Smith i van expressar la seva aversió per la xerrameca de Hughes (i la seva parsimònia al pub). El 2008, Smith va al·legar que la seva disputa amb Hughes va començar divuit mesos abans, quan va dir a la seva autobiografia que el 8 de maig de 1972, Hughes li va dir que havia estat parlant amb diversos jugadors de l'Arsenal que estaven "disposats a jugar un partit per 50 lliures per home". Posteriorment, el Liverpool no va aconseguir guanyar el partit vital a Highbury, cosa que va permetre al Derby County guanyar el títol. Smith va escriure que estava disgustat amb el qual va dir Hughes i que mai més va tornar a parlar amb ell fora del camp. Smith va sostenir que l'únic testimoni va ser Ian Callaghan. Smith va dir que mai no li va dir res a Shankly perquè li hauria "trencat el cor".
Hughes va aixecar la FA Cup com a capità el 1974 després que el Liverpool derrotés de manera contundent el Newcastle United per 3-0 en una de les finals de Wembley més desiguals. Després d'haver perdut la capitania, Smith no va poder rebre el trofeu de mans d'la princesa Anna, però va tenir el plaer de preparar el tercer i últim gol del jove davanter Kevin Keegan, un gol d'equip impressionant.
A mesura que s'acostaven els anys crepusculars de Smith, va fer menys aparicions i amb l'aparició dels joves Phil Thompson i Phil Neal com a defensa central i lateral respectivament, tot i que encara va tenir un paper important, ja que el Liverpool va aconseguir un altre doblet de Lliga i Copa de la UEFA el 1976, quan va aparèixer 24 vegades a la lliga i va jugar com a lateral esquerre en les dues finals de la UEFA. Smith va passar la temporada ajustada de l'estiu de 1976 als Estats Units, jugant 17 partits cedit com a defensa dels Tampa Bay Rowdies, on va continuar amb la seva duresa característica i es va guanyar el sobrenom de "The Tank".
De tornada al Liverpool, Smith va ser exclòs de l'equip que va començar la temporada 1976-77, però quan Thompson es va lesionar a la victòria del Liverpool per 1-0 sobre el Newcastle al març d'aquella temporada, va ser convocat i va mantenir el seu lloc mentre l'equip continuava retenint el títol de Lliga. Smith va jugar després a la final de la FA Cup de 1977, que el Liverpool va perdre contra el seu rival més acèrrim, el Manchester United FC, perdent així l'oportunitat d'un triplet, amb la primera final de la Copa d'Europa del club a Roma prevista uns dies després. Malgrat la decepció de la derrota a Wembley, el Liverpool va jugar magníficament per derrotar el seu antic rival de la Copa de la UEFA, el Borussia Mönchengladbach, per 3-1, amb Smith marcant una rematada de cap imponent a la segona part després d'un córner llançat per Steve Heighway per posar el marcador provisionalment en 2-1. Va ser el seu primer gol de la temporada, i el 48è i definitiu per al club. El comentarista de la BBC Barry Davies va descriure el gol amb les paraules "És Tommy Smith! Oh, quin final de carrera".
Smith va decidir ajornar la seva retirada i va jugar una temporada més amb el Liverpool, però va perdre l'èxit de retenir la Copa d'Europa després que li caigués un pic al peu i es trenqués un dit del peu. Va aconseguir una medalla de subcampió a la primera final de la Copa de la Lliga del Liverpool després de perdre un partit de repetició contra el Nottingham Forest.
Carrera posterior Va passar l'estiu de 1978 a la NASL amb els Los Angeles Aztecs. Va començar com a jugador, però va esdevenir jugador/entrenador principal a mitja temporada. Al final de la temporada va ser substituït per la llegenda neerlandesa Rinus Michels.
Smith va marxar al Swansea City el 1978 després de 638 partits amb el Liverpool, i va rebre l'Orde de l'Imperi Britànic (MBE) pels seus serveis al futbol aquell mateix any. En aquell moment, els Swans eren dirigits pel seu antic company d'equip del Liverpool , John Toshack, i Smith va ajudar el Swansea a ascendir de la Tercera Divisió. Es va retirar del joc el 1979.
Carrera internacional Smith va jugar deu partits amb la selecció anglesa sub-23, el primer en un empat a 0 contra Txecoslovàquia a Elland Road. Va marcar dos gols, tots dos de penal, contra Escòcia i Àustria. Només va jugar una vegada amb Anglaterra, el 19 de maig de 1971, en un empat a 0 contra Gal·les en un partit del British Home Championship a Wembley.
Estil de joc Smith utilitzava estratagemes psicològiques per amenaçar i intimidar els jugadors de l'oposició. Dit això, sens dubte tenia el respecte dels seus companys, i el seu company professional Jack Charlton va dir una vegada: "Tommy Smith va ser fàcilment el jugador més dur al qual em vaig enfrontar. Vaig topar amb ell una vegada i em va deixar sense alè. Vaig intentar aixecar-me i semblar que no m'havia fet mal, però ho havia fet".
El mànager Bill Shankly va dir una vegada d'ell: "Tommy Smith no va néixer, va ser excavat".
Smith tenia el sobrenom de "El ferro d'Anfield" i es deia que "les mares de Merseyside mantenien la seva foto a la xemeneia per mantenir els seus fills allunyats del foc". Una història comuna deia que "es va perdre la final de la Copa d'Europa de 1978 després d'ensopegar amb un pic i lesionar-se el peu. El pic va ser una pèrdua".
Vida posterior Smith va tenir una breu etapa com a entrenador juvenil al Liverpool. Va escriure una columna setmanal per al Liverpool Echo durant 35 anys, des del 1979 fins a l'agost del 2014. El març del 2008 va publicar la seva autobiografia, Anfield Iron. Va comprar el contracte d'arrendament a The Cavern Club el 1980, però el va vendre després d'uns anys de beneficis mínims.
Smith encara era molt apreciat pels aficionats del Liverpool molt després de la seva retirada, ja que va ser votat en el lloc 25 a l'enquesta del lloc web oficial del club " 100 jugadors que van sacsejar el Kop ".