El Grup residencial Alboraia (inicialment en castellà Grupo residencial Alboraya) és un grup de vivendes socials dissenyat per l'arquitecte Francisco Javier Goerlich Lleó. Tot i que el nom és el que es va utilitzar en el projecte inicialment era Alboraya, el 1949 es va canviar a Grupo Generalísimo Franco.

Localització La construcció d'aquest grup d'habitatges va ser conseqüència immediata del intent fallit de construir ''Grupo Alameda'' entre el 1940 i el 1941. Tot i això, el procés d'adquisició dels solars d'aquest grup s'inicia molt abans de l'adveniment de la Dictadura.

L'emplaçament del solar original està limitat pel camí d'Alboraia, les vies del trenet i el braç d'Agret de la Séquia de Mestalla.

L'adquisició del sòl d'aquest grup es va produir fins i tot abans de la II República, si bé el moment i les circumstàncies exactes no són clars. A l'expedient de l'Arxiu Municipal General de l'Ajuntament de València s'indica que es tractava de solars de propietat municipal provinents d'un concurs de compra celebrat el 1929 i que es van pagar a 25 pessetes per metre quadrat. Però d'altra banda també consta un acord del ple de la corporació del 3 de desembre de 1928 mitjançant el qual s'expropien a Pascual Cruz Navarro per una suma total de . Consta, en tot cas, que eixe solar ja pertanyia a l'Ajuntament de València en el moment d'iniciar-se les gestions per a construir les vivendes. La finalitat inicial de l'expropiació, però, era la construcció d'un grup escolar, però aquest equipament no es va construir en aquell primer moment.

A aquesta parcel·la inicial s'hi va afegir la resta de l'illa, l'expropiació de la qual va decidir l'Ajuntament el 13 de maig de 1942. Aquesta expropiació es va allargar més del previst, i va endarrerir l'inici de les obres. Un dels problemes era el preu just que es pagava als propietaris del sòl, el qual tenia en compte si la condició final del sòl que s'adquiria era edificable o no, i fins i tot en quina mesura i amb quina finalitat. Així el preu pagat per metre quadrat oscil·lava des de les pagades per les zones dedicades a vials, a les 17 pessetes dels patis centrals, arribant a entre 34 i 45 pessetes per al sòl dedicat a edificis. Això es va fer així malgrat que en origen tot el terreny corresponia a horta, a més que resultava en un encariment de solar.

Projecte miniatura|Edifici de l'antiga escola de xiquetes, posteriorment part del CEIP San Fernando Aquest grup d'habitatges va començar a gestar-se el 1929, però no va ser fins al 1943 quan l'arquitecte Javier Goerlich Lleó va realitzar el projecte definitiu, que acabaria per construir-se entre el 1944 i el 1950. Per les circumstàncies polítiques de postguerra, el nom original -“Grupo Alboraya”- va ser canviat per l'Ajuntament a “Grupo Generalísimo Franco” el 1949.

El 8 de maig del 1942, l'Ajuntament aprova edificar una agrupació d'habitatges protegits, projecte que s'encarrega als arquitectes Javier Goerlich, Luis Costa i José Ramón Pons Ibáñez. Es tractava de la construcció de 129 habitatges. Urgia la construcció d'habitatge, i el primer projecte que es va plantejar, la construcció del grup Alameda al costat dels terrenys de l'antiga estació d'Aragó, no es va poder dur a terme. Però com que el projecte en si ja existia, es va optar per reaprofitar-lo en un emplaçament diferent. Per aquesta circumstància, el "Grupo Alboraya" seria la primera promoció d'habitatges protegits que va dur a terme l'Ajuntament de València després de la guerra civil, mancomunadament amb la Prefectura Provincial de FET i de la JONS.

L'ampliació de la parcel·la per l'expropiació decidida el 13 de maig de 1942 -cinc dies després d'haver aprovat el primer projecte- va obligar a redactar-ne un de nou, que doblava el nombre d'habitatges (aquesta vegada 258) i incloïa dues escoles. L'autor del nou projecte va ser Goerlich, però aquest cop en solitari.

Estructura El grup es va construir en una illa trapezoïdal del que en el seu moment s'anomenava "Zona de Ensanche".No confondre amb el districte de l'Eixample. El projecte que va resultar finalment aprovat fragmentava l'illa prevista en dues subunitats, una tancada i una altra de semioberta, amb dues petites escoles -per la separació de sexes- a la zona central. L'edificació s'adaptava a les vores del solar. Consta d'edificis de cinc plantes, dús exclusivament residencial.

Cada nucli d'escales dóna accés a dos habitatges per planta que responen a sis tipus diferents amb superfícies d'entre 76 i 126 m². Són habitatges funcionals on s'aprecia l'assimilació de les experiències centreeuropees de la dècada de 1920, amb dues crugies de profunditat i amb totes les peces bolcades cap als carrers exteriors o a les zones enjardinades del grup, sense elements pròpiament interiors. El seu aspecte exterior, tot i presentar certes referències populistes i ornaments neocasticistes, és de gran simplicitat formal, amb façanes que es caracteritzen per la repetició d'un nombre reduït de buits i la combinació de llenços de rajola cara vista amb altres revocats i pintats.

La distribució d'habitatges entre els diferents tipus és la següent: +TipusUnitats construïdesSuperfície m²Preu ptaA10576,5037.199,27B103126,--49.394,--C594,5044.444,--D3098,5044.904,--E1084,3042.916,--F580,1037.422,26 Cap dels models compleix els límits establerts a l'Art. 17 de la Llei d'Habitatges Protegits, l'atribució sisena de la qual indica un preu màxim per habitatge de 30.000 pessetes, i s'allunyen notablement de la superfície de referència mínima de 54 metres quadrats útils. miniatura|Accés nord, amb la parada del tramvia Pel que fa a l'assignació dels habitatges, la manca de normes objectives donava peu al clientelisme. Així, la carta que dirigeix el 6 de desembre de 1942 el Baró de Càrcer, alcalde de València, a Federico Mayo Gayarre, director de l'Institut Nacional de l'Habitatge, s'expressa com segueix:

Quan el 1950 s'ha d'efectuar el lliurament dels habitatges, s'hi afegeixen tres grups preferents més. En primer lloc les persones desplaçades pels enderrocs de l'avinguda de l'OestL'avinguda de l'Oest va portar oficialment por molts anys el nom de "Baró de Càrcer". i la plaça de la Reina. D'aquesta manera s'instrumentalitza el problema d'habitatge dels sectors més necessitats per resoldre altres problemes, en aquest cas els enderrocs al nucli històric de València. Un segon grup que es beneficia més expressament són els funcionaris, especialment els municipals. I finalment també s'hi inclou els immigrants procedents d'altres províncies.

Denominacions miniatura|Placa del carrer de Bellús A la documentació inicial el conjunt d'habitatges figurava com a "Grupo Alboraya", en atenció al principal carrer amb què limita. Però poc abans del lliurament als residents, el 12 de setembre de 1949, l'Ajuntament li va canviar la denominació:Respecte de la denominació dels carrers del grup, el 25 de novembre de 1949 l'Ajuntament de València va decidir que el carrer interior del mateix portés el nom de Bellús i els altres carrers que l'envoltaven, excepte el carrer d'Alboraia, els noms de Cofrents, Benimarfull i Molinell,Molinell fa referència a un modest balneari a la vora d'eixe riu, situat al municipi d'Oliva i actiu entre 1893 i 1961. tots ells balnearis valencians. En una sèrie de modificacions de criteri posteriors, l'Ajuntament va decidir que el carrer Genaro Lahuerta, que discorre paral·lel als Vivers municipals, havia d'absorbir el de Benimarfull, el nom del qual es va utilitzar anys més tard per a una plaça del districte de Patraix.

Referències

Notes

Categoria:Trinitat (València) Categoria:Francisco Javier Goerlich Lleó