La pandèmia de VIH/sida és la propagació mundial de la infecció pel virus de la immunodeficiència humana (VIH) i de les malalties associades a la sida. La sida va ser reconeguda com una nova síndrome el 1981, però les reconstruccions filogenètiques indiquen que el llinatge pandèmic del VIH-1 ja circulava a l'Àfrica central durant les primeres dècades del segle XX.Sharp, Paul M.; Hahn, Beatrice H. «Origins of HIV and the AIDS Pandemic». Cold Spring Harbor Perspectives in Medicine, vol. 1, núm. 1, 2011, a006841. doi:10.1101/cshperspect.a006841. PMID 22229120.Faria, Nuno R. et al. «The early spread and epidemic ignition of HIV-1 in human populations». Science, vol. 346, núm. 6205, 2014, p. 56–61. doi:10.1126/science.1256739. PMID 25278604. El VIH-1, especialment el grup M, és responsable de la major part de la pandèmia; el VIH-2, relacionat amb un altre virus d'immunodeficiència de primats, ha tingut una difusió molt més limitada i es concentra principalment a l'Àfrica occidental.
Segons les estimacions d'ONUSIDA per al 2025, al món hi havia 41,0 milions de persones vivint amb el VIH, 1,2 milions de persones van adquirir la infecció durant aquell any i 570.000 van morir per causes relacionades amb la sida. Uns 32,1 milions de persones rebien tractament antiretroviral, equivalents al 78% de les persones que vivien amb el virus.ONUSIDA. Global HIV & AIDS statistics — Fact sheet. Dades de 2025 publicades el 27 de juliol de 2026. Consulta: 29 de juliol de 2026. L'Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que el 64% de les persones amb VIH vivien a la seva Regió Africana.Organització Mundial de la Salut. HIV and AIDS. Consulta: 29 de juliol de 2026. Aquestes xifres són estimacions modelitzades, s'expressen habitualment amb intervals d'incertesa i es poden revisar quan milloren les dades o els mètodes.ONUSIDA. UNAIDS HIV data and estimates. Consulta: 29 de juliol de 2026.van Schalkwyk, Cari et al. «Updated Data and Methods for the 2023 UNAIDS HIV Estimates». Journal of Acquired Immune Deficiency Syndromes, vol. 95, núm. 1 suplement, 2024, e1–e4. doi:10.1097/QAI.0000000000003344. PMID 38180734.
Des del màxim mundial assolit a mitjan dècada de 1990, les noves infeccions han disminuït de manera substancial, i les morts relacionades amb la sida s'han reduït des del màxim de 2004. Tanmateix, el progrés és desigual: entre 2010 i 2025 la incidència va baixar fortament a l'Àfrica oriental i meridional i a l'Àfrica occidental i central, però va augmentar a l'Europa oriental i l'Àsia central, a l'Amèrica Llatina i, sobretot, a l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica.ONUSIDA. UNAIDS Special Report for the 26th International AIDS Conference: United to End AIDS. Ginebra: ONUSIDA, juliol de 2026.
L'expansió del tractament antiretroviral ha convertit la infecció pel VIH, quan es diagnostica i es tracta adequadament, en una afecció crònica manejable per a moltes persones. A més, el tractament que manté una càrrega viral indetectable evita la transmissió sexual del virus, principi resumit en la fórmula «indetectable = intransmissible».Organització Mundial de la Salut. The role of HIV viral suppression in improving individual health and reducing transmission: policy brief. Ginebra: OMS, 2023. ISBN 978-92-4-005517-9. Malgrat aquests avenços, no hi ha una cura generalitzable ni una vacuna preventiva autoritzada, i persisteixen diferències importants en l'accés a la prevenció, el diagnòstic, el tractament i la supressió viral.National Institutes of Health. HIV and Vaccination. HIVinfo, 2026. Consulta: 29 de juliol de 2026.
Abast i terminologia El VIH és un retrovirus que infecta principalment cèl·lules del sistema immunitari que expressen el receptor CD4. Sense tractament, la infecció pot causar una immunodeficiència progressiva i arribar a l'estadi avançat anomenat sida. Per tant, VIH designa el virus i la infecció, mentre que sida designa una fase clínica; no totes les persones amb VIH tenen sida. L'expressió «pandèmia de VIH/sida» s'utilitza per descriure el conjunt mundial de transmissions, malalties i efectes socials associats al virus, tot i que en epidemiologia és preferible especificar si una dada es refereix a persones que viuen amb el VIH, a noves infeccions o a morts relacionades amb la sida.
La pandèmia no és una única epidèmia homogènia. Comprèn epidèmies nacionals i locals amb patrons diferents segons les vies de transmissió predominants, l'edat i el sexe de les persones afectades, la cobertura dels serveis, les desigualtats socials i els marcs jurídics. L'OMS considera poblacions clau, en el context de la resposta al VIH, els homes que tenen relacions sexuals amb homes, les persones trans i de gènere divers, les persones que exerceixen el treball sexual, les persones que s'injecten drogues i les persones recloses en presons o altres entorns tancats. Aquesta classificació respon a una vulnerabilitat epidemiològica i a barreres d'accés als serveis, i no implica que el virus es limiti a aquests grups.Organització Mundial de la Salut. Consolidated guidelines on HIV, viral hepatitis and STI prevention, diagnosis, treatment and care for key populations. Ginebra: OMS, 2022. ISBN 978-92-4-005239-0.
La transmissió es produeix mitjançant determinats fluids corporals, principalment durant relacions sexuals sense una prevenció efectiva, per exposició a sang contaminada —inclosa la compartició de material d'injecció— i de la mare o persona gestant a l'infant durant l'embaràs, el part o la lactància. No es transmet pel contacte social quotidià, com ara abraçar-se, donar-se la mà, compartir aliments o utilitzar els mateixos objectes domèstics.
Estimació i vigilància epidemiològica Les dades mundials sobre el VIH combinen notificacions sanitàries, enquestes poblacionals, vigilància en grups específics, registres de tractament, estudis de prevalença, estadístiques de mortalitat i models demogràfics i epidemiològics. ONUSIDA recull anualment indicadors comunicats pels països i produeix estimacions modelitzades del nombre de persones que viuen amb el VIH, les noves infeccions i les morts relacionades amb la sida. En molts països, especialment quan els sistemes de registre són incomplets, els totals no corresponen a un recompte directe de totes les persones afectades.
Els models s'ajusten a les dades disponibles de cada país i incorporen informació sobre la progressió de la infecció, la mortalitat, la fecunditat, la transmissió vertical i la cobertura del tractament. Les sèries històriques es tornen a calcular quan canvien els mètodes o s'incorporen noves dades. Per això, una estimació publicada un any determinat pot no coincidir exactament amb la xifra atribuïda al mateix any en una edició posterior, i les comparacions temporals són més fiables quan provenen d'una mateixa ronda d'estimació.
Les estimacions s'acompanyen d'intervals d'incertesa. Per al 2025, ONUSIDA situava el nombre de persones que vivien amb el VIH en 41,0 milions, amb un interval estimat de 35,3 a 47,5 milions; les noves infeccions, en 1,2 milions, amb un interval de 950.000 a 1,7 milions; i les morts relacionades amb la sida, en 570.000, amb un interval de 430.000 a 780.000. Els intervals no representen tots els possibles biaixos, però indiquen que les xifres globals no s'han d'interpretar com recomptes exactes.
També hi ha diferències entre indicadors. La prevalença —el nombre de persones que viuen amb el VIH— pot augmentar encara que disminueixi la incidència, perquè el tractament prolonga la supervivència. Les morts «relacionades amb la sida» són una categoria epidemiològica que inclou defuncions atribuïdes a malalties associades a la immunodeficiència i no sempre coincideix amb la causa registrada literalment als certificats de defunció. Les comparacions entre regions requereixen, a més, tenir en compte la mida i l'estructura d'edat de la població.
Origen i expansió històrica Origen zoonòtic Els dos tipus principals de VIH procedeixen de transmissions zoonòtiques de virus de la immunodeficiència símia. El VIH-1 està relacionat amb virus presents en ximpanzés i goril·les de l'Àfrica central, mentre que el VIH-2 deriva de virus de mangabeis de l'espècie Cercocebus atys de l'Àfrica occidental. Aquest pas entre espècies es va produir més d'una vegada: el VIH-1 es divideix en els grups M, N, O i P, originats en transmissions independents, i el VIH-2 comprèn diversos grups, dels quals només alguns han tingut una transmissió humana sostinguda.
El grup M del VIH-1 és el responsable de la pandèmia mundial. Les anàlisis filogenètiques situen el seu ancestre comú més recent aproximadament a començament del segle XX. Un estudi que va reconstruir l'expansió inicial a partir de seqüències víriques va identificar Kinshasa, aleshores Léopoldville, com un centre primerenc de diversificació i difusió durant la dècada de 1920. Els autors van relacionar l'expansió posterior amb les xarxes de transport, el creixement urbà i altres canvis socials de l'època, sense reduir el procés a una causa única.
Reconeixement de la sida i identificació del virus El 5 de juny de 1981, els Centres per al Control i la Prevenció de Malalties dels Estats Units van publicar un informe sobre cinc homes joves de Los Angeles amb pneumònia per Pneumocystis, una infecció oportunista poc habitual en persones immunocompetents.Centers for Disease Control. «Pneumocystis Pneumonia—Los Angeles». Morbidity and Mortality Weekly Report, vol. 30, 1981, p. 250–252. En els mesos següents es van descriure altres casos d'infeccions oportunistes i sarcoma de Kaposi, primer entre homes gais i després en persones hemofíliques, receptores de transfusions, persones que s'injectaven drogues, dones i infants. Aquestes observacions van mostrar que es tractava d'una síndrome transmissible i no d'una malaltia restringida a una identitat concreta.Piot, Peter et al. «Defeating AIDS—advancing global health». The Lancet, vol. 386, núm. 9989, 2015, p. 171–218. doi:10.1016/S0140-6736(15)60658-4. PMID 26117719.
El 1983, un equip de l'Institut Pasteur va publicar l'aïllament d'un retrovirus en un pacient amb signes compatibles amb la nova síndrome.Barré-Sinoussi, Françoise et al. «Isolation of a T-lymphotropic retrovirus from a patient at risk for acquired immune deficiency syndrome (AIDS)». Science, vol. 220, núm. 4599, 1983, p. 868–871. doi:10.1126/science.6189183. PMID 6189183. La confirmació de la relació causal i el desenvolupament de proves serològiques van permetre estudiar l'epidèmia amb més precisió, protegir millor les transfusions i diagnosticar infeccions abans de l'aparició de la sida. El nom virus de la immunodeficiència humana es va adoptar el 1986.
De la crisi dels anys vuitanta a l'era del tractament combinat Durant els anys vuitanta i la primera meitat dels noranta, la manca d'un tractament eficaç va causar una mortalitat molt elevada en nombrosos països. La resposta institucional inicial va estar marcada per retards, por, estigmatització i conflictes sobre la sexualitat, el consum de drogues, la sang i els drets de les persones afectades. Alhora, les organitzacions de persones amb VIH i els moviments comunitaris van influir en la recerca, els procediments reguladors, la informació pública i l'accés als medicaments.
El primer antiretroviral va ser autoritzat el 1987, però la transformació principal es va produir a mitjan dècada de 1990 amb la combinació de fàrmacs de diferents classes. La teràpia combinada va reduir de manera pronunciada la morbiditat i la mortalitat allà on era accessible. Durant els primers anys, però, el preu, la complexitat dels règims i la debilitat dels sistemes sanitaris van limitar-ne l'arribada a gran part dels països de renda baixa i mitjana. La mobilització internacional, la competència dels medicaments genèrics i la creació de mecanismes multilaterals van facilitar una expansió posterior del tractament.
Evolució mundial