La Simfonia núm. 7, GP 344, és una obra orquestral d'Arnold Bax, composta el 1939. Va ser un encàrrec del British Council per a l'Exposició Universal de Nova York de 1939 i està dedicada «al poble d’Amèrica». Consta de tres moviments i té una durada aproximada de quaranta-cinc a cinquanta minuts.

És la darrera de les set simfonies numerades de Bax i una de les seves últimes obres de grans dimensions. El seu llenguatge és més serè i transparent que el d’algunes simfonies anteriors, tot i que conserva els contrastos entre episodis tempestuosos, passatges lírics i extenses seccions contemplatives característics del compositor. La conclusió, formada per un epíleg tranquil, ha estat interpretada sovint com un comiat del seu cicle simfònic.

Composició Bax va escriure les seves set simfonies entre 1921 i 1939. Durant la dècada del 1930 acostumava a esbossar les obres a Londres i a orquestrar-les durant les seves estades hivernals a Morar, a la costa occidental d'Escòcia. La Setena simfonia va ser completada a començaments de 1939, poc abans de l’Exposició Universal de Nova York.

El British Council va encarregar diverses composicions britàniques per als actes culturals de l’exposició. A més de la simfonia de Bax, el programa incloïa el Concert per a piano d'Arthur Bliss i les Five Variants of Dives and Lazarus de Ralph Vaughan Williams.

Bax no va proporcionar cap programa narratiu per a la simfonia. Tanmateix, el segon moviment porta la indicació In Legendary Mood («En un ambient llegendari»), i l’obra presenta les atmosferes evocadores, els paisatges imaginaris i els contrastos entre conflicte i contemplació habituals en la seva música.

La partitura va ser publicada el 1943 per Chappell & Co.

Estrena La simfonia es va estrenar el 10 de juny de 1939 a Nova York, interpretada per l'Orquestra Filharmònica de Nova York sota la direcció d'Adrian Boult. El concert estava relacionat amb els actes de l’Exposició Universal, tot i que es va celebrar al Carnegie Hall.

L’estrena va ser enregistrada i se n’ha conservat la retransmissió radiofònica. Boult, un dels principals defensors de la música orquestral britànica, ja havia dirigit diverses obres de Bax i va continuar interpretant-ne la música després de la Segona Guerra Mundial.

Estructura La simfonia consta de tres moviments:

Allegro – Poco largamente – Tempo I

Lento – Più mosso. In Legendary Mood – Tempo I

Theme and Variations: Allegro – Meno mosso – Andante – Vivace – Epilogue: Sereno

Una interpretació completa té una durada aproximada d’entre quaranta-cinc i cinquanta minuts.

Allegro – Poco largamente – Tempo I El primer moviment comença amb un breu motiu exposat pels clarinets, del qual deriva una part important del material posterior. Gairebé immediatament apareix una segona idea, més lenta i expansiva. Tots dos elements formen el primer grup temàtic i estableixen el contrast entre agitació i lirisme que domina el moviment.

L’Allegro principal es caracteritza per una escriptura rítmica enèrgica, harmonies cromàtiques i una alternança constant entre les diferents seccions de l’orquestra. Els motius breus passen dels instruments de vent a les cordes i als metalls, i són sotmesos a transformacions contínues.

La secció Poco largamente introdueix un episodi més ampli i solemne. Les melodies de les cordes i les intervencions de les trompes contrasten amb el moviment nerviós de l’inici. Aquest material líric no funciona com una interrupció independent, sinó que deriva dels mateixos intervals i motius exposats anteriorment.

El retorn del tempo inicial recupera el conflicte entre els principals materials. La música avança cap a una extensa culminació orquestral, seguida d’una coda més continguda. El moviment acaba sense una resolució plenament triomfal i deixa oberta la tensió que continuarà en el Lento.

Lento – Più mosso. In Legendary Mood – Tempo I El segon moviment presenta una estructura ternària i constitueix el centre expressiu de la simfonia. Comença amb una atmosfera lenta i solemne, formada per melodies àmplies de les cordes i solos dels instruments de vent.

La música té inicialment un caràcter contemplatiu, però conserva una certa inquietud harmònica. Els motius apareixen i desapareixen dins d’una textura transparent, amb una utilització destacada del clarinet, l’oboè, el corn anglès i les trompes.

La secció central, Più mosso. In Legendary Mood, introdueix una atmosfera més narrativa i misteriosa. El moviment rítmic augmenta i l’orquestració esdevé més acolorida, com si la música evoqués una llegenda o un paisatge sobrenatural. Bax no va explicar, però, cap història concreta associada a aquest passatge.

La intensitat creix fins a una culminació en què participen els metalls i la percussió. Després, el tempo inicial reapareix i la música recupera gradualment el caràcter meditatiu del començament. El moviment conclou suaument i prepara sense brusquedat el final.

Theme and Variations – Epilogue El tercer moviment adopta una forma de tema amb variacions, un procediment poc habitual en les simfonies de Bax. Comença amb una introducció orquestral agitada, després de la qual es presenta el tema principal, de perfil senzill i clar.

Les variacions transformen el tema mitjançant canvis de tempo, tonalitat, ritme i instrumentació. Algunes tenen un caràcter vigorós i marcial, mentre que d’altres són més líriques o contemplatives. El material passa constantment entre els vents, els metalls i les cordes, i en diversos moments és tractat contrapuntísticament.

Una variació lenta, Andante, constitueix un dels episodis més expansius del moviment. La melodia és presentada amb una orquestració ampla i expressiva abans que el Vivace recuperi l’energia rítmica. En aquesta secció reapareixen també elements del primer moviment, fet que contribueix a la unitat cíclica de la simfonia.

Després d’una darrera culminació, la música no desemboca en un final triomfal, sinó en un Epilogue: Sereno. El clarinet solista presenta una versió tranquil·la del tema sobre una textura gairebé immòbil. Les cordes i les fustes prolonguen aquesta atmosfera de serenitat, i la simfonia conclou de manera calmada i contemplativa.

Aquest epíleg, més breu que els finals equivalents de les simfonies anteriors, ha estat interpretat com una acceptació serena i com el comiat de Bax del gènere simfònic.

Estil musical La Setena simfonia conserva molts elements del llenguatge de Bax: melodies àmplies, harmonies cromàtiques, textures orquestrals denses i oposicions entre passatges tempestuosos i episodis contemplatius. No obstant això, l’escriptura és sovint més clara i menys massissa que en les primeres simfonies.

La influència de Jean Sibelius és perceptible en la concentració dels motius, la integració dels moviments i el tractament del paisatge sonor. Bax, però, manté una concepció més exuberant i romàntica de l’orquestra, amb freqüents solos instrumentals i grans crescendos.

El final en forma de tema amb variacions permet al compositor revisar diversos caràcters presents al llarg del seu cicle simfònic. L’epíleg no resol els conflictes mitjançant una afirmació heroica, sinó que els dissol dins d’una atmosfera de serenitat.

Instrumentació La simfonia està escrita per a una orquestra formada per:

flautí, tres flautes, dos oboès i corn anglès; tres clarinets, clarinet baix, dos fagots i contrafagot; quatre trompes, tres trompetes, tres trombons i tuba; timbales, bombo, tambor tenor, caixa, pandereta, plats, gong, triangle i glockenspiel; arpa; cordes.

L’orquestració alterna grans blocs sonors amb passatges de textura cambrística, en els quals els instruments de vent solistes adquireixen un paper especialment destacat.

Referències

Bax 07 Categoria:Composicions musicals del 1939 Categoria:Simfonies d'Arnold Bax