El Petropavlovsk () va ser el vaixell capdavanter de la seva classe de tres cuirassats pre-dreadnought construïts per a la Marina Imperial Russa durant l'última dècada del segle XIX. El vaixell fou destinat a l'Extrem Orient gairebé immediatament després d'entrar en servei, l'any 1899, on va participar en la repressió de la Revolta dels Bòxers l'any següent i va exercir com a vaixell insígnia de la Primera Esquadra del Pacífic.

Al començament de la Guerra russojaponesa (1904–1905), el Petropavlovsk va participar en la batalla de Port Arthur, on va patir danys lleus causats pels projectils japonesos, sense aconseguir cap impacte sobre l'enemic. El 13 d'abril de 1904, el vaixell es va enfonsar després de topar amb una o més mines navals prop de Port Arthur, al nord-est de la Xina. Hi van morir 27 oficials i 652 mariners, entre els quals el vicealmirall Stepan Makarov, comandant de l'esquadra, i el pintor de guerra Vasily Vereshchagin. L'arribada del competent i enèrgic Makarov després de la batalla de Port Arthur havia reforçat la moral russa, que es va desplomar arran de la seva mort.

Disseny i descripció El disseny dels vaixells de la classe Petropavlovsk derivava del cuirassat Imperator Nikolai I, però les seves dimensions es van ampliar considerablement per allotjar un armament format per quatre canons de 12 polzades (305 mm) i vuit de 8 polzades (203 mm). Durant la construcció, però, aquest armament va ser modificat i es van instal·lar canons de 12 polzades més potents i de major velocitat inicial, mentre que els canons de 8 polzades van ser substituïts per dotze canons de 6 polzades (152 mm).

Els vaixells feien 114,6 m d'eslora total, 21,3 m de mànega i tenien un calat de 8,6 m. Tot i haver estat dissenyat per desplaçar 10.960 tones llargues (11.140 t), el Petropavlovsk superava aquesta xifra en gairebé 400 tones llargues (410 t), amb un desplaçament final de 11.354 tones llargues (11.536 t).

El vaixell estava propulsat per dues màquines de vapor alternatives de triple expansió vertical, construïdes per l'empresa britànica Hawthorn Leslie, cadascuna de les quals accionava una hèlix i funcionava amb vapor produït per catorze calderes cilíndriques. Els motors desenvolupaven una potència nominal de 10.600 cavalls indicats (7.900 kW) i havien estat dissenyats per assolir una velocitat màxima de 16 nusos (30 km/h). Tanmateix, durant les proves de mar, el Petropavlovsk va arribar als 16,38 nusos (30,34 km/h) amb una potència de 11.255 cavalls indicats (8.393 kW). El vaixell podia embarcar prou carbó per assolir una autonomia de 3.750 milles nàutiques (6.940 km) navegant a 10 nusos (19 km/h). Quan servia com a vaixell insígnia, la tripulació estava formada per 725 homes.

L'artilleria principal estava formada per quatre canons de 12 polzades, muntats en dues torretes dobles, una situada a proa i l'altra a popa de la superestructura. Havien estat dissenyats per disparar un tret cada 90 segons, però la cadència de foc real era aproximadament la meitat de l'esperada. L'armament secundari consistia en dotze canons Canet de tir ràpid (QF) de 6 polzades. Vuit d'aquests estaven instal·lats en quatre torretes dobles laterals, mentre que els quatre restants es trobaven en espitlleres sense protecció situades al centre del buc.

Per defensar-se dels torpediners, el vaixell també disposava d'armament de menor calibre, incloent-hi dotze canons Hotchkiss QF de 47 mm i vint-i-vuit canons Maxim QF de 37 mm. A més, estava armat amb sis tubs llançatorpedes: quatre de 15 polzades (381 mm) situats per damunt de la línia de flotació i dos de 18 polzades (457 mm) submergits, tots instal·lats als costats del buc. Els vaixells també transportaven 50 mines navals destinades a protegir el seu fondejador.

Els fabricants russos del blindatge d'acer al níquel emprat pel Petropavlovsk no podien satisfer la demanda existent, de manera que el blindatge del vaixell es va encarregar a l'empresa nord-americana Bethlehem Steel. El cinturó blindat de la línia de flotació tenia un gruix d'entre 12 i 16 polzades (305–406 mm). Les torretes de l'artilleria principal estaven protegides per un blindatge de fins a 10 polzades (254 mm), mentre que el blindatge de la coberta tenia un gruix d'entre 2 i 3 polzades (51–76 mm).

Construcció i servei miniatura| Petropavlovsk a Alger, Àfrica del Nord francesa, 1899 El Petropavlovsk va rebre el seu nom en commemoració de la reeixida defensa russa durant el setge de Petropàvlovsk de 1854. Endarrerida per la manca de mà d'obra especialitzada, les modificacions del disseny i el retard en el lliurament de l'armament principal, la construcció del Petropavlovsk es va allargar durant sis anys. La seva quilla fou posada el 19 de maig de 1892, juntament amb la dels seus dos vaixells germans, a les drassanes de l'illa Galernii, i fou botat el 9 de novembre de 1894. Les proves de mar es van dur a terme entre 1898 i 1899, després de les quals el vaixell fou destinat a l'Extrem Orient.

El Petropavlovsk va salpar de Kronstadt el 17 d'octubre de 1899 i arribà a Port Arthur el 10 de maig de 1900, on esdevingué el vaixell insígnia del vicealmirall Nikolai Skrídlov i de la Primera Esquadra del Pacífic. A mitjan 1900, el vaixell va participar en la repressió de la Revolta dels Bòxers a la Xina. El febrer de 1902, el vicealmirall Oskar Stark va assumir el comandament de l'esquadra en substitució de Nikolai Skrídlov i va hissar la seva insígnia al Petropavlovsk. Aquell mateix any, el vaixell va ser equipat amb un aparell de ràdio.

Batalla de Port Arthur Després de la victòria japonesa a la Primera Guerra Sinojaponesa (1894–1895), tant Rússia com el Japó aspiraven a controlar Manxúria i Corea, fet que va provocar un augment de les tensions entre ambdós països. El Japó havia iniciat negociacions per reduir-les l'any 1901, però el govern rus responia amb lentitud i de manera vacil·lant, ja que encara no havia decidit com resoldre el conflicte. El govern japonès va interpretar aquesta actitud com una maniobra dilatòria destinada a guanyar temps per completar els programes de rearmament russos.

La situació es va agreujar quan Rússia no va retirar les seves tropes de Manxúria l'octubre de 1903, tal com havia promès. El detonant definitiu van ser les notícies sobre les concessions forestals russes al nord de Corea i la negativa de Rússia a reconèixer els interessos japonesos a Manxúria, alhora que continuava imposant condicions a les activitats japoneses a Corea. Davant d'aquests fets, el desembre de 1903 el govern japonès va arribar a la conclusió que la guerra era inevitable. A mesura que augmentaven les tensions amb el Japó, la Primera Esquadra del Pacífic va començar a fondejar al port exterior durant la nit per poder reaccionar amb més rapidesa davant de qualsevol intent japonès de desembarcar tropes a Corea.

La nit del 8 al 9 de febrer de 1904, la Marina Imperial Japonesa va llançar un atac per sorpresa contra la flota russa fondejada a Port Arthur. El Petropavlovsk no va resultar afectat i va sortir a la mar l'endemà al matí, quan la Flota Combinada japonesa, comandada pel vicealmirall Tōgō Heihachirō, va iniciar l'atac. Tōgō esperava que l'atac nocturn hagués estat molt més exitós i confiava que la flota russa es trobaria desorganitzada i afeblida. Tanmateix, els russos s'havien refet de la sorpresa i estaven preparats per repel·lir l'ofensiva. Els vaixells japonesos van ser detectats pel creuer protegit Boyarin, que patrullava mar endins i va alertar les defenses russes. Tōgō va decidir atacar les defenses costaneres russes amb l'artilleria principal mentre enfrontava els vaixells enemics amb l'artilleria secundària. Aquesta divisió del foc va resultar un error, ja que els canons japonesos de 8 i 6 polzades van causar pocs danys als vaixells russos, que van concentrar tot el seu foc sobre la flota japonesa amb un cert èxit. Durant el combat, el Petropavlovsk va patir danys lleus en ser impactat per un projectil de 6 polzades i dos de 12 polzades. L'atac va causar la mort de dos tripulants i va deixar-ne cinc més ferits. En resposta, el Petropavlovsk va disparar vint projectils de 12 polzades i seixanta-vuit de 6 polzades contra els cuirassats japonesos, però cap d'ells no va arribar a impactar l'enemic. Descontent pel pobre rendiment de la Primera Esquadra del Pacífic, el Ministeri de Marina va substituir Stark pel dinàmic i enèrgic vicealmirall Stepan Makàrov ,considerat l'almirall més competent de la marina russa, el 7 de març. A causa dels danys soferts pel Tsesarevitx, més ben blindat, i del llarg període de reparacions que aquests van requerir, Makàrov es va veure obligat a mantenir el Petropavlovsk com a vaixell insígnia, malgrat considerar que no era la millor opció. miniatura| Representació japonesa de l'enfonsament del Petropavlovsk. El peu d'imatge original diu: «Il·lustració del vuitè atac contra Port Arthur. El vaixell insígnia de Rússia va ser destruït per un torpede de la nostra marina i l'almirall Makàrov es va ofegar.»

Enfonsament Després de no haver aconseguit bloquejar ni immobilitzar l'esquadra russa a Port Arthur enfonsant vaixells bloquejadors a l'entrada del port, Tōgō va idear un nou pla. Diversos vaixells havien de sembrar un camp de mines a l'entrada del port i, posteriorment, atreure-hi els russos amb l'esperança d'enfonsar diversos dels seus vaixells de guerra. La nit del 31 de març, el vaixell minador Koru Maru, protegit per quatre destacaments de destructors, va començar a col·locar un camp de mines prop de l'entrada de Port Arthur. Els vaixells japonesos van ser observats per Makàrov, que els va confondre amb destructors russos als quals havia ordenat patrullar aquella zona..

A primera hora del matí del 13 d'abril, el destructor rus Strashnii es va trobar, enmig de la foscor i mentre patrullava, amb quatre destructors japonesos. Quan el seu comandant es va adonar de l'error, el vaixell va intentar escapar, però no ho va aconseguir després que un projectil japonès impactés en un dels seus torpedes i en provoqués la detonació. En aquell moment, el creuer cuirassat Bayan havia sortit en el seu auxili, però només va poder rescatar cinc supervivents abans de ser atacat per una esquadra japonesa de creuers protegits. Escortat per tres creuers protegits, Makàrov va sortir de Port Arthur al comandament del Petropavlovsk i del seu vaixell germà Poltava per donar suport al Bayan, alhora que ordenava a la resta de la Primera Esquadra del Pacífic que els seguís tan aviat com fos possible. Mentrestant, els japonesos havien informat Tōgō de la sortida de la flota russa, i aquest va acudir amb els sis cuirassats japonesos. Davant la clara inferioritat numèrica, Makàrov va ordenar la retirada dels seus vaixells perquè s'unissin a la resta de l'esquadra, que en aquell moment acabava de sortir del port. Un cop reunida tota l'esquadra i després de tornar a posar rumb cap a l'enemic, quan es trobava a unes dues milles nàutiques (3,7 km) de la costa, el Petropavlovsk va topar amb una o més mines navals a les 09:42 i es va enfonsar gairebé a l'instant. En l'enfonsament hi van morir 27 oficials i 652 mariners, entre els quals Makàrov i el pintor de guerra Vassili Veresxaguin. Només set oficials i 73 membres de la tripulació van poder ser rescatats.

L'arribada de Makàrov havia reforçat la moral de l'esquadra, però la seva mort va desmoralitzar tant els mariners com els oficials. El seu successor, el contraalmirall Wilgelm Vitgeft, era un oficial d'estat major de carrera poc adequat per dirigir una flota en temps de guerra. Ell mateix no es considerava un gran comandant, i la seva passivitat i manca de carisma no van contribuir a recuperar la moral de l'esquadra. L'any 1913 es va erigir un monument a Stepan Makàrov a Sant Petersburg, després que uns bussos japonesos identifiquessin les seves restes dins del derelicte del Petropavlovsk i li donessin sepultura al mar.

Referències

Bibliografia