El blindatge gravitacional és un procés hipotètic en el cual un objecte protegeix un altre de la influència d'un camp gravitatori. Aquest tipus de procés, si existís, tindría l'efecte de reduir el pes d'un objecte. L'opinió consensuada de la comunitat científica és que el blindatge gravitatori no existeix.
La forma de la regió protegida seria similar a una ombra de l'escut gravitatori. Per exemple, la forma de la regió protegida per sobre d'un disc seria cònica. L'alçada de l'àpex del con sobre el disc variaria directament amb l'alçada del disc protector sobre la Terra. L'evidència experimental fins ara indica que no existeix aquest efecte. El blindatge gravitatori es considera una violació del principi d'equivalència i, per tant, inconsistent tant amb la mecànica clàssica com amb la relativitat general.
El concepte de blindatge gravitatori és un concepte comú en la literatura de ciència-ficció, especialment utilitzada per als viatges espacials. Un dels primers i més coneguts exemples és la substància fictícia que protegeix la gravetat, la cavorita, que apareix a la novel·la clàssica de H.G. Wells de 1901, Els primers homes a la Lluna. Wells va ser immediatament criticat per Jules Verne per haver-lo utilitzat.
Intents de probar el principi d'equivalència Per quantificar la quantitat de blindatge, a principis del segle XX, Quirino Majorana va suggerir un coeficient d'extinció h que modifica la llei de la força gravitatòria de Newton de la següent manera:
Les millors mesures de laboratori han establert un límit superior per al blindatge de 4,3 × 10 −15 m 2 /kg. Una correcció elaborada mitjançant dades d'anomalies gravitatòries obtingudes durant l'eclipsi solar de 1997 va proporcionar una nova restricció sobre el paràmetre de blindatge 6×10 −19 m² /kg. No obstant això, les observacions astronòmiques imposen límits molt més estrictes. Basant-se en observacions lunars disponibles el 1908, Poincaré va establir que h no pot ser superior a 10 −18 m² /kg. Posteriorment, aquest límit ha millorat molt. Eckhardt va demostrar que les dades de mesurament de la distància lunar impliquen un límit superior de 10 −22 m² /kg, i Williams et al. han millorat això a h = (3 ± 5) × 10 −22 m² /kg. En aquests càloculs s'ha de tenir en compte que el valor és més petit que la incertesa.
La conseqüència dels resultats negatius d'aquests experiments (que concorden amb les prediccions de la relativitat general) és que tota teoria que conté efectes de blindatge, com la teoria de la gravitació de Le Sage, ha de reduir aquests efectes a un nivell indetectable. Per a una revisió dels límits experimentals actuals sobre el possible blindatge gravitatori, vegeu l'article de l'estudi de Bertolami et al. També, per a una discussió sobre observacions recents durant els eclipsis solars, vegeu l'article d'Unnikrishnan et al.
Els experiments de Majorana i les crítiques de Russell Alguns experiments de blindatge van ser duts a terme a principis del segle XX per Quirino Majorana, mitjançant els quals l'experimentador va afirmar haver mesurat efectes positius de blindatge. L'anàlisi de Henry Norris Russell de les forces de marea va mostrar que els resultats positius de Majorana no tenien res a veure amb el blindatge gravitatori. Per portar els experiments de Majorana seguint el principi d'equivalència de la relativitat general, Russell va proposar un model en què la massa d'un cos disminueix per la proximitat d'un altre cos, però va negar qualsevol connexió entre el blindatge gravitatori i la seva proposta de variació de massa. Per a una altra explicació dels experiments de Majorana, vegeu Coïsson et al. Però els resultats de Majorana no es van poder confirmar i la teoria de la variació de massa de Russell, tot i que està pensada com una modificació de la relativitat general, també és inconsistent amb la física estàndard.
Altres opinions minoritàries Hi ha hagut investigacions ocasionals sobre aquest tema, com ara l'article finançat per la NASA de 1999 que va informar de resultats negatius.Space.com on NASA funding Eugene Podkletnov va afirmar en dos articles, un dels quals va retirar més tard, que els objectes sostinguts per sobre d'un disc giratori superconductor levitat magnèticament van experimentar una reducció de pes d'entre un 0,5 i un 2%. Els teòrics han intentat reconciliar les afirmacions de Podkletnov amb la teoria de la gravetat quàntica. El 2006, un grup de recerca finançat per l'ESA va afirmar haver creat un dispositiu similar que va demostrar resultats positius per a la producció de gravitomagnetisme, tot i que només va produir 0,0001 g.
Electrets En el seu article de 1976, Electromagnetisme i gravitació, el físic Edward Teller va parlar de l'experimentació amb electrets, o materials amb un moment dipolar elèctric permanent, prop del seu punt de transició per descobrir la transició entre estats dipolars. El 9 de juliol de 1997, William Rhodes, un inventor, va publicar una entrada a Usenet sobre el descobriment d'un efecte antigravetat relacionat amb els electrets. A més Martin Tajmar, físic i professor de Sistemes Espacials a la Universitat Tecnològica de Dresden, va escriure l¡any 2013 un article sobre la propulsió sense propel·lent i fa nombroses referències als electrets. L'inventor Ronald J. Kita va patentar un material atenuador gravitacional que utilitza un material de base orgànica.
Teoria d'Einstein-Cartan La teoria d'Einstein-Cartan sembla permetre el blindatge gravitatori.
Referències
Vegeu també Antigravetat Gravetat artificial
Categoria:Pseudociència Categoria:Relativitat general