The Power of Nightmares: The Rise of the Politics of Fear és una sèrie documental de televisió de la BBC realitzada per Adam Curtis. Està formada principalment per imatges d'arxiu narrades pel mateix Curtis. La sèrie es va emetre originalment al Regne Unit el 2004. Posteriorment es va emetre en diversos països i es va projectar en diversos festivals de cinema, entre els quals el Festival Internacional de Cinema de Canes de 2005.
El documental compara l'ascens del moviment neoconservador als Estats Units i el moviment islamista radical, n'analitza els orígens i assenyala semblances entre tots dos. De manera més controvertida, defensa que la concepció de l'islamisme radical com una organització massiva i sinistra —especialment en forma d'al-Qaida— és un mite, o una mentida noble, promogut pels dirigents de nombrosos països, i especialment pels neoconservadors estatunidencs, en un nou intent d'unir i inspirar les seves poblacions després del fracàs definitiu de les idees utòpiques.
The Power of Nightmares va ser elogiat per crítics de cinema britànics i estatunidencs. El seu missatge i contingut també han rebut diverses crítiques tant de sectors conservadors com progressistes.
Sinopsi Primera part: «Baby It's Cold Outside» La primera part de la sèrie tracta els orígens de l'islamisme i el neoconservadorisme. Mostra el funcionari egipci Sayyid Qutb, presentat com el fundador del pensament islamista modern, durant una visita als Estats Units per conèixer-ne el sistema educatiu, i explica com queda disgustat pel que considera una corrupció de la moral i les virtuts de la societat occidental causada per l'individualisme. Quan torna a Egipte, se sent pertorbat per l'occidentalització impulsada per Gamal Abdel Nasser i arriba a la conclusió que, per salvar la seva societat, cal reconstruir-la completament d'acord amb la xaria, encara que continuï utilitzant la tecnologia occidental.
Posteriorment es convenç que la seva visió només es pot assolir mitjançant una «avantguarda» d'elit que encapçali una revolució contra l'ordre establert. Qutb es converteix en dirigent dels Germans Musulmans i, després de ser torturat en una de les presons de Nasser, arriba a creure que els dirigents influïts per Occident poden ser assassinats legítimament per eliminar-ne la corrupció. Qutb és executat el 1966, però influeix en Ayman al-Zawahiri, futur mentor d'Osama bin Laden, perquè creï el seu propi grup islamista clandestí.
Inspirats per la Revolució iraniana de 1979, Zawahiri i els seus aliats assassinen el president egipci Anwar Sadat el 1981 amb l'esperança de desencadenar la seva pròpia revolució. Tanmateix, aquesta no es produeix i Zawahiri arriba a considerar que la majoria dels musulmans han estat corromputs no només pels dirigents inspirats per Occident, sinó que els mateixos musulmans han estat afectats per la jahiliyya i, per tant, poden convertir-se en objectius legítims de la violència si es neguen a unir-se a la seva causa. Continuen creient que és necessària una avantguarda que s'aixequi, enderroqui el règim corrupte i el substitueixi per un estat islamista «pur».
Paral·lelament, als Estats Units, un grup de liberals desil·lusionats, entre els quals Irving Kristol i Paul Wolfowitz, s'apropa al pensament polític de Leo Strauss després del que perceben com el fracàs de la Gran Societat del president Lyndon B. Johnson. Arriben a la conclusió que l'èmfasi en la llibertat individual havia estat la causa del fracàs dels plans de Johnson. Imaginen una reestructuració dels Estats Units basada a unir la població contra un mal comú i comencen a construir la imatge d'un enemic mític.
Aquestes faccions, els neoconservadors, arriben al poder durant la dècada de 1980 sota l'administració de Ronald Reagan, juntament amb aliats com Dick Cheney i Donald Rumsfeld. Afirmen que la Unió Soviètica incompleix els termes d'un tractat de desarmament entre tots dos països i, amb les conclusions de l'anomenat Team B, elaboren amb proves i mètodes qüestionables un argument destinat a convèncer Ronald Reagan.
Segona part: «The Phantom Victory» A la segona part, les faccions islamistes, cada vegada més influïdes per la radicalització de Zawahiri i pel seu ric seguidor saudita Osama bin Laden, s'uneixen a l'administració Reagan, influïda pels neoconservadors, en la lluita contra la invasió soviètica de l'Afganistan.
Quan les tropes soviètiques finalment abandonen l'Afganistan i el Bloc de l'Est comença a esfondrar-se el 1989, tant els islamistes com els neoconservadors creuen haver estat els principals responsables de la dissolució de la Unió Soviètica. Curtis defensa que la Unió Soviètica ja era a punt de col·lapsar independentment de les seves accions.
Els islamistes, però, interpreten els fets d'una altra manera. Convençuts del seu triomf, creuen tenir el poder de crear estats islàmics «purs» a Egipte i Algèria. Els intents de crear-los són reprimits per la força. Aleshores intenten provocar revolucions en tots dos països mitjançant el terrorisme, amb la intenció d'espantar la població perquè s'aixequi contra els governants. La violència, però, aterreix els ciutadans i el govern algerià aprofita aquesta por per mantenir-se al poder. Finalment, els islamistes declaren que tota la població dels dos països està profundament contaminada pels valors occidentals. A Algèria acaben enfrontant-se entre ells, ja que cada grup considera que els membres de les altres organitzacions terroristes no són autèntics musulmans.
Als Estats Units, les aspiracions neoconservadores d'utilitzar el poder militar nord-americà per continuar destruint els enemics queden frenades per l'elecció de George H. W. Bush com a president dels Estats Units i, posteriorment, per l'elecció de Bill Clinton el 1992, que els deixa completament fora del poder.
Els neoconservadors i els seus aliats de la dreta cristiana intenten demonitzar Clinton durant tota la seva presidència mitjançant històries reals i inventades de corrupció i immoralitat. Contràriament al que esperaven, la població estatunidenca no es gira contra Clinton. Mentrestant, els intents revolucionaris islamistes acaben en un vessament de sang massiu i deixen els islamistes sense suport popular. Zawahiri i bin Laden fugen a la relativa seguretat de l'Afganistan i anuncien una nova estratègia: per combatre la decadència moral inspirada per Occident, han d'atacar-ne la font, els Estats Units.
Tercera part: «The Shadows in the Cave» miniatura|Els neoconservadors utilitzen els atemptats de l'11 de setembre de 2001, juntament amb la descripció d'al-Qaida feta per al-Fadl, per impulsar la guerra contra el terrorisme.
La part final aborda l'ascens real d'al-Qaida. Curtis defensa que, després del fracàs de les revolucions islamistes, bin Laden i Zawahiri tenien poc o cap suport popular i encara menys una organització terrorista complexa, per la qual cosa depenien d'operatius independents per executar la seva nova crida a la gihad.
El documental sosté, però, que per processar bin Laden in absentia pels atemptats de 1998 contra les ambaixades dels Estats Units, els fiscals nord-americans havien de demostrar que era el cap d'una organització criminal responsable dels atemptats. Localitzen Jamal al-Fadl, un antic col·laborador de bin Laden, i li paguen perquè declari que bin Laden és el cap d'una gran organització terrorista anomenada «al-Qaida».
Després dels atemptats de l'11 de setembre de 2001, els neoconservadors de la nova administració republicana de George W. Bush utilitzen, segons el documental, aquesta concepció de l'organització per justificar una nova croada contra un nou enemic, que culmina amb l'inici de la guerra contra el terrorisme.
Quan la invasió estatunidenca de l'Afganistan no aconsegueix desmantellar l'organització terrorista que es buscava, l'administració Bush dirigeix l'atenció cap a l'interior del país i busca infructuosament cèl·lules dorments terroristes als Estats Units.
El 2003, estén la guerra contra el terrorisme a una guerra contra amenaces percebudes de caràcter més general amb la invasió de l'Iraq de 2003. Les idees i tàctiques també s'estenen al Regne Unit, on Tony Blair utilitza l'amenaça terrorista per dotar-se d'una nova autoritat moral.
També s'examinen les conseqüències de l'estratègia neoconservadora, entre les quals la detenció indefinida de sospitosos de terrorisme al camp de detenció de Guantánamo, molts dels quals suposadament van ser capturats a partir de les acusacions de l'Aliança del Nord antitalibana sense una investigació efectiva per part de les forces armades dels Estats Units, i altres formes de «prevenció» contra amenaces inexistents o improbables basades únicament en el potencial que poguessin arribar a representar un perill.
Curtis intenta específicament rebaixar la por a un atac amb una bomba bruta i conclou afirmant que els polítics acabaran havent d'admetre que algunes amenaces s'han exagerat i que d'altres no tenen cap fonament real. Segons Curtis, en una època en què les grans idees han perdut credibilitat, «la por d'un enemic fantasma és tot el que queda als polítics per conservar el poder».
Participants John Calvert, historiador de l'islamisme Prof. Harvey Mansfield, filòsof straussià de la Universitat Harvard Prof. Stanley Rosen, deixeble de Leo Strauss Dr. Azzam Tamimi, Institute of Islamic Political Thought General Fouad Allam, interrogador del Ministeri de l'Interior egipci entre 1958 i 1987 Roxanne Euben, politòloga Irving Kristol, periodista estatunidenc William Kristol, cap de gabinet del vicepresident entre 1988 i 1992 Prof. Stephen Holmes, filòsof polític Henry Kissinger, entrevistat el 1975 Melvin Goodman, cap de l'oficina d'Afers Soviètics de la CIA entre 1976 i 1987 Prof. Richard Pipes, assessor del president Reagan entre 1980 i 1983 Dra. Anne Cahn, Arms Control and Disarmament Agency, 1977–1980 Omar Azzam, cosí d'Ayman al-Zawahiri, dirigent egipci d'al-Qaida Dr. Kamal Habib, membre fundador de la Gihad Islàmica Gilles Kepel, historiador del moviment islamista Paul Weyrich, activista religiós i membre del Partit Republicà Michael Ledeen, assessor especial del secretari d'Estat dels Estats Units entre 1981 i 1982 Jack Wheeler, assessor de l'administració Reagan entre 1981 i 1984 Richard Perle, subsecretari de Defensa entre 1981 i 1987 i president del Defense Policy Board del Pentàgon entre 2001 i 2003 Milton Bearden, agent de la CIA a l'Afganistan entre 1985 i 1989 Abdullah Anas, comandant general dels àrabs afganesos al nord de l'Afganistan entre 1984 i 1989 Mikhaïl Gorbatxov, secretari general del Partit Comunista de la Unió Soviètica —imatges d'arxiu— Saif Al Banna, membre destacat dels Germans Musulmans d'Egipte —imatges d'arxiu— Ali Haroun, ministre algerià de Drets Humans entre 1991 i 1992 —imatges d'arxiu— Essam el-Erian, membre destacat dels Germans Musulmans d'Egipte Brent Scowcroft, assessor de Seguretat Nacional del president George H. W. Bush —entrevistat el 1996— Michael Lind, periodista i antic neoconservador David Brock, autor de Blinded by the Right Jutge Robert Bork, membre destacat de la Federalist Society Joe Conason, autor de The Hunting of the President Jason Burke, autor d'Al-Qaeda: Casting a Shadow of Terror Sam Schmidt, advocat defensor en el judici pels atemptats de 1998 contra les ambaixades dels Estats Units Vincent Cannistraro, cap de contraterrorisme de la CIA entre 1988 i 1990 Paul Wolfowitz, sotssecretari de Defensa dels Estats Units Prof. David Cole, professor de dret de la Universitat de Georgetown Ron Hansen, periodista de The Detroit News William Swor, advocat defensor en el judici de la denominada cèl·lula dorment de Detroit John Molloy, advocat defensor en el judici dels Lackawanna Six Bill Durodié, director de l'International Centre for Security Analysis del King's College de Londres Dr. John Prados, National Security Archive, Washington Dr. Theodore Rockwell, científic nuclear