William Dawbney Nordhaus (nascut el 31 de maig de 1941) és un economista estatunidenc. Va ser professor d'economia a la Universitat Yale, conegut principalment pel seu treball en el modelatge econòmic i el canvi climàtic, i va ser guardonat conjuntament amb el Premi Nobel d'Economia de 2018. Nordhaus va rebre el premi «per integrar el canvi climàtic en l'anàlisi macroeconòmica a llarg termini».
Educació i carrera Nordhaus va néixer a Albuquerque, Nou Mèxic, fill de Virginia (Riggs) i Robert J. Nordhaus, qui va cofundar el tramvia aeri de Sandia Peak (Sandia Peak Tramway). Robert J. Nordhaus provenia d'una família jueva alemanya; el seu pare Max Nordhaus (1865–1936) havia immigrat des de Paderborn el 1883 i es va convertir en gerent de la filial de The Charles Ilfeld Company a Albuquerque.
Nordhaus es va graduar a la Phillips Academy d'Andover i posteriorment va obtenir el seu màster a Yale el 1972. També té un certificat de l'Institut d'Études Politiques (1962) i un PhD pel MIT (1967). Va ser investigador visitant al Clare Hall de Cambridge entre 1970 i 1971. Forma part del professorat de Yale des de 1967, tant al departament d'Economia com a l'Escola del Medi Ambient. Nordhaus també en va ser el rector de 1986 a 1988 i vicepresident de finances i administració de 1992 a 1993. És membre del Panel sobre Activitat Econòmica de la Brookings Institution des de 1972. Durant l'administració de Jimmy Carter, entre 1977 i 1979, Nordhaus va ser membre del Consell d'Assessors Econòmics.
Nordhaus va ser elegit membre de la Societat Filosòfica Americana el 2013. Va ser president del consell d'administració del Banc de la Reserva Federal de Boston entre 2014 i 2015.
Nordhaus viu a New Haven, Connecticut, amb la seva dona, Barbara, una treballedora social jubilada del Yale Child Study Center.
Recerca Nordhaus és autor o editor de més de 20 llibres. Una de les seves primeres obres és el popular llibre de text d'introducció, Economics, escrit conjuntament amb Paul Samuelson. Un projecte originalment només de Samuelson, Nordhaus va treballar en el llibre de text des de la 12a edició fins a la 19a (la més recent), a partir de 1985. El llibre es va publicar per primera vegada el 1948 i des de llavors ha aparegut en dinou edicions diferents i disset idiomes. Va ser el llibre de text d'economia més venut durant dècades i continua sent extremadament popular avui dia. Economics ha estat qualificat de «llibre de text canònic», i el desenvolupament del pensament econòmic predominant s'ha resseguit comparant les dinou edicions al llarg del període 1948–2010.
Nordhaus també ha escrit diversos llibres sobre el escalfament global i el canvi climàtic, una de les seves principals àrees de recerca. Aquests llibres inclouen Managing the Global Commons: The Economics of Climate Change (1994), que va guanyar el premi de 2006 a la «Publicació de Qualitat Duradora» de l'Associació d'Economistes del Medi Ambient i dels Recursos. Altres llibres destacats són Warming the World: Economic Models of Global Warming (2000), escrit conjuntament amb Joseph Boyer; The Climate Casino: Risk, Uncertainty, and Economics for a Warming World; i The Spirit of Green: The Economics of Collisions and Contagions in a Crowded World (2021).
El 1972, Nordhaus, juntament amb el seu company professor d'economia a Yale James Tobin, va publicar «Is Growth Obsolete?», un article que va introduir la Mesura del Benestar Econòmic (MEW), o Índex de Benestar Econòmic Sostenible (IBES), com el primer intent de desenvolupar una comptabilitat ambiental.
Contribucions a l'economia del canvi climàtic Nordhaus ha escrit sobre l'economia del canvi climàtic. És el desenvolupador dels models DICE i RICE, models d'avaluació integrada de la interacció entre l'economia, l'ús de l'energia i el canvi climàtic. Segons els models de canvi climàtic que Nordhaus ha desenvolupat, els sectors de l'economia que depenen fortament d'ecosistemes no gestionats —és a dir, que depenen en gran manera de les pluges naturals, les escorrenties o les temperatures— seran, en general, els més sensibles al canvi climàtic. La agricultura, la silvicultura, el lleure a l'aire lliure i les activitats costaneres entren en aquesta categoria.Nordhaus, W. D. '"Reflections on the economics of climate change", Journal of Economic Perspectives (1993); 7(4) 11–25 at pp. 11, 15 Nordhaus es pren seriosament els impactes potencialment catastròfics del canvi climàtic.
El 2007, Nordhaus, que ha realitzat diversos estudis sobre l'economia de l'escalfament global, va criticar l'Informe Stern per l'ús d'una taxa de descompte baixa.
El 2013, Nordhaus va presidir un comitè del Consell Nacional de Recerca dels Estats Units que va elaborar un informe que desestimava l'impacte dels subsidis als combustibles fòssils en les emissions de gasos d'efecte d'hivernacle.
El 2015, Nordhaus va publicar un article on promulgava el seu concepte de «club climàtic». Aquesta publicació s'ha convertit en objecte de gran debat i citació tant dins com fora de l'àmbit econòmic. El conceptualitza com una coalició de voluntaris entre països que volen adoptar polítiques de mitigació climàtica més estrictes. El club del clima introdueix el preu del carboni entre els seus estats membres i imposa una taxa a totes les importacions de béns provinents de països que queden fora del club i que no han introduït un preu del carboni similar. S'ha argumentat que el mecanisme d'ajust a la frontera per carboni (CBAM) de la Unió Europea podria convertir-se en un club del clima. Un article de 2025 a la revista Econometrica va trobar que el tipus de club climàtic defensat per Nordhaus, amb aranzels fronterers per evitar la picardia del polissó, «pot aconseguir entre el 33% i el 68% de la reducció de carboni globalment òptima, depenent de la coalició inicial (UE, UE + EUA, o UE + EUA + Xina)».
En una entrevista de gener de 2020 amb el diari Neue Zürcher Zeitung, Nordhaus va afirmat que aconseguir l'objectiu dels 2 °C de l'Acord de París era «impossible», declarant que, «encara que fem el canvi més ràpid possible cap a les emissions zero, el es continuarà acumulant a l'atmosfera, perquè no podem simplement tancar la nostra economia». Va remarcar que no estava sol en aquesta avaluació, afirment que la meitat de les simulacions arribaven a la mateixa conclusió. També va assenyalar que l'objectiu dels dos graus es va establir sense fer referència als costos que suposava assolir-lo.
Premis i reconeixements Acadèmies científiques i d'enginyeria Entre molts honors, és membre de la Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, de la Societat Filosòfica Americana, i membre electe de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències. És membre estranger de la Reial Acadèmia de Ciències de l'Enginyeria de Suècia des de 1999. Va ser guardonat amb el Premi Daniel Patrick Moynihan per l'Acadèmia Americana de Ciències Polítiques i Socials el 2020.
Associació Econòmica Americana El 2004, Nordhaus va ser nomenat membre distingit (Distinguished Fellow) de l'Associació Econòmica Americana (AEA), juntament amb George P. Shultz i William A. Brock.American Economic Association "Distinguished Fellows". La declaració que acompanyava l'AEA feia referència a la seva «habilitat per fer grans preguntes sobre la mesura del creixement econòmic i el benestar, i abordar-les amb idees simples però creatives», entre elles, el seu treball pioner sobre el cicle econòmic polític,• William D. Nordhaus, 1975. "The Political Business Cycle," The Review of Economic Studies, 42(2), pp. 169–190.
• _____, 1989:2. "Alternative Approaches to the Political Business Cycle," Brookings Papers on Economic Activity, pp. 1–68. formes d'utilitzar les dades de la comptabilitat nacional per dissenyar mesures econòmiques que reflecteixin millor la salut, els augments en el temps lliure i la esperança de vida, i «la construcció de models econòmics i científics integrats per determinar la trajectòria eficient per afrontar el canvi climàtic».American Economic Association, 2004. "William D. Nordhaus, Distinguished Fellow". El 2013, Nordhaus va esdevenir president electe de l'AEA, i va exercir com a president de l'associació entre 2014 i 2015.
Premi Nobel d'Economia Nordhaus va ser guardonat amb el Premi Nobel d'Economia el 2018, compartit amb Paul Romer. En detallar els motius per atorgar el premi a Nordhaus, la Reial Acadèmia de les Ciències de Suècia va reconèixer específicament els seus esforços per desenvolupar «un model d'avaluació integrada, és a dir, un model quantitatiu que descriu la interacció global entre l'economia i el clima. El seu model integra teories i resultats empírics de la física, la química i l'economia. El model de Nordhaus està ara molt difós i s'utilitza per simular com l'economia i el clima evolucionen conjuntament».
Molts dels mitjans de comunicació que van informar sobre el premi de Nordhaus van destacar que formava part de la primera onada d'economistes que van adoptar una taxa sobre el carboni com el mètode preferit de taxació de les emissions de carboni. Alguns científics climàtics i comentaristes es van mostrar decebuts amb la concessió del Premi Nobel a Nordhaus a causa de la seva adopció de taxes sobre el carboni per tona substancialment més baixes que les de la majoria de científics, juntament amb el seu historial de defensar impostos baixos al carboni.
Avaluacions La Fundació Nobel va descriure el treball de Nordhaus de la manera següent: «Les troballes de William Nordhaus tracten sobre les interaccions entre la societat, l'economia i el canvi climàtic. A meitat de la dècada de 1990, va crear un model quantitatiu que descriu la interacció global entre l'economia i el clima. El model de Nordhaus s'utilitza per examinar les conseqüències de les intervencions en la política climàtica, per exemple els impostos sobre el carboni». A més, l'anunci del Premi Nobel va comentar que Nordhaus havia «ampliat significativament l'abast de l'anàlisi econòmica mitjançant la construcció de models que expliquen com l'economia de mercat interactua amb la natura». En una avaluació de l'obra, Lint Barrage resumeix el seu impacte afirmant que el «conjunt de la seva obra representa la ciència en el seu millor moment: integradora entre disciplines, visionària en l'abast però d'avanç progressiu, transparent i generadora de coneixement pel bé de la humanitat».
Els crítics del model DICE de Nordhaus se centren en diversos aspectes. Un dels més importants, que incorpora la filosofia política i moral, és l'ús del descompte, amb un estudi primerenc de William Cline. Una altra branca, representada per Robert Pindyck, sosté que els models d'avaluació integrada no poden capturar la complexitat del nexe clima-economia. Nicholas Stern va argumentar que la funció de danys no captura molts dels riscos més importants per a la societat. Una crítica especialment important, desenvolupada per Martin Weitzman, és que el sistema economia-clima pot tenir «cues pesades» i, per tant, tractar de manera inadequada els resultats de baixa probabilitat i elevades conseqüències.
En un article de Christopher Ketcham a The Intercept hi ha una sèrie d'observacions crítiques envers els mètodes i hipòtesis de Nordhaus, que no van reconèixer ni valorar les cascades de punts d'inflexió o els riscos ecològics i ambientals no elàstics.