El purgatori és, segons la creença de certes branques de la fe cristiana com ara l'Església Catòlica Romana i les Esglésies Ortodoxes Orientals, un estat transitori entre la Terra i el cel destinat a les ànimes que han pecat, però que poden ser salvades. Té paral·lelismes amb altres creences similars en altres religions, on el difunt ha de passar una sèrie de proves o estats abans d'arribar al paradís. El protestantisme i l'església anglicana en neguen l'existència.
L'Església d'Anglaterra, església mare de la Comunió Anglicana, oficialment considera «La doctrina romana sobre el purgatori, els perdons, el culte i l'adoració, tant d'imatges com de relíquies, i també la invocació dels sants, és una cosa inventada en va, i no es basa en cap garantia de les Escriptures, sinó que repugna a la Paraula de Déu.» L'Església Ortodoxa la metodista i les Esglésies ortodoxes orientalsOlivier Clément, L'Église orthodoxe. Presses Universitaires de France, 2006, Section 3, IV i n'hi ha reminescències en les tradicions anglicana, luterana mantenen que per a alguns hi ha una purificació després de la mort. Les Esglésies reformades ensenyen que els difunts són alliberats dels seus pecats mitjançant el procés de glorificació. El judaisme rabínic també creu en la possibilitat de la purificació després de la mort i fins i tot utilitza la paraula purgatori per descriure el concepte rabínic similar de gehenna, encara que de vegades la gehenna també es descriu com més semblant a l'infern o l'Hades.
Característiques El purgatori es concep com un estadi a cavall entre la Terra i el cel. Les ànimes que no mereixen una condemna eterna (anar a l'infern) però que tampoc no poden ser salvades immediatament, passen al purgatori. Un «foc purificador» […] «totalment diferent del càstig dels condemnats» hi renta les traces de les faltes venals, amb ajuda de les pregàries dels vius, fins a poder ascendir al cel, on contemplen Déu, que és l'estat de màxima felicitat a què hom pot aspirar.
Es basa en la doctrina més àmplia de la comunió dels sants, segons la qual tots els cristians estan units en la vida i en la mort i, per tant, els actes d'uns poden repercutir en els altres. Basant-se en el document Lumen Gentium, hi ha tres categories de persones que formen l'església: els qui encara són al món terrenal en peregrinació, els qui purifiquen les seves faltes i els qui ja han assolit la glòria eterna. Els segons s'identifiquen amb les ànimes del purgatori. Tal com els sants ja salvats poden intercedir pels mortals davant Déu, els vius poden ajudar els difunts del purgatori amb la seva fe, donada la comunió espiritual entre tots.
Aquesta doctrina té el suport de l'Escriptura al Segon llibre dels Macabeus on es parla dels ritus dels morts. Permet distingir entre les dues categories de pecat:Refoule, F. (1967) Evagrius Ponticus. In Staff of Catholic University of America (Eds.) New Catholic Encyclopaedia. Volume 5, pp644–645. New York: McGrawHill. els pecats mortals sense confessió asseguren l'infern mentre que els pecats venials porten al purgatori. D'aquesta manera s'assegura una gradació en els càstigs a l'altre món anàloga a les penitències imposades a la confessió en el món terrenal. L'església va explotar la port del sofriment al purgatori per vendre indulgències, primer per a escurçar el temps al purgatori per a familiars i amics, i més tard com una bestreta al seu propi sofriment. Només el 1563 en va prohibir el comerç i només acceptava pregàries, romeries i altres pràctiques religioses com mitjà d'escurçar el purgatori. Tot i això, la practica va continuar fins a l'Espanya franquista, fins que el papa Pau VI la va abolir el 1966.
El Purgatori, tal com els altres components de l'altra vida cristiana, no es refereix a un lloc físic sinó espiritual o metafòric. Malgrat això, la literatura i les arts plàstiques al llarg dels segles han representat els turments del purgatori de manera física i gràfica, com per exemple Dante a la Divina Comèdia.
Història Orígenes a la seva homilia sobre el llibre de l'Èxode comenta que abans d'entrar al cel els morts han de passar per un foc que cremi el passat anterior, una al·lusió a un càstig temporal que entronca amb el purgatori. El foc l'assimila a l'infern però el càstig és limitat en el temps. Ambròs de Milà va recollir aquesta idea, i la va transformar en un baptisme de foc. Com el baptisme amb l'aigua rentaria el pecat original a l'inici de la vida cristiana, aquest baptisme amb foc purificaria els pecats terrenals del mort cristià per preparar-lo per al cel.
El terme purgatori com a substantiu, associat a una espècie de lloc de l'altre món, neix a l'edat mitjana, concretament pels volts del , pels escrits de Ramon Llull. Les referències anteriors eren més imprecises i no feien servir aquesta paraula sinó paràfrasis diverses.
El Concili de Trento va ratificar-ne l'existència com a doctrina per ser creguda pels catòlics, relacionada amb les indulgències i altres actes pietosos per assolir el perdó en vida i després de la mort. Aquesta reafirmació va sorgir com a reacció al protestantisme. El suport evangèlic s'ha trobat a diversos passatges que al·ludeixen a la possibilitat de pagar els deutes, com per exemple la paràbola del servent despietat () o l'epístola als corintis ().
El comerç d'indulgències, venudes per l'Església catòlica per a «salvar les ànimes al purgatori» o els seus propis futurs penitències post mortem va ser un des elements que Martí Luter va criticar vehementment en el seu plet per reformes per parar la corrupció dins de l'Església.
En les arts El concepte va inspirar moltes obres pictòrics i literaris. En la literatura catalana hi ha la novel·la Purgatori del valencià Joan Francesc Mira del 2003, que va rebre el premi Sant Jordi de novel·la.
Referències
Categoria:Escatologia cristiana