Un arxiu nacional és l'arxiu d'un país. El concepte va evolucionar en diverses nacions a les portes de la modernitat basant-se en l'impacte del nacionalisme sobre els processos burocràtics de conservació de documents.
Història miniatura|"Encara que la tasca més bàsica i essencial d'un arxiu nacional és servir als interessos del mateix govern, i preservar i posar a disposició les proves que protegeixen els drets dels ciutadans, té altres responsabilitats d'abast molt més ampli. La principal d'aquestes és el seu paper com a font d'il·luminació i millora per a tots els segments de la societat." Des de la Edat Mitjana fins a l'edat moderna, els arxius generats per institucions reials i clericals conservaven les proves de les reivindicacions polítiques i genealògiques com un "baluard d'autenticitat." El concepte emergent de la Il·lustració d'estudiar la història com una ciència en lloc de com a literatura va ser influenciat per Leopold von Ranke i va portar els arxius al centre de l'estudi històric seriós. A finals del segle XVIII, l'emmagatzematge dels registres antics es va dividir. Els registres administratius de les archives courantes van seguir el camí de la gestió documental, mentre que els documents d'importància cultural de les archives historiques van formar el nucli dels arxius concebuts a Occident. A mesura que augmentava la popularitat dels arxius com a eina per fonamentar les narratives històriques, els arxius nacionals es van destinar a explicar la història de la seva respectiva nació. Per exemple, l'Arxiu Històric Nacional d'Espanya, quan es va crear, va excloure els registres contemporanis a favor de documentar les institucions desaparegudes com a qüestió de patrimoni nacional. L'historiador Nicholas Dirks va afirmar que els arxius nacionals són el "lloc principal de la monumentalitat de l'Estat."
La centralització dels arxius al segle XIX, precursora del nacionalisme del segle XX, ha tingut l'oposició de molts. L'historiador Craig Robertson planteja que "els arxius no emmagatzemen documents de manera neutral; més aviat, els objectes capturats a través de les pràctiques arxivístiques es transformen en coneixement." Continua dient que la "historització dels arxius estatals pot fer explícit com els arxius creen narratives nacionals i, el que és més important, caràcters nacionals, prioritzant i mecenejant històries i pobles específics." El concepte de l'arxiver com a custodi de registres es va originar a finals del segle XIX i va ser defensat per Hilary Jenkinson. El seu concepte, que "l'arxiver no és ni hauria de ser un historiador" i que l'arxiver "és primer el servidor dels seus arxius i després del públic estudiant" reflecteix la idea que els arxivers han de servir principalment com a custodis objectius dels registres. Això contrastava amb la pràctica anterior en què els arxius servien per embellir la història de polítics i altres mecenes rics. La conservació dels registres en un arxiu nacional es convertiria així en una norma burocràtica universal en lloc de la conservació d'uns pocs registres seleccionats per a un propòsit predeterminat. Jenkinson també va especificar que, en lloc de guardar documents de font de manera aïllada, s'havia de mantenir la integritat d'un fons d'arxiu orgànic.
L'impacte polític en l'administració dels arxius ha estat habitual tant a les dictadures com a les democràcies.
Referències
Bibliografia