Lhavanera als Països Catalans és la tradició musical vinculada a la interpretació d'havaneres als territoris de parla catalana.
Tot i que l'havanera té l'origen en la transformació de la contradansa a la Cuba del , als Països Catalans va adquirir característiques pròpies. El gènere va experimentar una important revitalització a partir de la dècada de 1960 i, encara que actualment s'associa a la cultura marinera i a les cantades d'estiu a poblacions costaneres, la seva implantació històrica havia sigut molt més àmplia, territorial i socialment.
Història Orígens i arribada a Catalunya L'havanera es va desenvolupar a Cuba durant el a partir de la contradansa europea, transformada pels músics cubans mitjançant l'adopció de nous elements rítmics i melòdics. El ritme característic de l'havanera es relaciona amb les síncopes del tresillo i el cinquillo, elements associats a les tradicions musicals africanes i afrocaribenyes. Inicialment, la contradansa cubana era sobretot una música instrumental i de dansa, però l'havanera es va consolidar també com a gènere cantat i es va difondre ràpidament fora de Cuba.
Quan l'havanera arrriba a Catalunya és coneguda amb el nom d'americana. La seva introducció no es pot explicar simplement pel retorn dels americanos o indians. Ja havia circulat per altres territoris de la península Ibèrica i s'havia incorporat al repertori dels teatres, les sarsueles, els envelats i altres espais de sociabilitat; força abans d'esdevenir un gènere vinculat als pescadors i a les tavernes de la costa. Durant la segona meitat del , les havaneres es van convertir en una música de moda i van ser interpretades per músics professionals, orquestres de ball, músics de carrer i cantaires populars. El seu imaginari estava estretament relacionat amb l'exotisme, l'amor i la guerra. El ritme cadenciós i la proximitat física entre els balladors van contribuir a associar-la amb la sensualitat i, en alguns ambients, amb la transgressió de les convencions socials. La seva popularització va coincidir amb la construcció d'un imaginari sobre les possessions ultramarines espanyoles, especialment al voltant de Cuba.
Les havaneres també van ser utilitzades per expressar diferents discursos polítics i socials. La seva vinculació amb la propaganda de l'imaginari colonial no era unívoca: moltes peces reproduïen els tòpics de l'exotisme i de l'imperi, però d'altres podien expressar posicions ben diferents. El 1875 es va publicar la primera havanera en català, vinculada a un discurs abolicionista (La Flor de las Criollas, composta el 1871 per Ranieri Vilanova), fet que mostra que el repertori català no es limitava a reproduir els models colonials dominants. La dècada anterior, Josep Anselm Clavé havia composat cinc americanes, amb lletra en castellà.
Fins a les primeres dècades del , les havaneres van perdre progressivament la centralitat que havien tingut com a ball de moda. Tanmateix, el gènere va continuar formant part del repertori popular i, especialment en determinades localitats costaneres, es conservà associat als pescadors i les cançons de taverna. El 1939, Josep Pla va expressar que el gènere era un rastre d'una tradició popular en procés de desaparició.
La recuperació durant el La pervivència de les havaneres a Catalunya durant la primera meitat del es va produir sobretot en àmbits populars. A la Costa Brava, determinats repertoris van continuar transmetent-se oralment entre pescadors i cantaires. Paral·lelament, alguns músics i intel·lectuals es van començar a interessar per la recopilació i conservació d'aquest patrimoni. Un dels primers exemples va ser lÁlbum de habaneras, publicat el 1948 per Xavier Montsalvatge et al., que recollia i transcrivia part del repertori de les havaneres de la Costa Brava. La tasca és significativa perquè mostra que, una dècada després de la Guerra Civil, les havaneres eren percebudes com un repertori tradicional que calia preservar. La recerca contemporània considera que el gènere havia experimentat una davallada durant les dècades anteriors i que les recopilacions van ajudar a evitar-ne la desaparició.
Durant el franquisme, les havaneres van seguir presents en determinats ambients populars, però la seva recuperació pública va coincidir sobretot amb la fase final de la dictadura. El model actual de grup d'havaneres es va afermar durant els anys setanta, coincidint amb la revifalla de les festes populars i l'associacionisme local. En aquest context, les havaneres passaren progressivament de l'àmbit de la taverna a les festes majors i als recitals públics. Un element destacat d'aquest procés va ser la recuperació del català com a llengua de creació i interpretació. Fins ben entrat el segle, una part important del repertori tradicional es cantava en castellà. A partir dels anys seixanta va aparèixer un nou repertori en català, procés que va contribuir a fer de l'havanera una expressió de cultura popular catalana contemporània.
La Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell miniatura|Calella de Palafrugell durant la Cantada,
La recuperació contemporània de les havaneres està estretament vinculada a Calella de Palafrugell. El 1966 es va publicar el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres, impulsat per Francesc Alsius, Frederic Martí i Joan Pericot, amb la participació d'Ernest Morató i Frederic Sirés. El llibre recollia les havaneres que es cantaven a les tavernes de Calella i pretenia preservar la memòria dels antics cantaires. La presentació del volum va anar acompanyada d'una cantada a la taverna de Can Batlle, el 28 d'agost de 1966. L'èxit d'aquella trobada va conduír a l'organització, el 2 de setembre de 1967, de la primera Cantada d'Havaneres de Calella de Palafrugell pròpiament dita, a les terrasses dels bars de la platja d'en Calau. Hi van participar, entre altres, els Port-Bo, de Palafrugell, i el Grup Alba, de la Bisbal d'Empordà. El 1969 la cantada es va traslladar a la platja de Port Bo, on es consolidaria com un dels principals escenaris del gènere.
La Cantada va ajudar decisivament a transformar les havaneres en un fenomen cultural d'abast nacional. Durant les dècades següents, el nombre de grups, enregistraments i cantades va augmentar considerablement, i el model de recital d'havaneres va estendre's a altres localitats, incloses poblacions de l'interior. La cantada de Calella va esdevenir progressivament un gran esdeveniment cultural i turístic i un referent del gènere. Un dels símbols d'aquesta transformació va ser El meu avi, composta per Josep Lluís Ortega Monasterio el 1968. La cançó, que incorpora al final de la tornada els versos «Visca Catalunya! Visca El Català!», es va convertir ràpidament en una de les havaneres més conegudes i adquirí també una dimensió reivindicativa en el context de la dictadura franquista. La peça va ser interpretada públicament a la Cantada de Calella i, posteriorment, va esdevenir una de les cançons de clausura habituals de les cantades.
Consolidació i diversificació Durant els anys setanta va pujar el nombre de grups (Els Pescadors de l'Escala, Terra Endins, Peix Fregit...) i es van multiplicar els enregistraments discogràfics. La composició de noves havaneres en català va ampliar el repertori més enllà de les peces tradicionals i va permetre adaptar el gènere als nous contextos culturals. En les següents dècades, el fenomen va assolir una gran expansió, i es va consolidar la formació composta per diverses veus masculines, guitarra, acordió i contrabaix, encara que posteriorment aquesta formació s'ha diversificat. L'any 1994 es funda a Palafrugell la Fundació Ernest Morató, dedicada a la investigació de les havaneres i compta amb un ampli fons documental.
El ventall de formats i intèrprets, ben entrat el , s'ha ampliat marcadament. Un exemple n'és el grup Les Anxovetes, que es va constituir a Girona el 2013 i és format per un trio cantants femenines, guitarra i contrabaix; una formació poc habitual en un gènere tradicionalment dominat per veus masculines. Altres formacions contemporànies han incorporat elements de la rumba, el son cubà, el pop, el bolero, la cúmbia i altres gèneres.
La transformació de les havaneres en un espectacle massiu també ha generat controvèrsia sobre la relació entre tradició i turisme. Alguns estudis han assenyalat que la popularització del gènere ha contribuït a garantir-ne la continuïtat, però també ha modificat el context original de la pràctica, vinculada a les tavernes i als pescadors. La Cantada de Calella constitueix el principal exemple d'aquesta doble evolució: alhora que ha preservat i difós el repertori, l'ha convertit en un espectacle públic de gran dimensió.
Havaneres al País Valencià i les Illes Balears miniatura|Estàtua a La Bella Lola, a Torrevella.|274x274px Les havaneres també tenen presència al País Valencià. El principal focus històric és Torrevella, al Baix Segura, on el Certamen Internacional d'Havaneres i Polifonia se celebra des de 1955 i ha esdevingut un dels principals certàmens internacionals del gènere. Està vinculat a la història marítima i comercial de Torrevella i als viatges dels mariners locals cap al Carib. El model de Torrevella presenta diferències respecte del català. El certamen torrevellenc està fortament vinculat a la música coral i a la polifonia, mentre que a Catalunya les havaneres modernes s'han desenvolupat sobretot al voltant de petits grups vocals i instrumentals, les cantades i el repertori de taverna. Ambdós territoris comparteixen, però, la vinculació històrica del gènere amb les relacions marítimes amb el Carib.
També hi ha grups i activitats relacionades amb les havaneres a les Illes Balears. La presència del gènere, però, no ha assolit la mateixa centralitat cultural que a la Costa Brava o a Torrevella. Les illes tenen el seu propi repertori, tot i que la pèrdua de la tradició oral i la manca de recerca ha fet que moltes obres s'hagin perdut. Al port de Sóller s'hi celebra una important Trobada d'Havaneres des del 2010.
Característiques artístiques Havanera cubana vs. havanera catalana L'havanera cubana deriva de la contradansa europea transformada a Cuba durant el . Es caracteritza per un ritme binari, habitualment en compàs de 2/4, amb una figura sincopada característica coneguda com a ritme d'havanera. En la formació de la música cubana hi van tenir un paper important les aportacions de les tradicions musicals africanes, especialment a través de patrons com el tresillo i el cinquillo. A la Cuba del , la contradansa i els seus derivats van constituir un dels principals espais de desenvolupament de la música popular urbana. L'havanera es va expandir posteriorment fora de l'illa i arribà a Europa i Amèrica, on va ser adaptada a diferents tradicions locals. El gènere també va influir en compositors de música acadèmica, entre els quals Georges Bizet, Maurice Ravel, Claude Debussy i Isaac Albéniz.
L'havanera catalana comparteix amb la cubana el patró rítmic fonamental, però el context d'interpretació i el repertori van evolucionar de manera diferent. A Catalunya, la tradició moderna va associar-se especialment a les cançons de taverna, les veus agrupades i les formacions instrumentals de guitarra, acordió i contrabaix. El repertori contemporani combina havaneres d'origen tradicional amb composicions catalanes posteriors i altres cançons marineres.
Una diferència important es troba també en la funció social. Mentre que l'havanera cubana va formar part d'un sistema musical molt més ampli que va evolucionar cap a altres gèneres de la música cubana, a Catalunya l'havanera ha quedat especialment associada a la preservació d'un repertori tradicional, a les cantades i a la cultura marinera. Aquesta vinculació ha contribuït a convertir-la en un dels gèneres més recognoscibles de la cultura popular catalana contemporània.
Repertori de l'havanera catalana