La Simfonia-poema núm. 1, op. 50, és una obra orquestral de Thomas de Hartmann, composta el 1934 a França. Primera de les quatre obres del compositor que porten el títol de Symphonie-Poème, és una composició de grans dimensions estructurada en quatre moviments i amb una durada d'uns seixanta-cinc minuts. La partitura va ser completada el 18 d'octubre de 1934 a Vaumoise, al nord-est de París, i està dedicada al director francès Eugène Bigot.
L'obra combina el postromanticisme rus amb procediments modernistes, contrapunt, elements de dansa, música de caràcter popular ucraïnès i una orquestració extraordinàriament acolorida. Tot i que de Hartmann insistia que no es tractava de música programàtica, va associar la trajectòria general de la simfonia amb una humanitat mecanitzada i sense esperança, per a la qual els records de la joventut i de la pàtria proporcionen moments d'evasió abans d'un finale que desemboca en caos i destrucció.
Composició De Hartmann va acabar la partitura el 18 d'octubre de 1934 a Vaumoise, uns setanta quilòmetres al nord-est de París. La simfonia marca l'inici d'un període especialment productiu després d'uns anys en què el compositor havia dedicat bona part de la seva activitat a la música cinematogràfica, a transcripcions i a la seva col·laboració musical amb George Gurdjieff.
Aquesta etapa seguia un itinerari artístic particularment divers. De Hartmann s'havia format amb Anton Arenski i Serguei Tanéiev, havia estudiat al Conservatori de Sant Petersburg i, durant la seva estada a Munic, havia col·laborat amb Vassili Kandinski i l'entorn de Der Blaue Reiter. Més endavant, els anys de treball amb Gurdjieff van ampliar el seu coneixement de músiques del Caucas, de l'Orient Mitjà i de tradicions modals que continuaren influint en la seva obra independent.
La Simfonia-poema núm. 1 respon també a les idees estètiques que de Hartmann havia defensat ja el 1912 en l'assaig On Anarchy in Music. Hi sostenia que qualsevol mètode musical sorgit d'una necessitat interior podia ser vàlid, una actitud que ajuda a explicar l'eclecticisme de la simfonia, en què poden aparèixer successivament formes tradicionals, contrapunt fugat, melodies de caràcter popular, harmonies postromàntiques i passatges rítmicament més moderns.
De Hartmann va deixar una explicació del sentit general de l'obra en què, malgrat afirmar que la simfonia pertanyia a una dimensió «purament musical», relacionava el primer moviment amb una humanitat mecanitzada i privada d'esperança, el Scherzo amb el record de la bellesa i de la joventut, l'Andante amb la pàtria i el finale amb una dansa frenètica que condueix al caos. Aquesta dualitat entre música absoluta i evocació espiritual o filosòfica és característica d'una part important de la producció madura del compositor.
Estrena i recepció La simfonia es va estrenar a París el desembre de 1935 en un concert de l'orquestra dels Concerts Lamoureux, dirigida pel dedicatari Eugène Bigot. En el mateix programa figuraven l'obertura de Der Freischütz de Carl Maria von Weber i el Concert per a piano núm. 1 de Felix Mendelssohn, interpretat per la pianista búlgara Lyuba Encheva. Bigot tornaria a dirigir la Simfonia-poema a Brussel·les el 1937.
La recepció parisenca va ser dividida. Alguns crítics van qüestionar l'extensió i l'eclecticisme de la partitura, però altres van destacar-ne especialment la força orquestral. Florent Schmitt, en una crítica publicada a Le Temps el 7 de desembre de 1935, en va remarcar l'originalitat, la riquesa de color i la violència d'alguns passatges, mentre que André George i Émile Vuillermoz van elogiar respectivament la força creadora i la riquesa orquestral de la composició.
Malgrat aquestes interpretacions i el suport d'intèrprets com Bigot, Pau Casals i, en altres obres, Serge Koussevitzky, bona part de la producció orquestral de de Hartmann va desaparèixer del repertori després de la seva mort el 1956. La recuperació sistemàtica de la seva música no va començar fins a inicis del segle XXI, impulsada especialment pel Thomas de Hartmann Project i per l'estudi dels manuscrits conservats a la Universitat Yale.
Estructura La simfonia consta de quatre moviments:
Lento
Scherzo
Andante
Finale
La primera gravació completa té una durada d'uns seixanta-cinc minuts.
Lento El primer moviment és, amb diferència, el més extens i complex de la simfonia. Comença amb una introducció lenta que presenta un motiu que tornarà transformat posteriorment; l'exposició desenvolupa fins a cinc idees temàtiques abans d'arribar a un ampli desenvolupament. El moviment passa per nombroses indicacions de tempo —entre les quals Lento, Allegro, Tranquillo i Allegro risoluto— i culmina en una triple fuga en stretto que combina diversos dels temes principals.
Aquest tractament mostra una de les característiques fonamentals de la partitura: de Hartmann parteix de procediments formals tradicionals, però els amplia fins a crear estructures molt més lliures. La base del moviment conserva alguns elements de la forma sonata, mentre que la successió d'episodis, l'elaboració contrapuntística i la fuga final li proporcionen un caràcter gairebé de fantasia simfònica. La gran amplitud melòdica i alguns clímaxs han fet que la simfonia hagi estat comparada amb la Segona simfonia de Serguei Rakhmàninov, tot i que el llenguatge de de Hartmann és considerablement més eclèctic.
Scherzo El segon moviment, Scherzo. Allegro con spirito, abandona la forma ternària convencional del scherzo romàntic i es construeix a partir de dos elements principals sotmesos a un desenvolupament continu. El caràcter rítmic i la mobilitat de l'orquestració revelen la llarga experiència de de Hartmann amb el ballet i amb la música escènica, gèneres que havien tingut un paper central en la seva carrera des de l'èxit de La Fleurette rouge a començaments del segle XX.
Segons l'explicació deixada pel compositor, el Scherzo representa simbòlicament el record d'una vida superior, de la bellesa i de la joventut davant la mecanització descrita en el conjunt de la simfonia. La música combina així episodis d'una gran lleugeresa amb canvis sobtats d'harmonia, textura i color, una flexibilitat estilística que és una de les característiques més recognoscibles de de Hartmann.
Andante El tercer moviment, Andante, constitueix el principal episodi contemplatiu de l'obra. Després d'una breu introducció, apareix una secció Marziale pesante seguida d'un passatge quasi recitatiu que, segons una indicació del mateix compositor a la partitura, imita el cant d'un kobzar, els músics ambulants cecs de la tradició ucraïnesa que cantaven mentre s'acompanyaven amb la kobza o la bandura.
La presència d'aquesta evocació ucraïnesa té un significat especialment personal, ja que de Hartmann associava el moviment amb el record de la seva terra natal. L'element popular, però, no apareix com una simple citació folklòrica: queda integrat dins una textura orquestral de caràcter postromàntic i contribueix al contrast entre memòria, nostàlgia i la violència dels moviments externs.
Finale El finale, indicat inicialment Allegretto feroce, s'obre amb un fugato que presenta el tema principal. Després apareix una segona idea i s'inicia un desenvolupament extens, al final del qual el tema inicial retorna profundament transformat. L'escriptura es basa en una pulsació de dansa cada vegada més frenètica i en una acumulació orquestral que condueix a alguns dels passatges més violents de tota la simfonia.
En l'explicació del compositor, aquesta dansa representa una humanitat mecanitzada llançada cap al caos, la desesperació i l'aniquilació. La combinació entre moviment de dansa, contrapunt i una orquestració de dimensions monumentals produeix un final deliberadament excessiu i turbulent, molt allunyat de la resolució triomfal habitual de la simfonia romàntica tradicional.
Estil musical La Simfonia-poema núm. 1 exemplifica l'eclecticisme que caracteritza l'obra independent de de Hartmann després de la seva separació de Gurdjieff. El compositor podia combinar en una mateixa obra elements del romanticisme rus, impressionisme, contrapunt acadèmic, modalitat, ritmes de dansa, música popular de l'Europa oriental i dissonàncies pròpies del primer modernisme. Aquesta actitud tenia antecedents en la seva participació en l'entorn de Der Blaue Reiter, que defensava la llibertat de mitjans expressius i la recerca de correspondències entre diferents formes artístiques.
L'obra continua vinculada a la tradició simfònica russa per l'amplitud melòdica, els grans clímaxs i l'ús de textures orquestrals massives, però incorpora també procediments relacionats amb la generació de Ígor Stravinski i Serguei Prokófiev. L'ús sistemàtic del contrapunt reflecteix, alhora, la formació de de Hartmann amb Serguei Tanéiev, un dels principals especialistes russos en contrapunt de la seva generació.
La dimensió espiritual o filosòfica de la simfonia no es tradueix en un programa narratiu precís. De Hartmann afirmava que l'obra no necessitava explicació i que el seu objectiu era provocar una resposta vital en cada oient. Aquesta concepció manté una relació amb les idees sobre la capacitat transformadora de la música que havia explorat durant els anys de col·laboració amb Gurdjieff, encara que la Simfonia-poema és íntegrament una composició pròpia de de Hartmann.
Instrumentació La Simfonia-poema núm. 1 requereix una orquestra de dimensions excepcionalment grans, formada per una extensa secció d'instruments de vent de fusta, tres saxòfons, una gran secció de percussió, celesta, piano a quatre mans, dues arpes, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos. Una particularitat destacada de la plantilla és l'absència d'instruments de metall, substituïts en bona part de les seves funcions tímbriques pels tres saxòfons i pels altres grups instrumentals.
La combinació de saxòfons, dues arpes, celesta i piano contribueix a una paleta tímbrica poc habitual dins la simfonia dels anys trenta. La predilecció de de Hartmann pel saxòfon apareix també en altres obres seves i el compositor va tenir, a més, un paper indirecte en la història de l'instrument a Rússia: va posar Aleksandr Glazunov en contacte amb el quartet de saxòfons de la Guàrdia Republicana de París, trobada que contribuiria a la composició del Quartet per a saxòfons, op. 109, de Glazunov.
Manuscrits Els Thomas de Hartmann Papers conservats a la Irving S. Gilmore Music Library de la Universitat Yale inclouen una reproducció manuscrita de la partitura completa de la Simfonia-poema núm. 1, de 311 pàgines, així com diversos conjunts de particel·les orquestrals manuscrites i fotocopiades. Aquest fons documental ha estat una de les fonts principals per a la recuperació moderna de les obres orquestrals del compositor.
Discografia selecta 2021 — Theodore Kuchar, Orquestra Filharmònica Nacional de Lviv: Thomas de Hartmann: Orchestral Music, Volume Two, Toccata Classics, TOCC 0676; enregistrat el setembre de 2021 a Lviv i publicat el 2022. És el primer enregistrament comercial complet de l'obra.
Referències
Categoria:Simfonies de la dècada del 1930 Categoria:Poemes simfònics Categoria:Composicions musicals del 1935