La Royal Philharmonic Society (RPS) és una organització musical britànica fundada a Londres el 1813 amb el nom de Philharmonic Society. Creada per un grup de músics amb l'objectiu d'establir una temporada regular de concerts orquestrals i ampliar el públic de la música clàssica, va tenir un paper fonamental en el desenvolupament de la vida simfònica britànica del segle XIX.
miniatura|Projecte de les Argyll Rooms de Regent Street, una de les primeres seus dels concerts de la Philharmonic Society.
La societat mantingué una relació especialment estreta amb Ludwig van Beethoven, a qui encarregà la Simfonia núm. 9, i posteriorment amb compositors com Felix Mendelssohn, Richard Wagner, Camille Saint-Saëns i Antonín Dvořák. Al llarg de més de dos segles ha encarregat noves obres, promogut concerts, reconegut intèrprets i compositors i concedit distincions com la RPS Gold Medal i els Royal Philharmonic Society Awards.
No s'ha de confondre amb la Royal Philharmonic Orchestra, fundada el 1946 per Thomas Beecham, tot i que les dues institucions han mantingut una relació històrica.
Fundació La Philharmonic Society va ser fundada a Londres el 24 de gener de 1813 per un grup d'uns trenta músics professionals, entre els quals hi havia Johann Peter Salomon, Muzio Clementi, William Dance, Henry Bishop i Charles Neate. En aquell moment Londres no disposava d'una societat orquestral permanent oberta regularment al públic comparable a les institucions que s'estaven desenvolupant en altres capitals europees.
Els fundadors volien crear concerts dedicats principalment a música orquestral i de cambra de gran qualitat, interpretada per músics professionals i allunyada de l'estructura més heterogènia dels concerts comercials londinencs. La nova societat pretenia també introduir a Gran Bretanya obres recents del continent i atreure compositors i solistes europeus de primer nivell.
La primera temporada començà el 8 de març de 1813 a les Argyll Rooms, a Regent Street. Els concerts eren gestionats pels mateixos membres de la societat, que elegien anualment un grup de directors responsables de seleccionar els intèrprets i el repertori.
Beethoven La relació entre la Philharmonic Society i Ludwig van Beethoven és un dels episodis més importants de la seva història. Des de la fundació de la societat, la música del compositor alemany ocupà un lloc destacat als seus programes, i la formació oferí les primeres interpretacions britàniques de la Cinquena simfonia el 1816 i de la Setena el 1817.
El 1815 Charles Neate, un dels directors de la societat i amic personal de Beethoven, viatjà a Viena i establí un contacte directe amb el compositor. Dos anys després, la societat el convidà a visitar Londres i li proposà que compongués dues noves simfonies que ell mateix hauria de dirigir a la capital britànica, però les negociacions no arribaren a concretar-se.
El projecte es recuperà posteriorment i la societat oferí a Beethoven cinquanta lliures per una nova simfonia. El resultat va ser la Simfonia núm. 9 en re menor, op. 125, la partitura de la qual portava una dedicatòria manuscrita que la definia com a composta per a la Philharmonic Society de Londres.
La simfonia s'estrenà mundialment a Viena el 7 de maig de 1824, però la primera interpretació britànica va tenir lloc el 21 de març de 1825 en un concert de la Philharmonic Society a la Harmonic Institution de Regent Street. La societat conserva, a través del seu arxiu dipositat a la British Library, la còpia manuscrita de la partitura enviada per Beethoven a Londres.
La relació continuà fins als darrers dies del compositor. El 1827, en assabentar-se que Beethoven estava greument malalt i patia dificultats econòmiques, els directors de la societat acordaren enviar-li cent lliures per ajudar-lo. Els diners arribaren a Viena pocs dies abans de la seva mort, el 26 de març de 1827, i Beethoven va poder expressar el seu agraïment a la societat.
Mendelssohn Felix Mendelssohn va mantenir una relació especialment estreta amb la Philharmonic Society des de la seva primera visita a Londres el 1829. La societat presentà diverses de les seves obres al públic britànic i el compositor participà repetidament en els concerts com a director, pianista i organista.
A finals de 1832 la societat li encarregà una simfonia, una obertura i una obra vocal per cent guinees. D'aquest encàrrec sorgiren la Simfonia núm. 4 en la major, coneguda com a Italiana, l'obertura Die schöne Melusine i la scena per a soprano Infelice.
Mendelssohn dirigí personalment l'estrena de la Simfonia italiana el 13 de maig de 1833 a Londres amb l'orquestra de la societat. Durant les seves visites posteriors contribuí també a ampliar el repertori i recomanà compositors i intèrprets, entre els quals el jove violinista Joseph Joachim.
El 1844 dirigí cinc concerts de la societat en una etapa en què aquesta començava a abandonar el sistema de direcció compartida entre els músics i a consolidar la figura moderna del director d'orquestra. Aquell període contribuí decisivament a establir Mendelssohn com una de les figures més admirades de la vida musical britànica del segle XIX.
Altres compositors i directors La societat es convertí durant el segle XIX en una de les principals vies d'introducció de compositors europeus a la vida musical londinenca. Carl Maria von Weber fou nomenat membre honorari el 1826, i posteriorment la mateixa distinció va ser concedida a músics com Hector Berlioz, Franz Liszt, Giuseppe Verdi, Antonín Dvořák, Clara Schumann, Piotr Ilitx Txaikovski i Serguei Rakhmàninov.
Richard Wagner va dirigir concerts de la societat durant la temporada de 1855. Tot i les dificultats de la seva relació amb els músics londinencs, aquells concerts contribuïren a la difusió britànica de Wagner en una etapa anterior a la representació regular dels seus grans drames musicals.
Altres directors importants vinculats als concerts de la societat inclogueren Louis Spohr, Hans von Bülow, Hans Richter, Arthur Nikisch, Thomas Beecham i Malcolm Sargent. La seva activitat reflecteix també l'evolució de la direcció orquestral durant el segle XIX, des d'un model en què els músics compartien la responsabilitat de dirigir fins a l'establiment d'un director professional estable.
Encàrrecs L'encàrrec de noves obres ha estat una de les activitats centrals de la societat des del segle XIX. A més de la Novena simfonia de Beethoven i la Simfonia italiana de Mendelssohn, la RPS ha encarregat nombroses partitures que s'han incorporat al repertori internacional.
Entre els exemples més destacats hi ha la Simfonia núm. 3 en do menor, coneguda com a Simfonia amb orgue, de Camille Saint-Saëns, composta per encàrrec de la societat i estrenada a Londres el 19 de maig de 1886 sota la direcció del mateix compositor. L'obra va ser dedicada a la memòria de Franz Liszt, mort pocs mesos després de l'estrena.
La societat va mantenir aquesta política durant el segle XX i XXI, encarregant obres tant a compositors consagrats com a creadors emergents. L'actual RPS Composers Programme continua aquesta tradició mitjançant encàrrecs, interpretacions i suport professional a compositors en les primeres fases de la seva carrera.
El títol «Royal» La Philharmonic Society va obtenir una carta reial el 1912, coincidint amb la proximitat del seu centenari, i passà a denominar-se Royal Philharmonic Society. El reconeixement institucional reflectia la posició que la societat havia assolit dins de la vida musical britànica al llarg del segle XIX.
La Primera Guerra Mundial va provocar importants dificultats financeres i organitzatives, però Thomas Beecham assumí una part considerable de la programació i del suport econòmic de la societat des de 1914. La seva participació ajudà a mantenir els concerts durant els anys de guerra i inicià una relació que tindria conseqüències importants per a l'evolució posterior de la institució.
Relació amb la London Philharmonic Orchestra La professionalització progressiva de la vida orquestral londinenca durant les primeres dècades del segle XX va reduir la necessitat que la Royal Philharmonic Society mantingués una orquestra pròpia. Quan Thomas Beecham fundà la London Philharmonic Orchestra el 1932, aquesta es convertí en la principal formació encarregada dels concerts promoguts per la societat.
Aquesta relació permeté a la RPS concentrar-se progressivament en la programació, els encàrrecs i la promoció musical, mentre l'execució corresponia a una orquestra professional independent. La societat continuà organitzant temporades anuals de concerts durant bona part del segle XX, fins que aquesta activitat deixà de ser la seva funció principal durant la dècada del 1980.
Relació amb la Royal Philharmonic Orchestra Thomas Beecham fundà el 1946 la Royal Philharmonic Orchestra i obtingué permís perquè utilitzés l'adjectiu «Royal». La similitud dels noms ha provocat sovint confusió, però la societat i l'orquestra han estat sempre institucions jurídicament independents.
La Royal Philharmonic Orchestra va actuar regularment per a la societat durant la postguerra, però no en va ser mai l'orquestra exclusiva. La RPS continuà presentant concerts amb altres formacions i, progressivament, orientà la seva activitat cap als premis, els encàrrecs, el suport professional i la defensa de la música clàssica.
RPS Gold Medal La RPS Gold Medal és la màxima distinció concedida per la societat. Va ser creada el 1870 per commemorar el centenari del naixement de Beethoven i porta una efígie del compositor basada en el bust realitzat per l'escultor Johann Nepomuk Schaller.
miniatura|Fragment autògraf del finale de la Novena simfonia de Ludwig van Beethoven. La relació amb Beethoven és un element central de la identitat històrica de la societat.
Entre els músics que han rebut la medalla hi ha Johannes Brahms, Anton Rubinstein, Fritz Kreisler, Edward Elgar, Richard Strauss, John Barbirolli, Kathleen Ferrier, Ígor Stravinski, Benjamin Britten, Dmitri Xostakóvitx, Olivier Messiaen, Michael Tippett, Herbert von Karajan, Witold Lutosławski, Leonard Bernstein, Pierre Boulez, Martha Argerich, Daniel Barenboim, György Kurtág, Sofia Gubaidulina, John Williams, Anne-Sophie Mutter, Thomas Adès i Arvo Pärt.
La medalla no es concedeix necessàriament cada any i està destinada a músics de qualsevol nacionalitat que hagin realitzat una contribució excepcional a la música. El 2025 la va rebre el pianista islandès Víkingur Ólafsson.
Membres honoraris La societat concedeix també la RPS Honorary Membership, establerta el 1826 i destinada a personalitats que han dedicat la seva vida a la música.
Entre els membres honoraris històrics figuren Weber, Mendelssohn, Berlioz, Liszt, Wagner, Verdi, Dvořák, Clara Schumann, Txaikovski, Rakhmàninov, Jules Massenet, Ravel, Stravinski i Arturo Toscanini. En èpoques més recents la distinció ha estat concedida, entre altres, a Judith Weir, Evelyn Glennie, George Benjamin, Marin Alsop i Stephen Sondheim.
Royal Philharmonic Society Awards Els Royal Philharmonic Society Awards van ser establerts el 1989 per reconèixer la qualitat i la innovació en la música clàssica al Regne Unit. Les categories han variat amb el temps i reconeixen intèrprets, directors, agrupacions, compositors, projectes educatius, òpera, música de cambra i iniciatives destinades a ampliar l'accés a la música.
Els premis es van convertir progressivament en una de les principals distincions anuals de la música clàssica britànica. Paral·lelament, des de 1948 la societat manté programes específics per donar suport a joves compositors, inicialment a través del RPS Composition Prize i actualment mitjançant el RPS Composers Programme.
Arxiu