La Simfonia núm. 3, op. 63, d'Alfredo Casella, titulada simplement Sinfonia pel compositor, és una obra per a gran orquestra simfònica composta entre 1939 i 1940 per encàrrec de la Chicago Symphony Orchestra amb motiu del cinquantè aniversari de la formació. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada d'entre quaranta i quaranta-cinc minuts.

La simfonia es va estrenar el 27 de març de 1941 a Chicago, interpretada per la Chicago Symphony Orchestra sota la direcció de Frederick Stock, a qui està dedicada. És la tercera i última simfonia de Casella i va ser escrita tres dècades després de la Segona simfonia, fet que la converteix en una síntesi tardana de diversos elements de la seva trajectòria: el postromanticisme de les primeres obres, el neoclassicisme d'entreguerres i una escriptura contrapuntística i rítmica més austera desenvolupada durant la seva maduresa.

Composició Casella va començar la simfonia el 1939, coincidint amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial, i la completà l'any següent. L'encàrrec procedia de Frederick Stock i de la Chicago Symphony Orchestra, que preparaven una sèrie d'obres noves per commemorar el cinquantè aniversari de la fundació de l'orquestra. Durant aquella temporada la formació estrenà també partitures de compositors com Zoltán Kodály, Nikolai Miaskovski, William Walton i Leo Sowerby.

Casella no havia escrit cap nova simfonia des de la Segona, acabada el 1910. Durant les tres dècades intermèdies havia modificat profundament el seu llenguatge, especialment després del retorn definitiu a Itàlia durant la Primera Guerra Mundial i del seu contacte amb el neoclassicisme de Ígor Stravinski. La Tercera simfonia no representa, però, una simple continuació del neoclassicisme dels anys vint: recupera l'amplitud formal de les primeres obres i la combina amb textures més lineals, ritmes motors i una harmonia més dura.

La situació política d'Itàlia també forma part del context de composició. Casella havia mostrat durant anys simpatia pel feixisme italià, però a partir de les lleis racials feixistes de 1938 la situació de la seva família esdevingué especialment delicada, ja que la seva esposa, Yvonne Müller, era jueva. Tot i que la simfonia no té un programa explícit, la seva combinació de tensió, lirisme i afirmació final ha estat sovint interpretada a la llum del clima europeu de 1939–1940.

Estrena La primera interpretació va tenir lloc el 27 de març de 1941 amb la Chicago Symphony Orchestra dirigida per Frederick Stock. La crítica del Chicago Daily Tribune publicada l'endemà va valorar positivament l'obra i la considerà una contribució important del compositor italià al repertori simfònic contemporani.

La simfonia va arribar poc després a Europa. El 1941 fou interpretada a Viena sota la direcció de Wilhelm Furtwängler, fet especialment significatiu tenint en compte que es tractava d'una obra italiana contemporània escrita durant la guerra.

A Itàlia l'obra aparegué aviat també als programes de l'EIAR, que l'inclogué entre les composicions contemporànies de la temporada simfònica 1941–1942. Malgrat aquests primers èxits, després de la mort de Casella la simfonia va desaparèixer progressivament dels programes habituals.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Allegro mosso

Andante molto moderato, quasi adagio

Scherzo

Rondo Finale. Allegro molto vivace ed animato

La durada varia considerablement segons la interpretació, però habitualment se situa entre quaranta i quaranta-cinc minuts.

Allegro mosso El primer moviment s'inicia amb un solo d'oboè que presenta el tema principal en la menor. El seu caràcter inicial és relativament pastoral, però el material canvia ràpidament quan passa d'un grup instrumental a un altre i genera una textura contrapuntística molt més dura.

El segon tema apareix en re bemoll major, introduït pels oboès i les violes, i té un caràcter més cantabile. Casella evita, però, establir una oposició simple entre un tema dramàtic i un de líric: tots dos materials són sotmesos progressivament a transformacions rítmiques i tímbriques que modifiquen radicalment el seu caràcter.

El desenvolupament comença en els registres greus dels violoncels i queda dominat especialment pel primer tema. La textura augmenta gradualment en densitat fins a un gran clímax en fortissimo, en què els metalls adquireixen un paper central.

La recapitulació altera l'ordre habitual dels materials: el segon tema reapareix primer, exposat per la trompa en la major, mentre que el retorn formal del tema principal queda reservat novament a l'oboè en la menor. El moviment s'acaba de manera inesperadament continguda, amb una progressiva desaparició de la sonoritat després de la gran tensió del desenvolupament.

Andante molto moderato, quasi adagio El segon moviment constitueix el centre líric de la simfonia. Tot i que no cita literalment la melodia inicial de l'oboè del primer moviment, diversos intervals i contorns melòdics en recorden el material. Aquest procediment contribueix a reforçar la unitat cíclica de l'obra sense recórrer a una repetició directa dels temes.

La música alterna passatges de gran serenitat amb seccions de creixent intensitat emocional. Casella utilitza especialment les cordes i els instruments de vent solistes per construir llargues línies melòdiques, mentre els metalls intervenen en els punts culminants. El caràcter del moviment ha estat relacionat amb el simfonisme de Gustav Mahler, una influència que ja havia estat molt important en les primeres simfonies del compositor.

L'episodi central incrementa gradualment el tempo i la densitat orquestral abans de tornar a una atmosfera més calmada. Aquest retorn no funciona com una simple repetició, sinó com una reinterpretació del material inicial després del clímax.

Scherzo El tercer moviment és un Scherzo de gran energia rítmica. Una figura obstinada estableix immediatament un impuls motor que recorda el neoclassicisme de Stravinski i la predilecció de Casella per ritmes secs i fortament articulats.

La secció central, marcada Minore. Allegro alquanto pesante e sempre molto ritmico, introdueix un caràcter més pesant i agressiu. La percussió i els metalls reforcen la pulsació mentre diferents motius curts són superposats contrapuntísticament.

Posteriorment apareix una secció en mode major, Allegro giocoso ed animato, seguida d'una variació molt més lleugera i en dinàmica baixa. Aquesta successió de blocs de caràcter molt diferent és característica de la capacitat de Casella per combinar energia rítmica, ironia i refinament tímbric.

El moviment acaba recuperant la tensió inicial i prepara sense necessitat d'una llarga transició el caràcter expansiu del finale.

Rondo Finale. Allegro molto vivace ed animato El finale adopta una estructura de rondó i constitueix el moviment més extens i expansiu de la simfonia. El tema principal té un caràcter vigorós i rítmic i reapareix diverses vegades entre episodis contrastants.

Alguns passatges recuperen indirectament materials dels moviments precedents, de manera que el finale funciona també com una síntesi del conjunt. La presència de marxes, fanfares i ritmes obstinats crea una atmosfera que oscil·la entre el caràcter heroic i una certa duresa mecànica pròpia del llenguatge de Casella dels anys trenta.

La secció central inclou episodis marcats Grazioso e leggero, que ofereixen un contrast de transparència i lleugeresa respecte dels grans blocs orquestrals. A mesura que avança el moviment, aquests contrastos són absorbits dins d'una acumulació cada vegada més poderosa.

La coda condueix l'obra cap a una conclusió afirmativa i brillant, en fort contrast amb el final evanescent del primer moviment. Aquesta trajectòria final ha estat interpretada com una síntesi de l'optimisme voluntarista característic d'una part de la música tardana de Casella, tot i el context bèl·lic en què va ser escrita.

Anàlisi musical La Tercera simfonia conserva l'esquema clàssic de quatre moviments, però Casella crea una estreta relació entre ells mitjançant la transformació motívica. La melodia inicial de l'oboè no reapareix necessàriament de forma literal, però els seus intervals i perfils melòdics són perceptibles en diversos episodis posteriors.

La construcció temàtica mostra una clara preferència per la transformació contrapuntística. Els temes passen successivament entre diferents seccions de l'orquestra i canvien de caràcter segons el registre, l'harmonia i el ritme que els acompanya. Aquesta tècnica permet a Casella construir grans desenvolupaments sense abandonar una economia relativament estricta del material inicial.

L'harmonia continua essent essencialment tonal, però utilitza abundant cromatisme, acords dissonants i superposicions que debiliten les jerarquies funcionals tradicionals. Aquest llenguatge constitueix una síntesi entre el postromanticisme de la seva joventut i la major duresa harmònica adquirida després del contacte amb Stravinski i les avantguardes del període d'entreguerres.

El ritme és igualment important, especialment al Scherzo i al finale. Figures obstinades, accents irregulars i patrons motors proporcionen a la música una energia que contrasta amb els episodis amplament lírics del primer i segon moviments. Aquesta alternança entre impuls rítmic i cantabilitat és un dels principals factors de cohesió expressiva de l'obra.

Estil musical La Simfonia núm. 3 representa una síntesi de les diverses etapes estilístiques de Casella. De les primeres simfonies conserva les grans proporcions, l'escriptura orquestral poderosa i determinades influències de Mahler i Richard Strauss, mentre que del seu període neoclàssic adopta la claredat formal, els ritmes motors i una major independència de les línies contrapuntístiques.

La influència de Stravinski és particularment perceptible en el tractament rítmic i en determinades sonoritats seques dels moviments ràpids. També s'han assenyalat afinitats amb Béla Bartók, especialment en la duresa harmònica i en la manera de combinar construcció contrapuntística i pulsació rítmica.

Alhora, Casella manté una voluntat explícita de construir una música instrumental italiana moderna. Des de la dècada del 1910 havia defensat, juntament amb compositors com Gian Francesco Malipiero, Ildebrando Pizzetti i Ottorino Respighi, la recuperació de la música instrumental italiana després del predomini de l'òpera durant el segle XIX. La Tercera simfonia constitueix una de les seves declaracions més ambicioses en aquest sentit.

Tot i la modernitat d'alguns recursos, l'obra evita qualsevol ruptura radical amb la tradició. La forma en quatre moviments, la forma sonata del primer i el rondó del finale mostren la voluntat de Casella de treballar amb estructures històriques i renovar-les des de dins.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès, corn anglès, dos clarinets, clarinet baix, dos fagots, contrafagot, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, caixa, pandereta, tam-tam, xilòfon, plats, bombo, piano, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

La plantilla és gran però menys extravagant que la de les primeres obres orquestrals del compositor. Casella utilitza sovint els instruments en grups diferenciats i reserva els tutti més massius per als punts culminants. El piano té principalment una funció orquestral i percussiva i s'integra amb la secció de percussió i els metalls en els passatges de màxima intensitat.

Publicació La partitura va ser publicada el 1941 i porta la dedicatòria a Frederick Stock. L'edició forma part del catàleg d'Universal Edition, editorial amb la qual Casella havia mantingut una relació important durant bona part de la seva carrera internacional.