La Simfonia núm. 2 en do menor, op. 25, de Reinhold Glière és una obra orquestral composta entre 1907 i 1908 per encàrrec de Serge Koussevitzky, a qui està dedicada. És la segona de les tres simfonies del compositor i ocupa una posició intermèdia entre el romanticisme relativament convencional de la Primera simfonia i les dimensions monumentals i programàtiques de la Tercera, Ilia Múromets.

L'obra es va estrenar el 23 de gener de 1908 a Berlín, dirigida per Kussevitski. Consta de quatre moviments i dura aproximadament quaranta-cinc minuts. El llenguatge continua inscrit en el romanticisme rus de finals del segle XIX, amb influències de Piotr Ilitx Txaikovski, Aleksandr Glazunov, Nikolai Rimski-Kórsakov i Aleksandr Borodín, però l'orquestració és més rica i la construcció temàtica més ambiciosa que a la Primera simfonia.

Composició Glière va escriure la simfonia després d'una estada de diversos anys a Berlín, on havia estudiat direcció d'orquestra amb Oskar Fried. Durant aquest període amplià el contacte amb la vida musical alemanya i començà a desenvolupar una escriptura orquestral de proporcions més grans, tot mantenint els principis tècnics adquirits al Conservatori de Moscou amb Serguei Tanéiev, Mikhaïl Ippolítov-Ivànov i Anton Arenski.

La composició es relaciona directament amb Koussevitzky, que en aquell moment començava a abandonar progressivament la seva carrera de contrabaixista per dedicar-se a la direcció i a l'activitat editorial. Kussevitski encarregà la simfonia, dirigí l'estrena i es convertí en un dels primers defensors importants de l'obra orquestral de Glière.

La partitura fou publicada el 1912 a Leipzig per M. P. Beliàiev. La publicació quatre anys després de l'estrena va facilitar-ne la circulació fora de Rússia, tot i que la posterior popularitat dIlia Múromets acabaria eclipsant en bona part les dues primeres simfonies.

Estrena La primera interpretació va tenir lloc a Berlín el 23 de gener de 1908 sota la direcció de Serguei Kussevitski. La relació entre tots dos músics s'inscriu en un moment en què Kussevitski començava a promoure activament nova música russa i aviat es convertiria en una de les figures essencials de la difusió internacional de compositors russos del començament del segle XX.

La Segona simfonia no assolí mai la notorietat internacional de la Tercera, però diversos comentaristes moderns l'han considerada una obra més concentrada i formalment equilibrada que Ilia Múromets. Mark Morris l'ha destacada especialment pel caràcter monumental del primer moviment, les variacions del tercer i l'impuls del finale.

Estructura La simfonia consta de quatre moviments:

Allegro pesante Allegro giocoso Andante con variazioni Allegro vivaceLa gravació d'Edward Downes amb la BBC Philharmonic dura 45 minuts i 54 segons: 14:03, 7:19, 13:00 i 11:14 respectivament.

Allegro pesante El primer moviment s'inicia amb una atmosfera fosca i monumental: trompes i fagots presenten el material principal sobre els registres greus de les cordes. D'aquesta introducció emergeix un tema de caràcter ampli que és sotmès progressivament a transformacions i canvis d'instrumentació.

Glière alterna aquesta gravetat amb episodis més lleugers, gairebé de dansa, abans d'introduir un segon tema marcat espressivo molto. El contrast entre els dos materials recorda l'alternança entre dramatisme i lirisme habitual en Txaikovski, però el desenvolupament és més dens i concedeix un paper especialment important als vents greus i als metalls.

El desenvolupament comença amb figures amenaçadores del clarinet baix sobre moviments cromàtics dels violoncels. El discurs augmenta gradualment d'intensitat fins a un clímax de gran amplitud, amb una sonoritat que David Nice ha relacionat amb el món harmònic de Richard Wagner.

La recapitulació torna a presentar els principals materials, però amb una distribució orquestral diferent i una major expansió lírica. Després de l'últim clímax, el moviment acaba en una atmosfera calmada i difuminada que anticipa alguns dels finals contemplatius de la Tercera simfonia.

Allegro giocoso El segon moviment funciona com un scherzo i mostra especialment la influència de Glazunov. Comença amb un ritme àgil de les trompes contestat pels instruments de vent de fusta, i la pulsació alterna amb flexibilitat entre compassos de 2/4 i 3/4.

La textura inicial, lleugera i molt mòbil, recorda sovint el món del ballet de Txaikovski. Glière utilitza una orquestració transparent, amb ràpids intercanvis entre flautes, oboès, clarinets i cordes, abans que l'orquestra completa ampliï progressivament la sonoritat.

La secció central introdueix una melodia de caràcter marcadament rus presentada per una trompa solista. Aquesta idea és assumida posteriorment per altres seccions de l'orquestra i arriba a un clímax abans del retorn del material lleuger de l'inici.

La combinació d'energia rítmica, melodia popularitzant i color orquestral converteix aquest moviment en un precedent directe de l'escriptura de ballet que Glière desenvoluparia posteriorment en obres com La rosella vermella.

Andante con variazioni El tercer moviment és un tema amb sis variacions i coda i constitueix un dels episodis més personals de la simfonia. El tema inicial, de caràcter melancòlic i semblant a una cançó popular russa, és exposat pel corn anglès.

Les variacions són:

Poco più mosso Vivace Andante Scherzando Allegro Presto Coda. Tempo di comincioLa disposició crea una estructura simètrica en què episodis lleugers i virtuosos envolten una tercera variació més extensa i reflexiva.

La primera variació confia bona part del material als instruments de vent i evoca l'atmosfera d'una suite orquestral o ballet de Txaikovski. La segona, Vivace, introdueix una escriptura més brillant per a les cordes, mentre que la tercera recupera de manera extensa el caràcter melancòlic del tema original.

Les tres variacions següents retornen progressivament a una atmosfera més lleugera. La cinquena combina trins brillants amb la pandereta, creant una sonoritat que David Nice compara amb una versió benigna de Una nit a la muntanya pelada de Modest Mússorgski.

La coda retorna al tempo inicial i transforma el tema en una textura serena amb arpa, vents i cordes dividides. El moviment s'apaga tranquil·lament i constitueix el principal moment contemplatiu de la simfonia.

Allegro vivace El finale comença amb un vigorós tema de dansa de caràcter orientalitzant. La crítica ha assenyalat afinitats amb les Danses polovtsianes d'''El príncep Ígor d'Aleksandr Borodín i amb les danses orquestrals de Rimski-Kórsakov.

Glière distribueix el tema entre diferents grups instrumentals i construeix progressivament una textura cada vegada més densa. Els instruments de vent mantenen un paper molt destacat en els episodis més lírics, mentre les cordes i els metalls impulsen les seccions de major energia.

El desenvolupament adquireix un caràcter gairebé de batalla, amb intervencions del xilòfon i passatges de corda tocats col legno. La combinació de percussió, figures ràpides i metalls proporciona al moviment una brillantor que anticipa la gran orquestració dIlia Múromets.

Després de nombroses transformacions del material, la música desemboca en una coda maestoso dominada pels metalls. El final és contundent i afirmatiu i constitueix un dels exemples més clars de la capacitat de Glière per construir grans culminacions orquestrals dins d'una forma simfònica tradicional.

Anàlisi musical La Segona simfonia manté el model clàssic de quatre moviments però presenta una cohesió temàtica i una elaboració orquestral considerablement superiors a les de la Primera. Glière desenvolupa extensament els temes en lloc de limitar-se a repetir-los i utilitza la transformació melòdica i tímbrica com a principal element d'unitat.

El primer moviment representa el principal nucli dramàtic, mentre que els dos moviments centrals introdueixen formes més lliures: un scherzo de caràcter balletístic i un tema amb variacions. El finale recupera l'energia simfònica inicial però la combina amb materials d'inspiració oriental i russa.

L'ús de la variació al tercer moviment és especialment significatiu perquè permet a Glière presentar un mateix tema sota colors instrumentals molt diferents. Aquest interès per l'orquestració com a forma de desenvolupament es convertiria posteriorment en un dels elements essencials dels seus ballets, poemes simfònics i concerts.

Harmònicament l'obra continua essent plenament tonal, amb do menor com a centre principal, però utilitza un cromatisme més intens i modulacions més àmplies que la Primera simfonia. Aquest llenguatge se situa entre la tradició de Txaikovski i Glazunov i l'expansió postromàntica de les primeres dècades del segle XX.

Estil musical La Segona simfonia és una obra representativa del romanticisme rus tardà. Glière no busca innovacions radicals en la forma o l'harmonia, sinó ampliar les possibilitats expressives de la tradició heretada de Txaikovski, Rimski-Kórsakov, Borodín i Glazunov.

La influència de Txaikovski és perceptible especialment en el lirisme dels temes i en els episodis balletístics dels moviments centrals. Glazunov apareix com a referència en la construcció formal i en el caràcter del scherzo, mentre Rimski-Kórsakov i Borodín són evocats en el color orientalitzant del finale.

La monumentalitat del primer moviment anticipa ja la Tercera simfonia, tot i que la plantilla i les dimensions són molt més moderades. Al mateix temps, la Segona mostra una major concisió i equilibri formal que Ilia Múromets, fet pel qual alguns comentaristes moderns l'han reivindicada com una de les obres simfòniques més sòlides de Glière.

La simfonia és també significativa perquè mostra un compositor encara plenament integrat en la cultura musical prerevolucionària russa. Les característiques fonamentals del seu llenguatge —tonalitat, melodisme, color instrumental i formes tradicionals— es mantindrien amb sorprenent continuïtat durant tota la seva carrera posterior a la Revolució Russa.

Instrumentació La simfonia està escrita per a tres flautes —la tercera també flautí—, dos oboès, corn anglès, tres clarinets —el tercer també clarinet baix—, tres fagots, quatre trompes, tres trompetes, tres trombons, tuba, timbales, bombo, plats, triangle, caixa, pandereta, xilòfon, glockenspiel, primers i segons violins, violes, violoncels i contrabaixos.

La plantilla és notablement més rica que la de la Primera simfonia, sobretot per la incorporació de corn anglès, clarinet baix i una extensa secció de percussió. No hi ha, però, l'enorme expansió instrumental que caracteritzaria la Tercera simfonia, i Glière conserva una notable claredat entre els diferents grups orquestrals.

Els instruments de vent fusta tenen una funció especialment important com a portadors de melodies: la trompa solista domina l'episodi central del segon moviment i el corn anglès presenta el tema del tercer. El xilòfon i les cordes col legno aporten colors especialment destacats al finale, mentre els metalls són reservats sobretot per als grans clímaxs.

Publicació La partitura fou publicada el 1912 a Leipzig per M. P. Beliàiev i porta la dedicatòria a Serguei Kussevitski. L'edició consolidà definitivament la versió en quatre moviments estrenada a Berlín el 1908.

La durada indicada habitualment és d'uns quaranta-cinc minuts, tot i que varia segons els tempos adoptats pels directors. La gravació de Downes dura pràcticament quaranta-sis minuts i constitueix una de les versions completes de referència de l'obra.

Recepció i recuperació La Segona simfonia quedà progressivament eclipsada per Ilia Múromets, que es convertí en la principal obra simfònica associada internacionalment amb Glière. Durant bona part del segle XX fou interpretada i enregistrada només ocasionalment, malgrat conservar una reputació favorable entre els estudiosos del repertori rus postromàntic.