La Carta Autonòmica de Puerto Rico (1897) va ser, juntament amb la Carta Autonòmica de Cuba, el primer Estatut d'Autonomia concedit per Espanya a una de les seves províncies, concretament a la Capitania General de Puerto Rico. Autoritzava la formació d'un govern de caràcter autonòmic.

Va ser atorgada, sent per quarta vegada President del Consell de Ministres el liberal Práxedes Mateo Sagasta (1897-99), mitjançant Reial decret subscrit el 25 de novembre de 1897 per la reina regent Maria Cristina d'Habsburg-Lorena en nom del seu fill, Alfons XIII d'Espanya. Va ser publicada a la Gaceta de Madrid el 28 de novembre de 1897.Publicació a la Gaceta de Madrid Aquest text de la Carta Autonòmica és el decret publicat a Puerto Rico a virtut de les disposicions de l'art. 3 del decret promulgat a Espanya. El text oficial del decret per a Puerto Rico va ser publicat en la Gaseta Oficial en les seves edicions del 16, 17 i 18 de desembre de 1897. Carta Autonómica de 1897 La seva promulgació va venir acompanyada d'establiment el sufragi universal masculí en totes les províncies d'Ultramar.

Contingut de la Carta Autonòmica La Carta constava de 70 articles dividits en 9 títols, més 3 articles addicionals i 2 transitoris.

S'establia un Parlament Insular, dividit en una Cambra de Representants (32 membres electes cada 5 anys; 1 per cada 25 000 habitants) i un Consell d'Administració (8 electes per meitats cada 5 anys i 7 de designació vitalícia) amb competència per a regular tots els assumptes locals i potestat en matèria de Gràcia i Justícia, Governació, Hisenda i Foment. Mentrestant, les Corts i l'executiu espanyols es reservaven els relatius a Estat, Marina i Guerra. El seu representant seria un Governador General, triat pel Rei a proposta de les Corts, que exercirà en nom de la Metròpoli l'Autoritat Suprema. La facultat de legislar correspondria a les Càmeres insulars amb el Governador General.

El govern illenc o Despatx estaria conformat per cinc secretaries, responsables davant el Parlament, les de: Gracia i Justícia, d'Hisenda, d'Instrucció Pública, d'Obres Públiques i Comunicacions, i d'Agricultura, Indústria i Comerç. A més, es mantindria la Diputació Provincial de Puerto Rico i els municipis, i l'illa elegiria 16 diputats i 3 senadors a les Corts Espanyoles.

Les cartes de Cuba i Puerto Rico eren els documents d'autogovern més avançat de totes les colònies europees del Carib, superant les demandes del Partit Autonomista, podent equiparar-se per complet a l'autonomia establerta pel Regne Unit al Canadà en 1867.Trías Monge 1999, 11-13.

Desenvolupament i final de l'autonomia El règim autonòmic va entrar en vigor el 10 de febrer de 1898, jurant el nou govern insular davant el governador, Manuel Macías Casado. El seu president era Francisco Mariano Quiñones; el líder dels autonomistes, Luis Muñoz Rivera, s'encarregava de Gràcia i Justícia; Manuel Fernández Juncos, d'Hisenda; Manuel Rossy Calderón, d'Instrucció Pública; Juan Hernández López, d'Obres Públiques i Comunicacions; i José Severo Quiñones Caro, d'Agricultura, Comerç i Indústria.

Al març-abril de 1898 es va procedir a l'elecció de l'Assemblea Legislativa, en la qual va obtenir una àmplia majoria la Unió Liberal Autonomista dirigida per Muñoz Rivera. No obstant això, l'esclat de la guerra hispano-estatunidenca a l'abril va provocar que les cambres a penes poguessin reunir-se i el Gabinet no pogués desenvolupar les seves funcions. El Parlament va ser inaugurat el 17 de juliol, i va entrar en funcions l'endemà, quedant interromput el dia 25 per causa de la invasió estatunidenca. Els invasors no van arribar a conquistar l'illa abans de l'armistici del 13 d'agost, prenent només 23 dels 78 municipis.

Per l'armistici del 13 d'agost, Espanya va lliurar el control dels 55 municipis que encara conservava als Estats Units. de manera provisional fins a la signatura d'un Tractat de Pau. Pel Tractat de París del 10 de desembre de 1898, el Govern d'Espanya va renunciar definitivament a la seva sobirania sobretot Puerto Rico, cedint-la-hi als Estats Units, sense que les institucions illenques fossin consultades.

miniatura|Secretaris del despatx, Govern Autonòmic de Puerto Rico (1897)

Ressorgiment de l'autonomisme Després de més d'un segle sota la tutela dels Estats Units, la majoria de la població de Puerto Rico mostra cada vegada més inconformidad cap a l'estatus polític que actualment regeix l'illa, el qual frena el creixement econòmic i propícia la perpetuïtat dels alts nivells de deute públic, així com la consegüent pobresa poblacional. Resultat directe d'aquesta realitat política és la migració massiva dels joves als Estats Units.

A més de per les citades conseqüències, els nombrosos casos de corrupció que assoten la vida institucional del territori i la passivitat nord-americana davant els devastadors efectes causats a l'illa pels recurrents huracans, han fet ressorgir, des de l'any 2012, en alguns sectors de la població porto-riquenya, la idea de la reincorporació a Espanya en forma de comunitat autònoma, amb la consegüent constitució d'un parlament realment autonòmic que garantís els drets i llibertats de tots els seus habitants, en igualtat de condicions i en similitud a l'estatus ultraperifèric del qual gaudeixen les Illes Canàries. Segons els partidaris d'aquest plantejament, Puerto Rico no sols tornaria a formar part de la nació de la qual va ser forçosament separada en 1898, sinó que es constituiria també com regió ultraperifèrica de la Unió Europea, amb les –al seu judici– derivades avantatges socioeconòmics que implicaria la reincorporació de l'illa a Espanya i per tant a Europa. Actualment, dos dels moviments reunificacionistas (tots dos de caràcter anticolonialista i hispanista) més rellevants són Autonomia per a Puerto Rico i Moviment de Reunificació de Puerto Rico amb Espanya.

Referències

Bibliografia BURGOS-MALAVÉ, E.M. (1997): Génesis y praxis de la Carta autonómica de 1897 en Puerto Rico, San Juan, Centro de Estudios Avanzados de Puerto Rico y el Caribe. GOBIERNO DE ESPAÑA (1897): Constitución colonial de las islas de Cuba y Puerto Rico, y leyes complementarias del régimen autonómico establecido por los Reales decretos de 25 de noviembre de 1897, La Habana, Imprenta del Gobierno y Capitanía General. GUIVEN FLORES, C. (1998): Vigencia en Puerto Rico de la Carta Autonómica de 1897, a cien años de su promulgación, Anuario Mexicano de Historia del Derecho 10, pp. 399-423. HERNÁNDEZ, J.E. (ed.; 1998): Centenario de la Carta Autonómica de Puerto Rico (1897-1997), San Juan, Universidad Interamericana. TRÍAS MONGE, J. (1999): Puerto Rico: las penas de la colonia más antigua del mundo, San Juan, Universidad de Puerto Rico.

Categoria:Història de Puerto Rico Categoria:1897