El Divertimento concertante és una obra per a contrabaix i orquestra de Nino Rota, composta entre 1968 i 1973 i dedicada al contrabaixista italià Franco Petracchi. Consta de quatre moviments i té una durada aproximada de vint-i-quatre minuts. L'obra combina una escriptura virtuosística per al solista amb el llenguatge melòdic, irònic i neoclàssic característic de Rota i s'ha convertit en una de les peces destacades del repertori concertant del segle XX per a contrabaix.

Composició Rota va escriure el Divertimento concertante pensant específicament en Franco Petracchi, que en aquell moment era professor de contrabaix al Conservatori Niccolò Piccinni de Bari, institució de la qual el compositor va ser director entre 1950 i 1977. La relació quotidiana entre tots dos va tenir una importància decisiva en la concepció de l'obra, ja que Petracchi va poder assessorar Rota sobre les possibilitats tècniques i expressives del contrabaix.

El primer fragment concebut va ser la Marcia, escrita inicialment com una peça independent per a contrabaix i piano. Segons el testimoni de Petracchi, Rota la va elaborar a partir d'elements propis de la tècnica de l'instrument, com escales i exercicis, amb una intenció inicial també pedagògica. Posteriorment el compositor va ampliar progressivament el projecte fins a convertir-lo en una obra concertant en quatre moviments.

La cronologia exacta varia lleugerament segons les fonts. L'IRCAM situa la composició entre 1968 i 1973, mentre que el Fons Nino Rota de la Fondazione Giorgio Cini conserva documentació relacionada amb l'obra des de 1968-1970 i testimonis d'interpretacions de 1970, 1972 i 1973.

Estructura L'obra consta de quatre moviments:

Allegro

Marcia

Aria

Finale

El primer moviment, Allegro, presenta immediatament el contrabaix com un instrument solista de gran extensió i flexibilitat, amb passatges que exploren gairebé quatre octaves. Rota alterna episodis lírics amb figuracions ràpides, salts amplis i canvis sobtats de registre, integrant l'humor i la sorpresa rítmica característics de bona part de la seva música instrumental.

La Marcia, concebuda abans que la resta de l'obra, té un caràcter burlesc i explota deliberadament els contrastos entre els registres greu i agut del contrabaix. El moviment conserva elements que recorden els exercicis tècnics de l'instrument, transformats en material musical de caràcter humorístic.

El tercer moviment, Aria, mostra la faceta més lírica de l'obra. El contrabaix adopta una línia cantabile de caràcter elegíac i posa en primer pla les possibilitats expressives de l'instrument en el registre mitjà i agut. El moviment contrasta clarament amb l'humor i el dinamisme de la Marcia.

El Finale recupera l'esperit brillant i virtuós. Contrabaix i orquestra mantenen un diàleg molt actiu, amb ritmes incisivos, canvis sobtats i una escriptura que exigeix rapidesa d'articulació, precisió i domini de tota la tessitura de l'instrument.

Instrumentació A més del contrabaix solista, l'obra està escrita per a:

2 flautes 2 oboès 2 clarinets 2 fagots 2 trompes trompeta timbales cordes

La plantilla relativament transparent permet que el contrabaix solista mantingui una presència clara fins i tot en els passatges més densos. Rota evita habitualment cobrir el registre greu del solista i utilitza l'orquestra més com a interlocutora que no pas com una massa sonora oposada.

Primeres interpretacions La documentació conservada al Fons Nino Rota mostra que l'obra ja era interpretada públicament el 1970. El 7 de novembre d'aquell any apareixen diverses cròniques dedicades a un concert de Franco Petracchi en què es va presentar una novetat de Rota per a contrabaix.

El 1972 es documenta una nova interpretació de l'obra, i el 3 de febrer de 1973 Petracchi la va interpretar novament sota la direcció de Pier Luigi Urbini, en un concert que va obtenir una recepció especialment favorable.

La partitura va ser publicada per Ricordi el 1973. La reducció per a contrabaix i piano també es va publicar aquell mateix any i conserva la dedicatòria a Franco Petracchi.

Estil Tot i haver estat escrit en plena segona meitat del segle XX, el Divertimento concertante evita deliberadament els llenguatges de l'avantguarda més radical. Rota manté una escriptura tonal, melòdica i clara, amb elements neoclàssics i un ús constant de l'humor, la paròdia i el contrast de caràcters.

El títol reflecteix aquesta doble naturalesa. L'element de divertimento es manifesta en el caràcter lleuger, brillant i sovint irònic, mentre que el terme concertante fa referència al protagonisme virtuosístic del contrabaix i al diàleg constant amb l'orquestra.

L'obra explota una imatge molt diferent del contrabaix tradicionalment associat a funcions d'acompanyament. El solista ha de dominar registres molt aguts, passatges ràpids, grans salts, articulacions variades i llargues línies cantabile. Aquesta combinació d'exigència tècnica i expressivitat ha contribuït a convertir-la en una obra habitual en concursos, audicions i recitals de contrabaix.

Enregistraments L'obra ha estat enregistrada per diversos contrabaixistes. Entre les versions més conegudes hi ha la de Davide Botto amb la Filarmonica '900 del Teatro Regio di Torino, dirigida per Gianandrea Noseda, enregistrada el maig de 2010 per Chandos Records.

També n'han fet enregistraments i interpretacions contrabaixistes com Bogusław Furtok, Rick Stotijn i altres especialistes de l'instrument. La peça s'ha consolidat com una de les obres de referència del repertori modern per a contrabaix solista.

Referències

Bibliografia

Categoria:Obres de Nino Rota Categoria:Concerts del segle XX Categoria:Composicions musicals del 1973 Categoria:Concerts de la dècada del 1970