Anton Seidl (Pest, 7 de maig de 1850 – Nova York, 28 de març de 1898) va ser un director d'orquestra hongarès, nacionalitzat nord-americà el 1891, especialment vinculat a l'obra de Richard Wagner i al desenvolupament de la vida operística i simfònica dels Estats Units durant les darreres dècades del segle XIX. Col·laborador directe de Wagner a Bayreuth, va ser posteriorment director de l'Òpera de Leipzig, de l'Òpera de Bremen, del Metropolitan Opera i, des de 1891 fins a la seva mort, director de la Filharmònica de Nova York. La seva trajectòria nord-americana va ser decisiva per a la difusió del repertori wagnerià i culminà, entre altres fites, amb l'estrena mundial de la Simfonia núm. 9 Del Nou Món d'Antonín Dvořák el 1893.
Formació i relació amb Wagner Seidl va néixer a Pest, actualment integrada a Budapest, aleshores dins l'Imperi Austríac. Des de petit mostrà aptituds musicals i estudià piano, harmonia i contrapunt. Inicialment ingressà a la Universitat de Pest, però abandonà els estudis universitaris per dedicar-se professionalment a la música. L'octubre de 1870 entrà al Conservatori de Leipzig, on estudià fins al 1872, quan es traslladà a Bayreuth per incorporar-se al cercle de col·laboradors que preparaven les obres de Richard Wagner.
A Bayreuth va treballar com a copista i ajudant de Wagner i participà en la preparació de la primera còpia definitiva de la partitura de la tetralogia L'Anell del Nibelung. Aquesta feina li permeté conèixer de primera mà les idees del compositor sobre el drama musical, l'equilibri entre fossat i escena i la interpretació de les seves partitures. Seidl esdevingué així membre del grup de joves músics pròxims a Wagner —al costat de figures com Hans Richter, Felix Mottl i Hermann Zumpe— que posteriorment tindrien un paper fonamental en la difusió internacional del repertori wagnerià.
Va participar en els treballs del primer Festival de Bayreuth de 1876, en què es presentà per primera vegada el cicle complet de L'Anell del Nibelung. Wagner confià en ell també per a tasques de preparació musical fora de Bayreuth i Seidl va quedar profundament identificat amb l'estètica wagneriana. Aquesta experiència pràctica, més que no pas una formació estrictament acadèmica en direcció, constituí la base del seu estil com a director i li proporcionà un coneixement excepcional de les partitures de Wagner.
Leipzig, les gires wagnerianes i Bremen El 1879, per recomanació de Wagner, Seidl fou nomenat director musical de l'Òpera de Leipzig, on treballà sota la direcció de l'empresari Angelo Neumann. Aquest havia convertit la ciutat en un dels principals centres de representació de Wagner fora de Bayreuth i veia en Seidl un director especialment adequat per consolidar aquest repertori. Durant aquesta etapa, Seidl dirigí tant òpera alemanya com altres títols del repertori habitual, però la seva reputació començà a quedar estretament vinculada a Wagner.
El 1882 s'incorporà al Wanderndes Wagner-Theater, la companyia itinerant creada per Angelo Neumann amb l'objectiu de portar L'Anell del Nibelung per diverses ciutats europees. La companyia viatjava amb cantants, cor, orquestra, decorats i personal tècnic propis, fet poc habitual en aquell moment, i actuà a Alemanya, els Països Baixos, Anglaterra, Itàlia i altres països. Seidl en fou un dels principals responsables musicals, i la crítica destacà especialment la seva direcció en les representacions londinenques de 1882 al Her Majesty's Theatre.
Després de les gires, el 1883 assumí la direcció musical de l'Òpera de Bremen, on continuà ampliant el repertori i consolidant la seva experiència teatral. En aquells anys es casà amb la soprano austríaca Auguste Kraus, intèrpret habitual del repertori wagnerià, a qui havia conegut durant la seva activitat operística alemanya. La parella participà conjuntament en diverses produccions abans que Kraus reduís progressivament la seva activitat escènica.
Metropolitan Opera El 1885 Seidl es traslladà als Estats Units per incorporar-se al Metropolitan Opera de Nova York, que aleshores havia adoptat temporalment una política de repertori predominantment alemany després de la mort de Leopold Damrosch. Seidl debutà al teatre el 23 de novembre de 1885 dirigint Lohengrin, amb Albert Stritt en el paper titular, Auguste Seidl-Kraus com a Elsa, Marianne Brandt com a Ortrud i Emil Fischer com a rei Heinrich. La premsa novaiorquesa destacà immediatament la seguretat amb què conduïa la partitura i la seva capacitat per controlar les llargues progressions dinàmiques de l'obra.
Durant els anys següents es convertí en la figura central de l'etapa wagneriana del Metropolitan. El 4 de gener de 1886 dirigí l'estrena nord-americana dEls mestres cantaires de Nuremberg i l'1 de desembre del mateix any dirigí la primera representació americana de Tristan und Isolde, amb Albert Niemann i Lilli Lehmann en els papers protagonistes. Posteriorment dirigí també l'estrena nord-americana de Siegfried el 1887 i, el març de 1889, les primeres representacions al país del cicle complet de L'Anell del Nibelung. Aquestes produccions van contribuir decisivament a establir el repertori de Wagner com un dels pilars de l'activitat del Metropolitan.
Seidl no es limità, tanmateix, a Wagner. Al Metropolitan dirigí també obres de Ludwig van Beethoven, Giacomo Meyerbeer, Karl Goldmark, Georges Bizet i altres compositors, així com estrenes nord-americanes i noves produccions. La seva activitat operística s'estengué igualment a les gires de la companyia per ciutats com Boston, Filadèlfia i Chicago. Després del retorn de l'òpera italiana com a eix principal de la programació del Met a començaments de la dècada de 1890, hi continuà apareixent regularment com a especialista en Wagner fins al 1897.
Filharmònica de Nova York El 1891 Seidl va ser nomenat director de la Philharmonic Society of New York, actual Filharmònica de Nova York, càrrec que mantingué fins a la seva mort. La seva arribada coincidí amb un període d'expansió de la vida simfònica de la ciutat i amb l'obertura del Carnegie Hall, que proporcionà a les principals institucions novaiorqueses una sala de concerts de dimensions i acústica adequades al gran repertori orquestral. Sota la direcció de Seidl, la Filharmònica reforçà la presència de Wagner, Beethoven i els compositors romàntics alemanys, però també incorporà un nombre important d'obres noves.
La seva activitat simfònica tingué una importància particular en la introducció als Estats Units de repertori europeu contemporani. El 4 d'abril de 1888, abans fins i tot d'assumir formalment la direcció de la Filharmònica, dirigí la primera interpretació nord-americana de la Simfonia núm. 4 d'Anton Bruckner. Bruckner mantenia correspondència amb Seidl i valorava especialment la seva tasca com a divulgador de la nova música germànica als Estats Units.
Dvořák i la Simfonia Del Nou Món Una de les fites més importants de la carrera de Seidl fou la seva col·laboració amb Antonín Dvořák, establert a Nova York des de 1892 com a director del National Conservatory of Music of America. Quan Dvořák acabà la seva nova simfonia en mi menor, Seidl en preparà l'estrena amb la Filharmònica de Nova York. Durant els assajos, compositor i director treballaren conjuntament sobre la partitura i introduïren canvis de tempo, articulació i dinàmica; les parts manuscrites conservades per l'orquestra encara contenen algunes d'aquestes anotacions.
El 16 de desembre de 1893 Seidl dirigí al Carnegie Hall l'estrena mundial de la Simfonia núm. 9 en mi menor, op. 95, Del Nou Món. El concert havia estat precedit el dia anterior per un assaig públic que ja havia despertat una gran expectació. L'obra obtingué un èxit extraordinari i es convertí ràpidament en una de les composicions més populars de Dvořák. La documentació de la Filharmònica mostra que Seidl participà activament en la fixació interpretativa de la partitura abans de la primera audició, una col·laboració especialment valuosa tenint en compte que el compositor era present als assajos.
Altres compositors i arranjaments La curiositat de Seidl per la música contemporània no es limità a Dvořák i Bruckner. Mantingué contacte amb nombrosos compositors europeus i dirigí obres de Piotr Ilitx Txaikovski, Johannes Brahms, Richard Strauss i Edvard Grieg, entre d'altres. La seva programació combinava així el repertori canònic germànic amb obres que encara no havien entrat plenament en els concerts nord-americans, una política que contribuí a ampliar notablement l'horitzó musical del públic de Nova York.
Seidl intervingué també en la història de la futura Suite lírica, op. 54, de Grieg. Va orquestrar quatre peces del cinquè llibre de les Peces líriques i les agrupà amb el títol de Suite noruega. Grieg valorà diversos aspectes de l'orquestració, però posteriorment revisà personalment el material i establí la versió definitiva de la Suite lírica. Les orquestracions de Seidl constitueixen així un episodi poc conegut de la seva activitat musical al marge de la direcció.
Retorn a Bayreuth i darrers anys Malgrat haver construït la part principal de la seva carrera als Estats Units, Seidl mantingué el contacte amb el món wagnerià europeu. El 1897 tornà a Bayreuth per participar en la preparació i direcció dParsifal, una obra que considerava una de les expressions culminants de l'estètica del seu antic mestre. Aquell mateix estiu desenvolupà una intensa activitat entre Bayreuth i Londres, on dirigí també diverses òperes de Wagner, un esforç que la seva esposa recordaria posteriorment com especialment extenuant per a la seva salut.
Seidl era conegut per una concepció de la direcció basada en un coneixement molt detallat de la partitura i en la construcció de grans arcs dramàtics, més que no pas en l'exhibició gestual. La seva vinculació directa amb Wagner li conferí una autoritat especial entre els intèrprets de la generació posterior a la mort del compositor, però els seus contemporanis destacaren també la flexibilitat amb què abordava la música simfònica i la seva voluntat de donar suport als compositors vius.
Mort i llegat Seidl va morir sobtadament a Nova York el 28 de març de 1898, amb només quaranta-set anys. Segons els testimonis recollits poc després de la seva mort, la causa immediata fou una intoxicació alimentària provocada probablement per aliments en mal estat, agreujada per altres problemes de salut. La notícia causà una forta commoció en la vida musical novaiorquesa, on Seidl havia esdevingut una de les personalitats més populars i influents de la dècada anterior.
El 31 de març de 1898 se celebrà un gran acte commemoratiu al Metropolitan Opera House, amb participació de la Filharmònica de Nova York i diverses societats corals. El programa inclogué música de Piotr Ilitx Txaikovski i la Marxa fúnebre de Siegfried dEl capvespre dels déus. La Filharmònica també modificà els seus concerts en memòria del director i interpretà els tres primers moviments de la Novena Simfonia de Beethoven seguits de música fúnebre de Wagner.
La importància històrica de Seidl deriva principalment de la seva funció d'enllaç entre la cultura musical centreeuropea i la vida musical nord-americana de finals del segle XIX. La seva experiència directa amb Wagner li permeté establir als Estats Units una tradició interpretativa que influí profundament en el Metropolitan Opera i la Filharmònica de Nova York, mentre que el seu suport a Bruckner, Dvořák i altres compositors contemporanis contribuí a la renovació del repertori simfònic nord-americà. La seva mort prematura interrompé una carrera que havia coincidit amb la transformació de Nova York en un dels principals centres musicals internacionals.
Referències
Bibliografia
Categoria:Directors d'orquestra hongaresos Categoria:Directors d'orquestra estatunidencs Categoria:Directors de l'Orquestra Filharmònica de Nova York Categoria:Alumnes del Conservatori de Leipzig Categoria:Morts a Nova York