"La noia que va morir" (títol original en anglès "The Girl Who Died")La noia que va morir a Doctor Who Català, ofereix la versió original subtitulada al catalàés el cinquè episodi de la novena temporada de la sèrie de televisió de ciència-ficció britànica Doctor Who. Es va emetre per primera vegada a BBC One el 17 d'octubre de 2015. Va ser escrit per Jamie Mathieson i Steven Moffat i dirigits per Ed Bazalgette.
A l'episodi, l'alienígena viatger del temps el Doctor (Peter Capaldi) i la seva companya Clara (Jenna Coleman) disposen de 24 hores per entrenar un grup de vilatans víkings febles per a una guerra contra uns alienígenes anomenats els Mire, poc després que aquests massacressin tots els guerrers del poble i que una dona anomenada Ashildr (Maisie Williams) declarés la guerra.
L'episodi va ser vist per 6,56 milions d'espectadors i va rebre crítiques molt positives; els crítics en van lloar l'humor, les interpretacions i la resolució de l'expressió facial del Doctor.
Argument Uns víkings porten el Dotzè Doctor i la Clara a un poblat. El Doctor afirma ser Odín, però els vilatans no s'ho empassen, ja que al cel apareix una figura que també diu ser Odín i ofereix portar els guerrers al Valhalla. Un escamot de guerrers amb armadures es materialitza i dispara als víkings amb armes que semblen desintegrar-los; la Clara i l'Ashildr, una dona del poble, també són abatudes. L'escamot desapareix al cap de poc.
miniatura|esquerra|Un vestit dels Mire a la Doctor Who Experience La Clara i l'Ashildr es troben en una nau espacial amb la resta dels víkings. Els homes són assassinats i se'ls extreu l'adrenalina i la testosterona, mentre que la Clara i l'Ashildr coneixen l'Odín, el líder de l'espècie dels Mire, que s'enorgulleixen de les seves conquestes despietades. Abans que la Clara pugui impedir-ho, l'Ashildr declara la guerra als Mire, i l'Odín els concedeix 24 hores per preparar-se. A la Terra, la Clara posa el Doctor al corrent de la situació. Ell reconeix que els vilatans són massa febles per lluitar i idea un pla que aprofita les habilitats narratives de l'Ashildr i una provisió d'anguiles elèctriques.
Quan arriben els Mire, troben els vilatans celebrant una festa. La confusió dels Mire dona temps al Doctor per atordir-los amb electricitat i arrencar un dels cascos amb un electroimant. El Doctor modifica el casc i fa que l'Ashildr se'l posi; això li permet projectar la imatge d'una marioneta articulada amb forma de drac, que es transmet als altres Mire i els espanta. L'Odín jura que tornarà a atacar, però el Doctor amenaça d'enviar a tot l'univers les imatges de la derrota humiliant, gravades amb el telèfon de la Clara, si no marxen de la Terra. L'Odín i els Mire marxen pacíficament.
El poble celebra la victòria fins que descobreixen que l'Ashildr ha mort a conseqüència de l'ús del casc. El Doctor està frustrat fins que recorda per què va adoptar l'aparença de Caecilius: per salvar sempre algú, passi el que passi. «Trenca les regles» i modifica dos xips dels cascos dels Mire; n'implanta un a l'Ashildr i dona l'altre al seu pare perquè l'utilitzi més endavant. El xip regenera ràpidament el cos de l'Ashildr i ella recupera la consciència.
Mentre marxen, el Doctor confessa a la Clara que tem haver condemnat l'Ashildr a un destí pitjor que la mort, ja que el xip no fallarà mai i, a la pràctica, la convertirà en un ésser immortal i solitari. Va proporcionar el segon xip amb l'esperança que ella el donés a algú que estimés.
Continuïtat Després de conèixer els víkings, el Doctor treu un io-io per intentar impressionar-los amb «màgia». Una antiga companya, la Leela, va creure que un io-io era màgic quan el Quart Doctor li'n va donar un perquè hi jugués (The Robots of Death, 1977). El Dotzè Doctor ja n'havia utilitzat un anteriorment, simplement per comprovar la gravetat, a l'episodi del 2014 Matar la Lluna, tal com va fer el Quart Doctor a The Ark in Space (1975).
Es veu el Doctor fullejant un llibre titulat "2000 Year Diary" (Diari de 2000 anys), una versió actualitzada del "500 Year Diary" (Diari de 500 anys) que pertanyia al Segon Doctor (The Power of the Daleks, 1966) i el Quart Doctor a The Sontaran Experiment, així com al «900 Year Diary» del Setè Doctor (Doctor Who, 1996).
En aquest episodi es torna a mostrar la capacitat del Doctor de «parlar nadó». Aquesta habilitat ja havia aparegut anteriorment en històries de l'Onzè Doctor com Un home bo va a la guerra i L'hora de tancar.
Mentre adapta un casc dels Mire, el Doctor afirma que està 'invertint la polaritat del flux de neutrons, una frase pronunciada de diverses maneres al llarg de la sèrie Doctor Who, començant pel Tercer Doctor.
David Tennant i Catherine Tate apareixen en salts enrere com el Desè Doctor i la Donna Noble, respectivament, en escenes de El foc de Pompeia (2008), episodi que també va protagonitzar Peter Capaldi. També s'inclou un salt enrere de Respira fondo (2014) —l'episodi inicial de la vuitena temporada—, en el moment en què el Doctor comprèn finalment per què va triar la seva aparença actual.
El Doctor diu que l'Ashildr és ara una híbrida, fet que evoca una profecia explicada per Davros a L'aprenent de mag / El familiar de la bruixa: dues grans races guerreres —que se sospita que són els Senyors del Temps i els Dàleks— es fusionarien per convertir-se en un híbrid. Ara sembla que, en canvi, es tracta d'una fusió entre els víkings i els Mire.
Al final de l'episodi, el Doctor reflexiona sobre les possibles conseqüències de la seva decisió de salvar l'Ashildr —i, possiblement, de fer-la immortal— dient: «el temps ho dirà; sempre ho fa». Aquesta és una frase que el Setè Doctor utilitza al final de Remembrance of the Daleks (1988), referint-se a la seva decisió de destruir en Davros i Skaro, i a si havia estat una decisió «bona».
Referències externes L'aparició de la cara d'Odin al cel per parlar amb els seus deixebles fa una referència directa a una escena de Monty Python and the Holy Grail en què Déu fa el mateix.
La Clara suggereix —i el Doctor hi està d'acord— que s'utilitzi «Yakety Sax», la sintonia de The Benny Hill Show, com a banda sonora del vídeo on es veu l'Odín i la resta dels Mire retirant-se davant de la marioneta del drac. Reprodueix un fragment de pocs segons amb les notes inicials de «Yakety Sax» afegides.
Producció El rodatge va tenir lloc al Castell de Margam, a Castell Coch, a Llanharan i a Marble Hall, dins de l'Ajuntament de Cardiff.Page 3, April 2015, Volume 1, No 1, The Nethersphere – eNewsletter
Repartiment Inicialment, el paper d'Odin l'havia d'interpretar Brian Blessed, que anteriorment havia fet de rei Yrcanos a l'episodi Mindwarp (1986) i a qui s'havia ofert el paper del Segon Doctor el 1966. Tanmateix, Blessed es va veure obligat a retirar-se i va ser substituït per David Schofield.
Emissió i recepció Doctor Who va ocupar el segon lloc del dia amb 4,63 milions d'espectadors segons les dades d'audiència immediates, una xifra superior a la de l'episodi anterior. En total, l'episodi va tenir 6,56 milions d'espectadors —la xifra més alta de la temporada fins al moment— i una quota de pantalla del 28,1%. Va obtenir una puntuació de 82 a l'Appreciation Index.
Recepció crítica L'episodi va rebre crítiques molt positives; molts van lloar-ne l'humor, la resolució sobre la cara del Doctor i les interpretacions de Capaldi, Coleman i Williams. L'episodi també va obtenir una puntuació del 95 % a Rotten Tomatoes a partir de 19 crítiques, amb una nota mitjana de 8,1. El consens del lloc web diu: "Amb una actuació estel·lar de la convidada Maisie Williams, "La noia que va morir" planteja uns reptes d'una gran intensitat, alhora que manté el to juganer que esperem de la interpretació del Doctor per part de Peter Capaldi".
Patrick Mulkern, de Radio Times, va atorgar a l'episodi la puntuació màxima de cinc estrelles, afirmant que "Jamie Mathieson i Steven Moffat doten una fórmula tradicional d'un toc d'impredictibilitat i immortalitat". A més, va afirmar que l'episodi «beu d'una tradició molt arrelada, però alhora la transcendeix amb enginy i aconsegueix el sant graal del drama televisiu: la imprevisibilitat», i va afegir que «tot allò que ha de ser divertit ho és, i els moments tristos són realment tristos», alhora que qualificava la direcció de l'episodi d'«impecable». Scott Collura, d'IGN, també va elogiar l'episodi, i li va atorgar una puntuació de 8,8/10, una qualificació que el lloc web considera "fantàstica". Va destacar especialment l'actuació de Capaldi, qualificant-la de "grandiosa i commovedora", alhora que va valorar positivament "la introducció del personatge de Maisie Williams" i els "importants elements temàtics" de l'episodi. Va resumir la seva crítica afirmant: "Doctor Who continua amb una temporada sòlida gràcies a l'esperada arribada de Maisie Williams a 'La noia que va morir'. Tot i que la revelació de la veritable identitat del seu personatge pot decebre una mica els seguidors de llarga data, l'episodi en si i els seus elements temàtics de més pes compensen amb escreix aquest fet". Catherine Gee, de The Daily Telegraph, també va gaudir de l'episodi; el va descriure com un capítol de "ritme trepidant" i va afirmar que "reunia tots els ingredients necessaris per a una gran entrega la setmana següent". També va comentar: "La seqüència de l'atac i la batalla va transcórrer a gran velocitat. Si bé va donar una lleugera sensació de precipitació, això no va tenir gaire importància, ja que clarament estava preparant el terreny per a una segona meitat de més envergadura".
Alasdair Wilkins de The A.V. Club va elogiar moltíssim l'episodi, atorgant-li una qualificació perfecta d'«A» —la primera d'aquesta temporada— i va afirmar que «el guió, la interpretació i la direcció es combinen per crear el que és, molt probablement, el millor episodi fins ara de l'etapa d'aquest Doctor». Va qualificar l'episodi de «fantàsticament divertit quan s'ho proposa», però també va lloar enormement la subtrama sobre la cara del Doctor, descrivint-ne la revelació com a «meravellosament senzilla». Va tancar la crítica qualificant l'episodi de «triomf absolut. Més que això, és un triomf perquè transmet amb total rotunditat l'essència d'un episodi de "Doctor Who"», i va afirmar que l'episodi «recorda que el que motiva les decisions del Doctor són, en el fons, les mateixes emocions que sentim tots nosaltres; i això és el que converteix aquesta hora de televisió en una obra brillant». Morgan Jeffery, de Digital Spy, també va elogiar l'episodi, qualificant-lo de «diferent de tot el que s'havia vist fins ara». Va descriure l'episodi com a «dinàmic, amb diàlegs enginyosos i divertits i una gran actuació còmica de Peter Capaldi», alhora que va lloar Williams per mostrar-se «encertadament etèria en el paper, sense caure mai en l'exageració a l'hora de representar la naturalesa enigmàtica del personatge». Va concloure la crítica dient que, «tot i que "Doctor Who" no hauria de ser així cada setmana, la varietat il·limitada de la sèrie sempre n'ha estat el principal atractiu; per això resulta refrescant veure com "La noia que va morir" trenca motllos i s'atreveix a ser completament imprevisible i diferent».