Sekigun-PFLP: Sekai sensō sengen (en japonès: 赤軍派-PFLP 世界戦争宣言) () és una pel·lícula documental japonesa de 1971 dirigida per Masao Adachi i Kōji Wakamatsu en col·laboració amb el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP).

Sinopsi L'obra és un documental sobre els combatents del FPAP rodat al Líban i a Jordània. Es tracta d'una «pel·lícula d'informació» que ha de «[proporcionar] una plataforma al futur front revolucionari mundial recolzant-se sobre les teories estratègiques» de l'Exèrcit Roig Japonès i el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP) i així esdevenir «el manifest de la formació d'un Exèrcit Roig Mundial». S'hi observa principalment la vida diària en els camps, així com en el front i els entrenaments dels combatents. La pel·lícula conté intertítols que reprenen les principals consignes dels combatents o criden a la convergència de les lluites revolucionàries.

Producció L'any 1971, després de tornar del Festival Internacional de Cinema de Canes, Masao Adachi i Kōji Wakamatsu, simpatitzants de l'Exèrcit Roig Japonès, van decidir viatjar durant dos mesos al Líban i a Jordània per observar i recolzar els combatents del FPAP. La pel·lícula que hi van rodar és el resultat d'una cooperació entre les faccions de l'Exèrcit Roig Japonès i el FPAP i Wakamatsu Productions. Adachi i Wakamatsu no van començar a enregistrar fins després d'haver obtingut el vist-i-plau del FPAP. L'objectiu explícit va ser el de produir una pel·lícula d'agitprop, «la pel·lícula més ofensiva de la Història», per «crear una metodologia de la propaganda» i participar en la creació d'un front revolucionari internacional.

Més de deu mil peus de pel·lícula, és a dir cinc hores de pel·lícula, es van rodar al Líban i a Jordània entre el juny i el juliol de 1971. A continuació, la pel·lícula es va publicar al Japó.

Recepció La pel·lícula es va prohibir en els cinemes del Japó. Per consegüent, Adachi i Wakamatsu van organitzar una gira de projeccions públiques que va recórrer el país en un autobús vermell.

Crítica Segons Masao Adachi, l'objectiu de l'obra documental era filmar el llenguatge dels fedains, és a dir, segons les seves pròpies afirmacions, la lluita armada. És per això que s'hi van dedicar llargues seqüències de la pel·lícula en què apareixen armes de foc.

Un altre element rellevant de la pel·lícula és la seva dimensió anti-espectacular. Adachi va participar en l'elaboració de la teoria del paisatge (fûkeiron), segons la qual tot paisatge és l'expressió del poder i, doncs, continent dels sistemes de dominació de la societat. Això també s'implementa en aquest documental, que barreja així «plans de paisatge fûkeiron» amb tècniques més properes a l'agitprop. A més, la pel·lícula conté nombroses plans d'objectes aparentment insignificants, cosa que indica que en temps de guerra de guerrilles i emergències diàries, res és realment insignificant.

Les escenes interiors es tornen cada cop més fosques a mesura que ens acostem a la meitat de la pel·lícula: aquests jocs d'ombres i llums podrien servir per emfatitzar la importància de la clandestinitat i el secret en la vida dels combatents i refugiats.

Referències

Bibliografia

Categoria:Pel·lícules en japonès Categoria:Documentals Categoria:Pel·lícules del 1971