Kuldar Sink (Tallinn, 14 de setembre de 1942 – Kõrve, parròquia de Meremäe, 29 de gener de 1995) fou un compositor, flautista i clavicembalista estonià. Fou una de les figures més renovadores de la música d'Estònia durant la dècada de 1960 i, juntament amb Arvo Pärt, un dels principals representants de l'avantguarda musical estoniana d'aquell període. La seva obra evolucionà des d'un primer neoclassicisme cap al serialisme, l'aleatorietat i altres tècniques d'avantguarda, abans d'incorporar elements de la música de l'Àsia Central, el cant gregorià, la música popular estoniana i la música religiosa.

Biografia Va estudiar teoria musical a l'Escola de Música de Tallinn, on es graduà el 1960, i flauta el 1961. Paral·lelament va rebre classes de composició de Veljo Tormis. Entre 1961 i 1966 continuà els estudis de composició al Conservatori de Leningrad amb Andrei Petrov.

Entre 1960 i 1963 treballà com a flautista de l'orquestra del Teatre Estònia i, del 1963 al 1973, de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio i Televisió d'Estònia, actual Orquestra Simfònica Nacional d'Estònia. A partir de 1973 es dedicà exclusivament a la composició com a professional independent. Des del 1968 era membre de la Unió de Compositors d'Estònia.

Evolució estilística Sink es donà a conèixer molt jove. Les Tres peces per a orquestra de corda (1960) cridaren l'atenció per la delicadesa del color harmònic, mentre que el Concertino per a flauta, cordes i percussió, del mateix any, mostrava encara una clara base neoclàssica. Aviat, però, s'interessà per les noves tècniques de composició occidentals que començaven a penetrar a la Unió Soviètica. Durant la dècada de 1960 utilitzà procediments serials en obres com Cinc haikus (1964), per a soprano i quartet de corda, la cantata Les estacions (1965) i la Simfonia de cambra núm. 2 (1967), mentre que a Composicions (1966), per a dos pianos, experimentà amb l'aleatorietat.

Malgrat els freqüents canvis estilístics, la seva música mantingué una textura generalment detallada, acolorida i de gran sensibilitat tímbrica. Després d'un període de menor activitat i de diversos viatges per l'Àsia Central, inicià una nova etapa amb la trilogia de sonates per a piano Muntanyes i persones (1977), influïda per la música tradicional kazakh i kirguisa.

A partir de la dècada de 1980 la seva obra adquirí un caràcter més introspectiu i espiritual. El llenguatge esdevingué més diatònic i hi aparegueren elements procedents de la cançó popular estoniana i d'altres tradicions, el cant gregorià i l'harmonia romàntica.

Obres principals Entre les obres més representatives de la primera etapa hi ha el Concertino per a flauta, cordes i percussió (1960), les Tres peces per a cordes (1960), la Simfonia de cambra (1963), Cinc haikus (1964), Sis cançons sobre poemes de Federico García Lorca (1964), Les estacions (1965), Composicions per a dos pianos (1966) i la Simfonia de cambra núm. 2 (1967), dedicada a Rudolf Barxai.

Una de les obres més importants de la seva maduresa és Cançons del naixement i de la mort, escrita entre 1985 i 1987 per a mezzosoprano, flauta, flauta contralt, guitarra i violoncel, sobre cinc poemes de Federico García Lorca. La partitura combina un fort color hispànic amb escales relacionades amb la tradició musical àrab. La coreògrafa Mai Murdmaa en realitzà el 1988 una versió de ballet titulada El crit i el silenci, estrenada al Teatre Estonia.

Durant els darrers anys Sink s'orientà especialment cap a la música religiosa. La seva obra de dimensions més grans és Maarjamaa missa (Missa de la terra de Maria, 1990), una composició de gairebé tres hores per a cor mixt i/o solistes, interpretable a cappella o amb acompanyament. Mai Murdmaa en realitzà també una versió coreogràfica el 1991. Altres obres d'aquesta etapa són Les estacions II (1990), per a mezzosoprano i conjunt de cambra sobre poemes de Juhan Liiv, i Requiem aeternam (1993), per a cor d'homes.

Importància Sink formà part de la generació que transformà profundament la música estoniana durant els anys seixanta. Juntament amb Arvo Pärt introduí en l'ambient musical estonià procediments compositius que havien estat pràcticament absents durant el període estalinista, entre els quals el serialisme i l'aleatorietat.

La seva trajectòria, però, no seguí una única línia avantguardista. L'interès constant per nous llenguatges el portà des del neoclassicisme i l'experimentació dels anys seixanta fins a la incorporació de tradicions musicals asiàtiques i, finalment, a una síntesi molt personal de música popular, espiritualitat cristiana i elements de diferents períodes de la història de la música. Les seves obres han estat interpretades fora d'Estònia en països com Alemanya, Suècia, Finlàndia, Canadà i Austràlia, i també al Festival Biennal de Música de Zagreb.

Darrers anys i mort En els darrers anys treballava en una òpera de temàtica bíblica que quedà inacabada. Va morir tràgicament el 29 de gener de 1995 al poble de Kõrve, a la parròquia de Meremäe, al sud-est d'Estònia, als cinquanta-dos anys. Fou enterrat al cementiri del Bosc de Tallinn.

Poc després de la seva mort, les Jornades de Música Estoniana de 1995 li dedicaren un concert commemoratiu amb obres seves i d'altres compositors estonians.

Referències

Categoria:Compositors estonians Categoria:Flautistes europeus Categoria:Clavicembalistes Categoria:Compositors del segle XX Categoria:Artistes de Tallinn Categoria:Nascuts el 1942 Categoria:Morts el 1995 Categoria:Alumnes del Conservatori de Sant Petersburg