Alexandre Louis Joseph, marquès de Laborde, comte de l'Imperi, fou un arqueòleg i polític francès, nascut a París el 17 de setembre de 1773 i mort a la mateixa ciutat el 20 d'octubre de 1842.
Biografia Fou el quart fill del financer Jean-Joseph de Laborde (1724-1794), que moriria al patíbul, i de Rosalie de Nettine (1737-1820). Alexandre de Laborde va estudiar als Oratorians del col·legi de Juilly. Al moment de la Revolució Francesa, va ser enviat pel seu pare a Viena, prop de l'emperador Josep II, a qui se li va demanar trobar-li una ocupació, i encara que molt malalt en aquella època, va donar instruccions precises perquè fos admès a l'exèrcit austríac. El 10 de desembre de 1789, a l'edat de disset anys, el jove va ser nomenat oficial al tercer regiment d'infanteria a Olomouc (Moràvia). Nomenat capità al sisè regiment dels genets de l'antiga cavalleria lleugera a l'octubre de 1791, va lluitar l'any següent contra els exèrcits revolucionaris francesos, sobre les fronteres flamenques i luxemburgueses, destacant per la seva generositat pel que fa als seus compatriotes ferits o empresonats. En 1795, es va prendre un permís llarg per a retrobar-se amb la seva mare i la seva germana a Suïssa, i després amb el seu germà a Anglaterra. Va tornar a l'exèrcit austríac a les files dels hússars de Kinski, on va fer amistat amb Neipperg, abans de deixar el servei amb grau de cap d'esquadró.
Després d'haver viatjat per Alemanya, Holanda i per Itàlia, va aconseguir ser exclòs de la llista dels emigrats gràcies a certificats de complacència després de la pau del Tractat de Campo Formio, el 1797, i va poder tornar a França, on va entrar al Ministeri de Relacions Exteriors amb Talleyrand, que el prengué sota la seva protecció. A la mateixa època, compartia amb Berthier els favors de la marquesa Visconti di Borgoratto. Era llavors un home "amable, divertit i original", dotat d'un encant especial, com diu la Senyora de Genlis.Segons el seu cosí, el duc de Montesquiou-Fezensac, citat a François d'Ormesson et Jean.Pierre Thomas, Op. cit ., p. 283
Sota el Consolat i el Primer Imperi Amb un gran interès per les arts, Laborde va viatjar per Anglaterra, Holanda, Itàlia i Espanya. Protegit per Llucià Bonaparte,Com a ministre de l'Interior, Lucià Bonaparte va afavorir la restitució dels objectes d'art del castell de Méréville, propietat de la família de Laborde. va treballar el 1800 a l'ambaixada de Madrid. Aquesta es va acabar amb la conclusió del tractat d'Aranjuez el març de 1801. Llucià i Laborde van tornar llavors a França. A través de Laborde, Llucià va conèixer, al castell de Méréville on estava de majordoma, la molt bella Alexandrine Jacob de Bleschamp, vídua d'un agent de canvi i borsa, de qui es va enamorar intensament i amb qui es va casar el juny de 1803, cosa que ocasionaria una duradora desavinença amb Napoleó Bonaparte. miniatura|Reproducció en una postal de 1920 d'un gravat del viatge de Laborde al monestir de Poblet l'any 1806 Compromès durant un temps per la seva participació indirecta a aquest matrimoni, Laborde es va consagrar a l'edició de grans llibres sobre Espanya. Durant l'època de la seva missió diplomàtica, va tenir l'oportunitat de conèixer la bellesa d'aquest país i d'interessar-s'hi, cosa que a més el relacionava amb els orígens de la seva família paterna. Va contractar un equip d'artistes, al capdavant del qual va romandre durant molt de temps. Ajudat per un equip d'autors entre els quals es trobava el seu amic François-René de Chateaubriand, va publicar lItinéraire descriptif de l'Espagne (Itinerari descriptiu d'Espanya) (1809, 5 volums i 1 atles) i Voyage pittoresque et historique en Espagne (Viatge pintoresc i històric a Espanya) (1807-1818, 4 volums). Va consagrar una gran part de la seva fortuna a la segona d'aquestes publicacions, realitzada amb molta cura, d'erudició i de puntualitat, que contenia més de 900 gravats i un compendi d'història política i civil. La guerra de 1808 va parar la venda d'aquest llibre, comprometent la fortuna de l'autor que, empès per les necessitats de la seva família, a la qual mantenia, es va decidir a entrar a l'administració.
Fou nomenat, l'any 1808, oïdor del Consell d'Estat i cavaller de la Legió d'Honor el 1809. La funció llavors era poc prestigiosa i el treball corresponia a un tipus d'escola d'administració on l'Imperi formava als seus alts funcionaris. Laborde va prendre la seva situació amb humor. Diuen que Napoleó I, creuant-se amb ell, un dia al Palau de les Teuleries, li hauria dit: " heus aquí el fill major dels meus oïdors! ", al que Laborde hauria respost: " sí, Senyor, i el fill menor de les seves preocupacions! "Citat a François d'Ormesson y Jean-Pierre Thomás, Op. cit ., p. 285 En aquest mateix any 1808, l'Emperador el va dur amb ell a Madrid, com a bon coneixedor d'Espanya, mentre que la seva dona va ser nomenada dama d'honor de l'emperadriu Josefina de Beauharnais. Van quedar satisfets amb la missió de Laborde i va ser nomenat comte de l'Imperi el 9 de gener de 1810.
Poc després, va ser enviat com a secretari de la delegació extraordinària, presidit pel mariscal Berthier, encarregada de demanar oficialment la mà de l'arxiduquessa Maria Lluïsa. Gràcies a les seves nombroses relacions a Viena i al seu coneixement perfecte de la llengua alemanya, Laborde va fer meravelles en aquesta missió delicada. Va arribar a remoure els dubtes del clergat vienès sobre la legimitat del divorci entre Napoleó i Josefina i a apaivagar les inquietuds sobre els riscos que podria córrer a França la jove neboda de Maria Antonieta. Va rebre com a recompensa dues tabaqueres guarnides de diamants i la creu de comenador de l'ordre de Saint-Etienne.
Va aprofitar la seva missió per a efectuar un viatge llarg als estats austríacs i reunir material per a escriure Voyage pittoresque en Autriche (Viatge pintoresc a Àustria), que va publicar l'any 1821.
A la seva tornada a França, Laborde va ser encarregat de presidir la comissió de liquidació dels comptes del Gran Exèrcit. Després va ser col·locat al capdavant del Servei dels camins, canals i ports del departament del Sena (1812). En aquestes funcions, va proposar diversos projectes d'embelliment de la capital (establiment de safaretjos públics, creació de voreres, col·locació de bombes per a foc) entre els quals, alguns, van ser realitzats posteriorment.
Laborde havia concebut el projecte de fer un inventari complet de les riqueses arqueològiques de França. Va aconseguir del comte de Montalivet, ministre de l'Interior, que enviés una circular als prefectes demanant-ne la col·laboració per a fer-lo. La iniciativa no va tenir una bona resposta. Laborde intentaria tornar a llançar la seva idea sota la Restauració, però va ser realment engegada només sota el Segon Imperi. miniatura|Institut de França Fou ascendit a oficial de la Legió d'Honor el 1813, i el 29 de gener del mateix any va ser nomenat membre de l'Institut de França (classe d'història i de literatura antiga) en substitució del vescomte de Toulongeon. Es va llançar a publicacions arqueològiques i històriques molt luxoses, il·lustrades per artistes de renom, que no va arribar a rendibilitzar i que van acabar, a causa de les seves nombroses prodigalitats, posant en un estat llastimós la seva fortuna: va ser perseguit fins a finals dels seus dies pels seus creditors.
Figura de la societat imperial, amic de l'ànima de la reina Hortense d'Holanda, passa per ser l'autor veritable de les romances atribuïdes a aquesta, com "Le Bon Chevalier" ("El bon cavaller"), "En soupirant j'ai vu naître l'aurore" ("Sospirant vaig veure néixer l'aurora"), o la cèlebre "Partant pour la Syrie" ("Marxant cap a Síria"), himne oficial del Segon Imperi.
Va ser alcalde de Méréville del 1805 al 1814.
Sota la Restauració miniatura|El Palau de les Teuleries fotografiat cap a l'any 1865 Oficial auxiliar de comandant de batalló de la guàrdia nacional el 1814, va exercir un temps el comandament del Palau de les Teuleries i va rebre la missió d'anar al camp rus a París, a la nit del 31 de març, per a negociar la capitulació de la guàrdia nacional. Lluís XVIII el va nomenar llavors coronel d'Estat Major i cavaller de l'orde reial i militar de Sant Lluís. Fou en aquella època quan va refer el títol de marquès de Laborde, que els seus descendents retingueren.
Va anar a Anglaterra per a estudiar el mètode d'ensenyament mutual, popularment dit "Lancaster", i, a la tornada, va esdevenir-ne, sota la Segona Restauració, un propagador actiu a França, particularment en qualitat de secretari de la Societat central d'ensenyament mutual. En la mateixa època, va donar suport al coronel Amoroso per a promoure la pràctica de la gimnàstica a les escoles. Precursor del sindicalisme, també va sostenir "l'esperit d'associació dins la comunitat". Va militar per fi a les causes nacionalistes a Grècia i a Polònia.
En reorganitzar-se l'Institut de França, fou nomenat membre de la restablerta Acadèmia de les inscripcions i llengües antigues per real orde del 21 de març de 1816.
Va acabar l'any 1818 el seu Voyage en Espagne (Viatge per Espanya), i el mateix any va entrar al Consell d'Estat com maître des requêtes. Elegit diputat pel col·legi departamental del Sena el 17 de maig 1822, va ocupar un escó al centreesquerra i va combatre els sistemes financers del ministeri, les lleis restrictives de la llibertat, i vivament es va oposar a la guerra d'Espanya, sobretot per la raó que seria impossible abastir la cavalleria. Un diari de l'època va resumir la seva opinió d'aquesta forma: "Fenc de la guerra d'Espanya!" Aquesta actitud independent el va fer excloure's del Consell d'Estat abans de les eleccions del 25 de febrer de 1824. Va treure profit del seu oci per a efectuar, en companyia del seu fill, un llarg viatge de prop de quatre anys per Itàlia, Grècia, Turquia, Palestina i Egipte, i en va redactar una relació, inèdita.
Va saber a Alexandria, al febrer de 1828, que havia estat reelegit delegat el 24 de novembre de 1827 pel gran col·legi del Sena. Va deixar al seu fill prosseguir sol el viatge i va tornar de seguida a París. El seu mandat li va ser renovat el 19 de juliol de 1830. El ministeri Martignac li havia retornat el seu seient al Consell d'Estat. Alexandre de Laborde, que reunia al seu saló la fracció liberal de la cambra, va entrar a l'oposició al ministeri Polignac, es va oposar a l'expedició d'Alger i va signar l'adreça dels 221. A la tarda del 26 de juliol, reuní a la seva casa una quinzena de diputats liberals, i l'endemà es va posar al capdavant del moviment popular, va pujar sobre les barricades amb entusiasme, revestit d'un uniforme de fantasia, seguit pel seu ajuda de cambra Lucià, i es va fer aclamar a les oficines del Nacional (un periòdic), com ho conta Chateaubriand.François-René de Chateaubriand, Mémoires d'outre-tombe, XXXIII, 1
Sota la monarquia de juliol Nomenat prefecte del Sena el 29 de juliol de 1830 per la Comissió municipal de París, romangué poc temps en el càrrec, ja que el deixà el 20 d'agost quan va ser nomenat conseller d'Estat, comendador de la Legió d'Honor, general de brigada de la guàrdia nacional i ajuda de camp de Lluís Felip I de França. Va perdre breument aquestes funcions el 1831, per haver-se adherit a una societat patriòtica d'inspiració republicana, però no va trigar a recobrar-les, gràcies a la benevolència del rei.