miniatura|Bartali al Tour de França de 1938Gino Bartali (Ponte a Ema, Bagno a Ripoli, Toscana, 18 de juliol de 1914 – Ponte a Ema, 5 de maig de 2000), anomenat il Ginettaccio fou un ciclista italià, professional entre 1935 i 1954, i considerat un dels millors ciclistes de la història.
Excel·lent escalador, però també capaç de guanyar a l'esprint, va guanyar tres edicions del Giro d'Itàlia, el 1936, 1937 i 1946, així com dos Tours de França amb deu anys de diferència, una fita sense precedents, el 1938 i el 1948. És un dels pocs ciclistes que al llarg de la història ha acabat més de 10 vegades en un podi final d'una gran volta. Guanyà set vegades el Gran Premi de la Muntanya del Giro d'Itàlia i dues vegades el del Tour de França. També té quatre victòries a la Milà-San Remo i tres a la Volta a Llombardia, així com èxits generals en curses per etapes de renom com la Volta al País Basc, el Tour de Romandia i la Volta a Suïssa. La seva carrera va estar marcada per la rivalitat amb Fausto Coppi.
Membre profundament religiós d'Acció Catòlica, sempre es va negar a ser un ambaixador del feixisme. Proper al cardenal florentí Elia Dalla Costa, la seva activitat com a missatger clandestí durant la Segona Guerra Mundial, sota l'aparença d'entrenaments amb la bicicleta durant les quals transmetia papers falsos amagats al manillar o al selló de la seva bicicleta, va permetre salvar diversos centenars de jueus. Com a tal, va ser reconegut com a «Justos entre les Nacions» el setembre de 2013 i el seu nom apareix al memorial de Iad va-Xem.
Biografia Carrera juvenil i cadet Gino Bartali va néixer el 18 de juliol de 1914 en una petita casa de via Chiantigiana de Ponte a Ema, un petit poble prop de Florència, on el seu pare, Torello, treballava en el ram de la construcció. La seva mare, Giulia, pujà els quatre fills de la família: Gino Bartali té dues germanes grans, Anita i Natalina, i un germà petit, Giulio. De petit, durant un joc amb els seus amics, va romandre uns minuts enterrat sota un munt de neu. Quan la seva mare se'l trobà, tenia febre i no podia parlar. Va romandre sense parlar durant gairebé sis mesos i posteriorment va conservar una veu ronca a conseqüència d'aquest accident.
El seu pare li va comprar una primera bicicleta perquè pogués anar a l'escola Peruzzi, a la plaça Santa Croce de Florència, a completar el seu cicle d'estudis elementals. Des dels 13 anys va treballar arreglant bicicletes a la botiga de bicicletes d'Oscar Casamonti, a Florència. Casamonti era un ciclista de categoria independent i va veure en el jove Bartali les qualitats innates per a aquest esport, tot i que encara no disposava d'una de bicicleta de carreres perquè el seu pare es mostrava reticent a què la tingués. Gràcies als seus estalvis i amb l'ajuda d'Oscar Casamonti, aconseguí comprar-ne una. El juliol de 1931 disputà i guanyà la seva primera cursa, però aquesta victòria li fou retirada per haver fet els 17 anys un dia abans, cosa que li impedia participar-hi.
Finalment, el seu pare finalment va cedir a la insistència d'Oscar Casamonti i Gino Bartali va competir en les seves primeres curses oficials en categoria de principiants. S'incorporà a «L'Aquila di Ponte a Ema», el club del poble, i obtingué noves victòries. Esdevé una «estrella local», de manera que el club el nomenà secretari. El 1932 va quedar tercer al campionat italià de principiants i inicia una rivalitat amb Aldo Bini, aleshores considerat el millor italià d'aquesta categoria. Al campionat italià juvenil de 1933 Bartali va vèncer a Aldo Bini en l'esprint per la segona posició. El maig de 1934 una caiguda durant una cursa a Grosseto li provoca una commoció cerebral i una fractura de nas, així com estar un dia en coma. Aquest accident el va fer reticent a disputar esprints en el futur i el va portar a sotmetre's a una cirurgia del nas el 1937. Durant la tardor de 1934 va tornar a Grosseto, on fou segon en una cursa que va començar 18 minuts tard. Va guanyar la cursa de muntanya Bassano-Monte Grappa i després el campionat de la Toscana. Amb ganes de mesurar-se amb els professionals, es va inscriure al Gran Premi Fiume de Torí. Arribà amb el grup capdavanter al velòdrom, on guanyà la cursa sense adonar-se'n, ja que creia que encara li queda una volta al velòdrom. Aquesta victòria també li fou retirada, aquesta vegada perquè no era piemontès. Amb tot, es va mostrar al mateix nivell dels professionals. Va guanyar la seva última cursa amateur a Ponte a Ema amb 17 minuts d'avantatge. Era la 44a victòria en 104 curses disputades com a amateur. El desembre va passar a la categoria independent, abans de ser contractat per l'equip Frejus.
Inici de la carrera professional (1935) L'equip Frejus, pel qual fitxa Gino Bartali, era liderat per Giuseppe Martano, segon al Tour de França de 1934. La primera cursa important en la qual participa Bartali és la Milà-San Remo. Al pas per Voltri perdia dos minuts respecte al cap de cursa, però va aconseguir arribar al capdavant seguint a Learco Guerra, que havia perdut temps per culpa d'una caiguda. Al pas pel Capo Mele va agafar el lideratge de la cursa, arribant a tenir dos minuts sobre els perseguidors. Una avaria al desviador, que li impedia canviar de marxa, va fer que el seu lideratge s'anés reduint gradualment. A vuit quilòmetres per l'arribada fou atrapat per Learco Guerra, Mario Cipriani i Giuseppe Olmo. Aquest darrer va guanyar la cursa a l'esprint per davant de Guerra i Cipriani. Gino Bartali no va disputar l'esprint i fou quart. Guanya el premi al millor animador de la cursa i rebé els elogis de La Gazzetta dello Sport. El periodista Giuseppe Ambrosini, de La Stampa, el cita com a ciclista revelació de la prova: Bartali és un escalador de gran valor, va mostrar una excel·lent condició física que li va permetre aguantar la llarga distància, tot i la seva curta edat, cosa que mai m'hauria cregut.
Va ser seleccionat per disputar el Giro d'Itàlia al maig, amb el paper de «gregari» del seu líder, Giuseppe Martano. Durant la sisena etapa, entre Portocivitanova i L'Aquila, Gino Bartali va llançar un atac al coll de Campanelle. Només Ezio Cecchi, de l'equip Gloria, l'aconseguí seguir en un primer moment, però finalment Bartali travessà la meta en solitari i aconseguí la primera victòria d'etapa al Giro d'Itàlia. Continuà brillant a la muntanya, malgrat la insistència del seu director d'equip per recordar-li el seu paper de gregari en favor de Giuseppe Martano. Va acabar la cursa en setena posició general i va guanyar el Gran Premi de la Muntanya. Poc després va guanyar el Critèrium de les Nacions a Torí i la Reus-Barcelona-Reus. Va acabar tercer al Critèrium de Midi, ajudant el seu company Antonio Negrini a guanyar. A l'agost va triomfar a la Volta a Euskadi, on va guanyar tres de les cinc etapes i la general.
Al final de la temporada va guanyar el Campionat d'Itàlia per punts, atorgat sobre la base d'una classificació per punts en diverses proves d'un dia. Destaca la victòria a la Coppa Bernocchi i la segona posició a la Volta a Llombardia i al Giro de la Romanya. Durant aquesta cursa Learco Guerra, guanyador dels últims cinc campionats italians, reconeix a Bartali com a nou campió nacional i li va proposar: «Em deixaràs guanyar aquesta cursa i l'any que ve seré el teu ajudant». Bartali va acceptar la proposta i es va incorporar a l'equip Legnano, dirigit per Eberardo Pavesi, el 1936.
Primera victòria al Giro d'Itàlia (1936) El 1936, a l'abril, fou quart al Giro de Toscana i al maig va disputar el Giro d'Itàlia com a líder del seu equip, el Legnano. Des de la primera etapa els seus companys d'equip van treballar per a ell, per enfrontar-se a l'equip Bianchi de Giuseppe Olmo. Olmo i Aldo Bini van lluir el mallot rosa durant les vuit primeres etapes. Durant la 9a etapa, entre Campobasso i L'Aquila, la primera etapa de muntanya d'aquesta edició del Giro, a través dels Apenins, Gino Bartali es va desfer dels seus oponents. Va fer un primer atac a la cota de Macerone, després accelerà de nou a la cota de Roccaraso i a la pujada de Svolte di Popoli, a 40 km de l'arribada. Va guanyar amb 6 minuts i 12 segons sobre el primer perseguidor, Cesare Del Cancia, i va vestir el mallot rosa per primera vegada en la seva carrera amb més de sis minuts d'avantatge sobre Severino Canavesi i gairebé nou sobre Giuseppe Olmo. Olmo va reduir part del temps perdut guanyant sis de les nou etapes següents. Bartali va perdre un temps destacat a la contrarellotge, però va guanyar dues etapes més a la part final del Giro. D'aquesta manera va guanyar el seu primer Giro a Itàlia per davant dels seus rivals Olmo i Canavesi, i també va guanyar la classificació de muntanya, com l'any anterior.
Pocs dies després d'aquest èxit, el 14 de juny, el seu germà Giulio, un prometedor ciclista amateur, va patir un accident. Va xocar amb un cotxe en un perillós descens en una cursa regional i dos dies després moria a causa de les ferides. Aclaparat pel dolor, Gino Bartali va decidir inicialment deixar el ciclisme. No va reprendre la competició fins a finals de juliol i al setembre va disputar el Campionat del Món de carretera. El comportament d'Aldo Bini i Bartali i, segon i setè respectivament, va ser criticat per la premsa italiana, que els va acusar d'haver treballat per evitar que l'altre guanyés. Després de guanyar, amb Learco Guerra, el Giro de la província de Milà, una contrarellotge per parelles, Gino Bartali acabà la temporada guanyant la Volta a Llombardia. Va atacar a la pujada a Ghisallo abans de vèncer els seus dos companys d'escapada, Diego Marabelli i Luigi Barral.
Segona victòria al Giro i primera participació en el Tour de França (1937) A principis de 1937, mentre es preparava per a la Milà-San Remo, un metge li va diagnosticar una broncopneumònia, agafada després d'un entrenament entre Milà i Florència, i va considerar que el seu estat era «alarmant». Aquesta malaltia va perjudicar la preparació per al Giro d'Itàlia, que va iniciar, tot i la manca d'entrenament. Prudent i veient-les venir durant les primeres etapes, va vestir el mallot rosa per primera vegada gràcies a la victòria del seu equip en la contrarellotge per equips en la cinquena etapa. L'endemà el va perdre en favor de Giovanni Valetti, però el va recuperar, per tan sols vint segons, en la vuitena etapa gràcies a una victòria en una cronoescalada al Terminillo. Aquests escassos vint segons sobre Valetti van anar augmentant en posteriors etapes fins a situar-se en més de vuit minuts a la fi de la cursa. Bartali havia guanyat el seu segon Giro de manera consecutiva, quatre etapes i la classificació de muntanya.
Després d'aquesta victòria va ser convocat per disputar per primera vegada el Tour de França. Primer declinà aquesta invitació, seguint els consells dels seus metges, però després es resignà a participar-hi pressionat per una «campanya difamatòria» del Popolo d'Italia. Achille Starace, president del Comitè Olímpic Nacional Italià i figura eminent del Partit Nacional Feixista li ordenà prendre la sortida de la cursa per mitjà d'un telegrama amenaçador, sota pena de retirada de la llicència i condemna per insubordinació.