Manuel Gibernau Bultó, conegut com a és un ex-pilot de motociclisme català de renom internacional. La seva carrera esportiva abastà dues èpoques ben diferents del motociclisme, des del període dominat pels motors de dos temps anterior a la , fins a l'època dels motors de quatre temps -a l'actual MotoGP- a l'inici de la qual Gibernau fou un dels principals competidors, havent-ne estat Subcampió del Món dues temporades seguides ( i ). Durant la seva carrera guanyà un total de 9 Grans Premis.
És net de Francesc Xavier «Paco» Bultó, el fundador de la mítica Bultaco (i anteriorment, cofundador de Montesa).
Dades personals Sete Gibernau és fill de Manuel Gibernau i Corachán i de Maria Cristina Bultó i Sagnier, la segona filla del matrimoni format per Paco Bultó i Inés Sagnier. Actualment resideix a Suïssa. Gaudint d'una bona educació, parla amb fluïdesa català, castellà, italià i anglès, amb coneixements de francès i alemany. Entre els seus hobbies hi ha el ciclisme i l'esquí aquàtic. Com molts altres pilots, té algunes supersticions (per exemple, sempre es calça primer la bóta dreta).
La seva ex-dona és la model espanyola Esther Cañadas, qui sempre li donà suport durant la seva carrera i a qui sovint es veia per boxes durant les curses, animant-lo. Abans de conèixer-la, Gibernau sempre havia corregut amb un amulet amb el número 15, però a partir del moment que foren parella n'adoptà un que li regalà ella. Nogensmenys, després d'un any de casats la parella anuncià la seva separació a mitjan 2008.
Trajectòria esportiva Sete començà a competir en proves de trial i motocròs. Un cop havent provat tota mena de motocicletes, especialment les construïdes pel seu oncle Ignasi Bultó (fundador de ), Gibernau es decantà finalment per la velocitat el 1990, any en què disputà la Copa Gilera 125cc estatal. El 1991 va guanyar el Critèrium Solo Moto en la cilindrada de 125cc. El seu primer Gran Premi fou el d'Espanya de 250cc de .
Al mundial de 250cc El 1993 començà a disputar el Campionat d'Espanya de 250cc, acabant-hi cinquè. Prengué part també al GP d'Espanya de 250cc d'aquell any, celebrat al Circuit del Jarama, corrent per a l'equip Kenny Roberts Yamaha. El 1994 seguí a l'estatal de la mateixa cilindrada, acabant-hi quart, i un altre cop prengué part en un Gran Premi amb l'equip de Roberts, aquest cop al , celebrat al Circuit de Catalunya, en la categoria de 250cc. El fou tercer al campionat estatal i de nou competí al GP d'Europa, aquesta vegada per a l'equip Pons Racing de Sito Pons.
Ja el , Gibernau decidí dedicar-se en exclusiva a competir al Mundial, pilotant una Honda NSR250 de l'equip Axo Honda, aconseguint els seus primers punts en acabar onzè al GP d'Espanya. A tres curses del final de temporada, Wayne Rainey el fitxà per al seu equip Yamaha.
Al mundial de 500cc miniatura|esquerra|Amb l'Honda a Catalunya el 1999
La temporada de romangué a l'equip Rainey, pujant a la categoria més prestigiosa (500cc) i acabant-hi en una meritòria tretzena posició final. El substituí un lesionat Takuma Aoki a bord de l'Honda NSR500V V-twin. Malgrat que la seva moto mancava de la potència de les de quatre cilindres pilotades pels pilots oficials d'Honda, aconseguí el seu primer podi (un tercer lloc al ). Arrodoní l'èxit amb dos quarts llocs i acabà la temporada en onzena posició. Aquell any aconseguí també el segon lloc a les prestigioses 8 Hores de Suzuka, puntuables per al Campionat del Món de resistència, formant equip amb el seu company d'Honda Alex Barros.
El hauria d'haver pilotat l'Honda NSR500V però, un cop més, fou cridat a substituir un pilot lesionat quan el Campió vigent Mick Doohan es lesionà durant els entrenaments de la tercera cursa de l'any al Circuit de Jerez. Pilotant doncs l'Honda NSR500 de primer nivell, amb motor de quatre cilindres, no desaprofità l'ocasió i assolí quatre podis (inclòs un segon lloc al ) acabant l'any en cinquena posició final. Després d'aquest èxit, la temporada de fou decebedora, ja que Gibernau baixà fins a la quinzena posició final.
La temporada de fitxà per l'equip oficial de Suzuki. El punt clau d'aquell any fou la cursa del Gran Premi de la Comunitat Valenciana, que fou interrompuda a causa de la pluja en el moment que ell la comandava, ajudat per la tria encertada dels pneumàticss en condicions seques, guanyant així el seu primer Gran Premi. Al capdavall, la Suzuki RGV500 no era tan competitiva com les Honda i Yamaha i Gibernau acabà la temporada en novena plaça.
A MotoGP La temporada de fou la de l'inici de la nova categoria MotoGP i marcà també l'inici d'una nova era en aquest esport degut als canvis de reglamentació introduïts per la F.I.M., que implicaren l'aparició de màquines amb motor de quatre temps de fins a 990 cc de cilindrada. La nova Suzuki GSV-R quedà desfasada davant les seves rivals, aconseguint només un podi a la primera cursa de la temporada (Akira Ryo al ). Gibernau s'hagué de retirar set vegades en setze curses, acabant en setzena posició final. Un bri d'esperança fou la cursa del sota la pluja, quan Gibernau prengué el comandament després d'haver sortit des de la tercera fila i obrí un confortable forat envers el segon classificat, Valentino Rossi, abans de quedar fora de la cursa a tres voltes del final.
La temporada de , Gibernau canvià a l'equip Gresini Racing Honda pilotant la RC211V de cinc cilindres. Tràgicament, el seu company d'equip Daijiro Kato morí en accident a la cursa inaugural del campionat, el GP del Japó. La tragèdia semblà inspirar el temperamental i sentimental Gibernau. Amb el número 74 de Kato a la seva moto, en comptes del seu tradicional número 15, el català aconseguí no només guanyar el següent Gran Premi a Sud-àfrica, sinó fins i tot disputar-li el títol a Valentino Rossi al llarg de l'any. Aquella fou la seva temporada més consistent, guanyant quatre curses i fent cinc segons, obtenint així 277 punts - la segona quantitat més alta d'entre els no guanyadors del campionat (rere Casey Stoner amb 280 el ). Rossi ha descrit el 2003 com a «l'any d'en Gibernau, fou dur fins al final.»
miniatura|Amb l'Honda al GP de Gran Bretanya el 2005 Hi havia molta expectació abans de començar el Mundial de pel fitxatge sorpresa de Rossi per Yamaha, i de fet la pre-temporada i inici de temporada de Gibernau el feien un clar aspirant a guanyar el títol. Sete pujà al podi les primeres tres curses, guanyant-ne dues, aconseguint una posició d'avantatge envers un Rossi amb problemes d'adaptació a la seva nova moto. Tanmateix, Rossi començà a guanyar curses a partir del i no parà fins al del Brasil, on s'esdevingué un dels més sorprenents incidents entre Gibernau i Rossi.
A la cursa de Qatar, la seva antiga sana rivalitat s'esvaí després que Rossi acusés Gibernau de pressionar els controls perquè aquests inhabilitessin el seu resultat de qualificació, al·legant que aquest havia manipulat el lloc de sortida a la pista per a obtenir millor adherència en una superfície inusualment polsegosa. Tanmateix, fou l'equip de Gibernau, no pas ell, qui observà l'alteració de la pista i demanà als organitzadors que ho investiguessin. Les cintes de la càmera de seguretat mostraven l'equip de Rossi trampejant la pista, fent repetits burn-outs (fortes acceleracions amb el fre del davant accionat) a la seva zona de sortida, per tal que la goma allà encastada li proporcionés una millor adherència. Els organitzadors penalitzaren Rossi amb el pitjor lloc de sortida a la graella. Anys a venir, els mitjans informaren que Rossi devia haver fet alguna maledicció sobre el seu rival aquell cap de setmana, ja que Gibernau mai no va tornar a guanyar cap altre Gran Premi.
Les tensions entre Gibernau i Rossi pujaren al màxim a la prova inaugural de la temporada de , el Gran Premi d'Espanya. Gibernau liderà bona part de la cursa amb Rossi molt a prop seu. A la penúltima volta, Rossi atacà i avançà al català, obrint un buit entre tots dos. Tot i així, l'italià cometé un error i Gibernau el tornà a avançar a manca d'una volta pel final. Al revolt final, Rossi feu un agressiu avançament a Gibernau i guanyà la cursa. Durant la maniobra, tots dos toparen i Gibernau no va poder completar el viratge, sortint-se del traçat i trepitjant la grava del voltant; no caigué i encara fou capaç d'acabar en segona posició. L'avançament fou controvertit entre els observadors; alguns el consideraren altament agressiu o fins i tot brut, mentre altres sostenien que fou una brillant maniobra. El públic espanyol escridassà i xiulà Rossi després de la cursa. Gibernau restà impressionat per l'acció del seu rival, però ni ell ni l'equip Gresini feren cap protest formal. D'ençà d'aleshores, Gibernau no tingué una temporada gaire reeixida, acabant en vuitena posició final mentre el seu company a l'equip Gresini, Marco Melandri, fou Subcampió rere Rossi.
La caiguda del 2006 El , Gibernau reemplaçà Carles Checa a l'equip de fàbrica de Ducati, demostrant una impressionant velocitat amb la Ducati Desmosedici durant les proves de pre-temporada. A la cursa inaugural, Xerès, Gibernau es retirà després d'haver-se qualificat en segon lloc a la graella, degut a fallades electròniques a la Ducati. Li costà un cert temps adaptar-se a una moto amb la qual no estava gens familiaritzat. Sí que aconseguí una corrua de resultats dins els quinze primers durant les primeres curses, de vegades fins i tot essent més ràpid que el seu company d'equip, més expert amb la moto, Loris Capirossi. Aconseguí silenciar els qui el criticaven quan obtingué la pole position al , davant dels locals Capirossi i Rossi. Finalment, fou cinquè, tot i acabar amb el peu esquerre sagnant després que el protector de la bota esquerra li caigués durant la cursa.
miniatura|esquerra|Les restes de la moto de Gibernau després de la seva caiguda a Montmeló el 2006. La setena cursa, el Gran Premi de Catalunya a Montmeló, determinà la resta de la seva temporada i de la seva carrera, a causa d'una impressionant caiguda, que seria descrita pels comentaristes com a «Aterridora» i «Mai no he estat tan esglaiat comentant una cursa».British Eurosport, "MotoGP Series - Season Review", emès el 5 de maig de 2006; Toby Moody i Julian Ryder respectivament. Al primer revolt -ple d'espectadors- ràpid i de dretes, el seu company Capirossi es desvià cap a l'esquerra de la seva trajectòria interferint la de Gibernau, més ràpid (anava a més de 198 km/h al moment de l'accident, segons els enregistradors de dades) i topà amb la seva palanca de fre davanter, blocant així la roda del davant de Gibernau i fent que la seva moto comencés a fer més i més voltes de campana. Va anar d'un pèl que no aterrés sobre l'inconscient Gibernau. En la consegüent caiguda múltiple, sis pilots anaren a parar a la grava, cinc motos foren destrossades, tres pilots hagueren de ser evacuats a l'hospital i els organitzadors aturaren la cursa.
Fins i tot la seva ambulància patí un accident camí de l'hospital, xocant amb un autobús a 50 metres de l'entrada de l'hospital; per sort, això no li ocasionà cap ferida suplementària. Més tard es confirmà que tenia commoció cerebral i que s'havia trencat un os de la mà i la mateixa clavícula que ja s'havia fracturat a Assen, necessitant l'extracció i recol·locació de la placa de metall.
Les lesions arribaren en mal moment (Catalunya era la primera de cin curses en sis setmanes). Gibernau es perdé les següents dues curses, Assen i Donington Park. Malgrat estar feble, competí a Alemanya i els EUA i mai no estigué gaire lluny del seu company d'equip amb idèntica moto: a Sachsenring acabà només tres llocs darrere Capirossi, dues a Laguna Seca. Però tres dies després d'haver tornat a Barcelona Gibernau tornava a ser a l'hospital: la placa de titani de la seva clavícula s'havia afluixat, causant-li complicacions. Es perdé així la cursa de Brno.