miniatura|La Cíbele de Nicea a Bitínia CíbeleI no pas Cibeles; vegeu: ; (en ) era la principal divinitat frígia i l'única coneguda de caràcter femení en aquella regió. Fou una deessa tel·lúrica i, com a tal, representava la fertilitat de la natura, especialment en el seu aspecte més salvatge. El seu culte era molt antic i s'havia iniciat al Neolític.
Els grecs la van assimilar a altres deesses, com Gea, Demèter o Àrtemis, però sobretot es confonia amb Rea i, com a tal, fou anomenada Mare dels déus. Els romans, seguint la denominació referida a la mare terra, la coneixien també amb els sobrenoms de Magna Mater, 'la gran mare' (d'aquí surt el nom del poble català de Madremanya) i Bona Dea.
Els artistes la representaven dalt d'un carro tibat per dos lleons i coronada amb una torre. El seu culte al principi simbolitzava la renovació anual de la natura, i més endavant la mort i la resurrecció mística dels fidels. Representava, doncs, la terra fèrtil, les coves, les muntanyes, les fortaleses, la natura i els animals. Per això també se'n deia la Mare Terra o la Gran Deessa Mare. miniatura|upright|250px|La Font de Cíbele a Madrid, obra dels escultors Francisco Gutiérrez (figura de la deessa i el carro) i Roberto Michel (els lleons), 1782.
Orígens del seu culte miniatura|La Dama de Çatalhöyük c. 6.000 aC La deessa Cíbele, coneguda com la «deessa mare», procedeix d'Anatòlia; allà podria haver tingut com a precursora una divinitat de l'època neolítica a Çatalhöyük (a la regió de Konya) on es va trobar una estàtua, datada en el sisè mil·lenni, d'una deessa embarassada asseguda en un tron, amb cada una de les mans sobre el cap del que sembla un lleopard o una pantera.S.A. Takács: Cybele, Attis and related cults: essays in memory of M.J. Vermaseren, 1996, p.376 Sembla que la intenció era representar una dona que vol donar a llum al tron. En l'art frigi posterior, al , hi ha estàtues semblants, representacions de la deessa mare assistida per lleons, o bé per una au de rapinya i un petit gerro per a les libacions o altres ofrenes.Elizabeth Simpson, «Phrygian Furniture from Gordion», en Georgina Herrmann (ed.), The Furniture of Ancient Western Asia, Mainz 1996, p. 198–201.
La inscripció trobada en una capella tallada a la roca matar kubileya, datada en la primera meitat del s. VI aC, s'ha traduït per 'mare de la muntanya'. Aquesta és una traducció que es fonamenta en textos de la literatura clàssica,Lynn Emrich Roller (1999), p. 67–68. Aquest és l'únic autor que desplaça el significat de Cíbele cap al de 'la dels cabells'. Vegeu: C.H.E. Haspels, The Highlands of Phrygia, 1971, I 293 núm. 13, citat també per Walter Burkert, Greek Religion, 1985, III, 3.4; notes 17 i 18. que la relacionen amb Cíbele com una de les deesses de caràcter tutelar més semblants, ambdues conegudes amb el nom de mare, però sent aquesta específica de les muntanyes d'Anatòlia, motiu pel qual també es pot traduir com: 'nascuda de la pedra'. És l'única deessa frígia coneguda, i probablement era invocada com a protectora de l'estat. El seu nom i les pràctiques de culte relacionades amb ella podrien haver influït en el culte de la reina i deessa sumèria Kubaba.Kubaba va ser una reina Kiš de la tercera dinastia. Va ser deïficada i adorada a Carchemish i el seu nom es va hel·lenitzar passant a dir-se Kybebe. Motz 1997, p. 105–106 pren això com a font per a traduir kubilya i kubileya=muntanya(cf. Roller 1999, p. 67–8) miniatura|Escultura tallada a la roca del mont Sipilos. Al el geògraf Pausànies parlava sobre un culte a la «Mare dels déus» en un indret a prop de la ciutat lídia Magnèsia del Sípil, on havien tallat la roca de la muntanya per esculpir la seva imatge. Es creu que aquesta pugui ser la imatge més antiga d'aquesta deessa, l'obra és atribuïda al llegendari Bròtees. Les restes gegantesques d'aquesta imatge, encara que erosionades pel pas dels anys, van servir de model per a posteriors representacions d'una Cíbele asseguda amb un lleó a cada banda. A Pessinunt, una ciutat frígia d'influència grega, va rebre el nom de Cíbele i va ser venerada fent servir en lloc d'una imatge una roca negra procedent d'un meteorit, i es va identificar o associar a Agdistis, una deïtat de la muntanya de Pessinunt.Leonard Schmitz, en W. Smith: Dictionary of Greek and Roman Biography and Mythology, 1867, p. 67Lynn E. Roller, 1994, p. 248–56, suggereix que Agdistis podria ser el nom que li donaven a Cíbele a la localitat de Pessinunt.
No s'ha trobat cap text o mite que tracti sobre el caràcter original d'aquesta Cíbele i el seu culte a frígia. Algunes imatges relacionades en contexts funeraris, juntament amb el nom Matar ('mare'), suggereixen que es devia tractar d'una mediadora entre la «frontera del món conegut i el desconegut», la civilització i el món salvatge, el món dels vius i el dels morts. Està associada amb falcons, lleons i les roques del paisatge de les muntanyes d'Anatòlia. Això la caracteritza com a mare de la natura en el seu estat més salvatge, amb poder per a dirigir, moderar o suavitzar-ne la latent ferocitat o per controlar les amenaces potencials de la natura per als habitants de la zona. Des d'aquesta perspectiva, el desig de controlar els seus poders devia portar l'elit d'Anatòlia a adoptar-la com a deessa protectora de la ciutat, possiblement en concurrència amb algun tipus de culte de poder. A Frígia, el culte a Cíbele es creu que estava connectat amb el culte al mig llegendari rei Mides I, patrocinador del culte de Cíbele durant el seu regne. Es diu que després de la seva mort Mides I va esdevenir espòs de Cíbele.
Per mostrar la seva funció com a protectora de ciutats, hom l'ha representat de vegades portant una corona en forma de mur o de torre, que simbolitza les muralles defensives. Al mateix temps, el seu poder «transcendia qualsevol ús purament polític i parlava directament als seguidors de la deessa de tots els àmbits de la vida».
Es creu que alguns monuments frigis en forma de pica es van fer servir per a libacions i ofrenes de sang a la deessa Cíbele, potser un antecedent de les cerimònies del Tauroboli i el Crioboli, que es van fer durant l'època de l'imperi romà.Vecihi Özkay: "The Shaft Monuments and the 'Taurobolium' among the Phrygians", ed.Institut Britànic d'Ankara, Vol. 47, (1997), p. 89-103, British Institute at Ankara Amb el temps, el culte i la imatge dels frigis es va anar transformant i foren absorbits per altres cultures, primer els grecs i després els romans. A partir del el seu culte es va introduir en les colònies gregues de l'oest d'Anatòlia, després va passar a la Grecia central, les illes de la mar Egea i finalment a les colònies de la península italiana, la Magna Grècia. Els grecs l'anomenaven μητέρ (Mētēr, «mare»), i des de començaments del s. V Κυβέλη (Kubelē); Píndar la va anomenar «La senyora i mare Cíbele». Walter Burkert la situa entre els déus estrangers de la religió grega, una figura complexa que combinava la tradició minoica i micènica amb el culte frigi importat d'Àsia Menor. Tant a Grècia com a Frígia era considerada «senyora dels animals» (Potnia Therōn), amb domini sobre el món natural, expressat amb dos lleons a banda i banda o asseguts a la falda o estirant del seu carro. Aviat va ser assimilada a la deessa Rea, «mare dels déus», adquirint també els seus ritus. En la seva qualitat de mare se la va relacionar parcialment amb Demèter, la deessa dels cereals, que era tinguda per una mare devota segons la llegenda que deia que va encendre torxes per trobar la seva filla perduda Persèfone. miniatura|200p|Representació de Cíbele dins d'un naiskos (segle IV aC, museu d'Atenes) Com passava amb altres deïtats d'introducció estrangera, s'invocava en moments de crisi o confictes. Heròdot diu que quan Anacarsis va tornar al seu país, Escítia, després d'haver viatjat a Grècia per adquirir coneixements, el seu germà, que era el rei, el va fer matar per haver-se adherit al culte de Cíbele.Heròdot, Històries, IV 76-77. Segons la tradició atenenca, es va fer un santuari conegut com a Metròon cap a l'any 500 aC per aplacar la ira de Cíbele, quan va aparèixer una plaga a la ciutat coincidint amb el fet que havien matat un dels seus sacerdots per voler-ne introduir el culte a Atenes. El relat també podria ser una invenció per justificar que un edifici públic es convertís en temple d'una deessa estrangera, ja que el relat més antic és l"Himne a la mare dels déus" (any 362) escrit per l'emperador romà Julià l'Apòstata al .
Sovint el seu culte es feia més en privat que en públic, és per això que a diferència de Frígia, a Grècia s'han trobat moltes estatuetes votives esculpides a dins d'un petit naïscos. La representaven portant un quitó i una pandereta, el tympanon, a la mà. Aquesta pandereta era un senyal identificador de deïtat importada. En la mitologia grega no va ser fins al que hom la va relacionar amb Dionís: a la Biblioteca del Pseudo-Apol·lodor es diu que Cíbele va curar Dionís d'un atac de bogeria.Lynn E.Roller,(1999) p. 157 Totes dues divinitats tenien punts en comú: a Cíbele se la representava amb un carro estirat per lleons i a Dionís amb un carro estirat per panteres; a tots dos se'ls celebrava amb una processó de músics incloent l'instrument anomenat tympanon, i tots dos comptaven entre els seus devots els membres de les classes socials més baixes i els estrangers. Cap a finals del s. I aC els ritus per tots dos se celebraven de vegades conjuntament.Estrabó, Geografia, X 3.18; Eurípides, Les bacants, 64-186; Píndar, Ditirambes, II. 6-9.
En contrast amb la veneració pública que tenia per la seva funció com a protectora de ciutats, Cíbele era també venerada en ritus privats de caràcter ctònic, propis del culte als herois i exclusius per als qui s'havien iniciat, encara que no és clar qui eren els qui s'havien iniciat a Cíbele. Alguns relleus la mostren envoltada d'homes i dones joves fidels amb torxes a les mans i recipients per a purificacions. Les fonts literàries descriuen que els seus devots es deixaven emportar pels forts ritmes del tympanon, les castanyoles, el tocar dels platerets i les flautes, i s'abandonaven al frenesí de la «dansa frígia», potser una mena de dansa per a dones en forma de cercle, atès que aquest sorollam era tingut per «la sàvia música sanadora dels déus».Himnes Homèrics, 14; Píndar, Ditirambes, II 10; Eurípides, Helena, 1347; Estrabó, X 3.13.
En algun moment Cíbele es va fusionar també amb Rea i se la considerava com la mare guardiana de la cova on estava el nen Zeus. Per tant, se la invocava com a intercessora entre els déus i els mortals. Tant és així que els curets, sacerdots dansaires de Rea, es confonien amb els coribants, els sacerdots dansaires de Cíbele. El mateix passava amb els dàctils, uns màgics sanadors, i els bruixots telquins, ja que tots dos obraven els seus miracles donant gràcies a Rea i a Cíbele.
Cíbele i Atis miniatura|Estàtua d'Atis amb la barretina frígia i el tympanon. Els romans van barrejar el mite d'Atis amb altres llegendes i va passar de ser l'espòs a ser el fill protegit.