Manuel II Paleòleg (en llatí: , en grec ) (1348-1425) fou emperador romà d'Orient del 1391 al 1425, recordat també pels seus escrits teològics. Durant el regnat del seu pare l'Imperi Romà d'Orient va passar a ser vassall de l'Imperi Otomà, tanmateix va gosar plantar cara, guerrejant contra els otomans i viatjant a Europa per demanar suport militar.
De dèspota a emperador Era el segon fill de Joan V Paleòleg i el germà d'Andrònic IV Paleòleg. A començaments del 1366 va acompanyar el seu pare, juntament amb un altre germà anomenat Miquel, a la cort de Lluís I d'Hongria a cercar suport militar contra l'amenaça otomana, aquest però va posar com a condició que renunciés a la seva fe i acceptés el catolicisme. De tornada, passant per territori búlgar, tots tres foren fets captius i no van ser alliberats fins a l'arribada del comte Amadeu VI de Savoia.
Després d'aquest ensurt, va ser nomenat dèspota de Tessalònica, la segona ciutat més important de l'imperi. El 1370 va vendre les seves possessions per pagar el rescat del seu pare quan aquest fou retingut a la República de Venècia en espera que pagués els seus deutes.
Manuel va estar lluitant contra l'avanç dels otomans als Balcans. Joan V, en lloc de donar-li suport en aquesta lluita, va pactar amb el soldà Murad I i va acordar sotmetre l'Imperi Romà d'Orient a vassallatge: haurien de pagar un tribut i participar en les seves guerres. En compliment d'aquest pacte, dos anys més tard, el maig del 1373, Manuel va haver d'anar a Àsia Menor a combatre al costat de Murad.
L'intent d'usurpació del tron pel seu germà Andrònic (1373) va fer que el pare el nomenés successor i va tenir el títol de coemperador en el període del 1376–1379. El 4 d'abril del 1390 el seu nebot Joan de Selímbria, fill d'Andrònic, va donar un cop d'estat: després d'un setge de 32 dies va deposar el seu avi i es va proclamar amb el nom de Joan VII Paleòleg.
Manuel Paleòleg va escapar de la presó d'Anema i va anar a demanar un exèrcit a Murad per deposar el seu nebot i tornar a entronitzar el seu pare Joan V; el soldà li va demanar a canvi augmentar el tribut que pagaven als otomans. Manuel també va rebre l'ajut dels venecians, que estaven en contra dels pactes que feia amb els genovesos. Joan VII i Andrònic es van refugiar a Galata, allà va morir Andrònic l'any 1385 i el soldà Baiazet I va confirmar Joan VII com a príncep de Selímbria i altres llocs el 17 de setembre del 1390).
Manuel es va veure forçat a participar en una campanya otomana contra Filadelfia, la darrera possessió romana d'Orient a Àsia Menor. El 1391, tan bon punt li va arribar la notícia que el seu pare havia mort, va escapar cap a Nicea per arribar a Constantinoble abans que el seu nebot Joan VII es pogués apoderar del tron i fou proclamat emperador com Manuel II Paleòleg.
La pèrdua de Tessalònica El 2 de novembre del 1382 Manuel va tornar a Tessalònica per recuperar el seu càrrec de dèspota. Va atacar els otomans que estaven assetjant Serres i els va derrotar, això va ser un incompliment de la política de submissió que havia adoptat el seu pare. El 19 de setembre del 1383 Serres es va rendir a Manuel i el general otomà, Khayr al-Din, va enviar un ultimàtum a Manuel demanant la rendició de Tessalònica, altrament, la ciutat seria assetjada i, un cop conquerida, els seus ciutadans serien massacrats. Manuel es va negar a rendir-se, va convocar tots els seus súbdits a la plaça del mercat i va incitar la població a defensar la ciutat dels otomans, donant ordre de reforçar les muralles. El setge de Tessalònica va començar l'octubre del 1383. La ciutat va resistir tres anys i mig amb l'esperança de rebre reforços d'Occident, que mai van arribar. Al final la moral dels ciutadans estava tan baixa que es començava a parlar de rendició. Manuel, disgustat i frustrat, va marxar cap a Lesbos el 6 d'abril del 1387, mentre Tessalònica es lliurava als otomans el 9 d'abril per tal d'evitar la massacre dels seus habitants. Durant el setge, el juny del 1385 li va arribar la notícia de la mort del seu germà Andrònic.
Primer setge de Constantinoble i coronació El pare, com a càstig per haver incomplert el pacte amb els otomans, el va obligar a viure a l'illa de Lemnos, on s'hi va estar dos anys. La fugida va molestar també al nou soldà Baiazet I que, sense declarar la guerra, va moure les tropes en direcció a la capital romana d'Orient i la va bloquejar, assegurant que no es retiraria fins a haver conquerit la ciutat i matat l'emperador i al seu lloc posaria a Joan VII. Finalment Joan V va amnistiar Manuel, el qual va sortir de Lemnos el 31 març del 1390 per ajudar el seu pare a superar el setge, però ja feia una mica tard perquè el 13 d'abril Joan VII fou entronitzat. Manuel i el seu pare es van amagar a la torre de la Porta Àurea i, quan va poder, Manuel va marxar cap a Lemnos on va aconseguir cinc galeres amb les quals es va presentar a Constantinoble el 25 d'agost. El 17 de setembre Joan V, va sortir de la torre on estava amagat i, amb un grup de fidels seus, va anar a capturar el seu net, el qual no tenia cap defensa preparada i va haver de fugir.
Quan Baiazet va saber que havien fet fora Joan VII, es va enrabiar i va cridar pare i fill a participar en la campanya militar per conquerir Filadelfia la tardor d'aquell any. El 16 de febrer del 1391 Joan V va morir de gota i Manuel era l'hereu escollit però hi havia el problema que estava vivint a Bursa, a la cort otomana, com a ostatge. Tot i saber que aixecaria la ira del soldà, la nit del 7 de març es va presentar a Constantinoble i es va fer coronar. Baiazet per humiliar-lo es va apoderar d'una barriada de la ciutat i allà hi va instal·lar una comunitat de mercaders musulmans els quals es governarien segons unes lleis pròpies.Miquel Ducas Història, XIII, 7-8 Pel maig del 1391, el soldà va reclamar la presència de Manuel en el seu exèrcit per combatre a la mar Negra.
A mitjan gener del 1392 Manuel va tornar a Constantinoble. El 10 de febrer es va celebrar el seu matrimoni amb Helena Dragaš, una princesa sèrbia, filla d'un vassall de Baiazet. L'11 de febrer tots dos van ser coronats, aquesta cerimònia va ser amb més festa i luxe que la primera coronació, sembla que amb l'objectiu d'aixecar la moral als seus súbdits.
L'amenaça otomana i viatges per Europa L'hivern dels 1393 al 1394 Baiazet va decidir eliminar els seus vassalls cristians: el seu pla era convocar-los a Serres, on estava acampat amb el seu exèrcit, i fer-los assassinar. Els convocats eren: Manuel, Teodor I Paleòleg dèspota de Morea, Constantí Dragaš, Joan VII i el rei serbi Stefan III. Cadascú va arribar pel seu compte, ignorant que els altres també estaven citats, però quan es van trobar sota la mateixa tenda i van saber que havia fet executar Miquel Xixman de Bulgària van sospitar la intenció del soldà. No se sap ben bé per què Baiazet I va canviar d'idea i es va limitar a recordar als seus vassalls quines eren les seves obligacions i que qualsevol desobediència equivaldria a una declaració de guerra. Dit això els va acomiadar.
Poc temps després, Manuel fou cridat per Baiazet, però no es va presentar per por de ser assassinat. El soldà, en resposta, va arrasar el territori romà d'Orient de Tràcia. Baiazet, assegurat per aquest costat, va decidir conquerir la resta de Grècia, governada en bona part per ducs hereus del romanent Imperi Llatí, dels quals el més important era el d'Atenes. Ocupat el ducat s'hi va establir un paixà i després va anar a assetjar Constantinoble. Entre el 1397 i l 1398 Manuel va enviar ambaixadors a diferents corts europees demanant socors, inclòs el papa. Els primers a arribar van ser els exèrcits hongaresos i després els francesos, comandats pel gran estrateg Jean II Le Meingre (també anomenat Boucicault), tots plegats es van presentar a la frontera otomana el 1399, cosa que va obligar Baiazet a aixecar el setge per defensar els seus propis territoris. Això va desbloquejar momentàniament la ciutat però l'estrateg francès va dir que calia més tropes si es pretenia una defensa efectiva i permanent. La batalla de Nicòpolis el 1396 va capgirar la situació altre cop: els europeus foren derrotats pels otomans i van tenir deu mil baixes; tot seguit Baiazet va tornar a Constantinoble i en lloc del bloqueig com abans la va assetjar estretament. Els romans d'Orient van resistir obstinadament. Llavors Manuel va marxar per implorar en persona l'ajut occidental, mentrestant va donar el govern de Constantinoble a Joan (Joan VII), i el va designar hereu, atès que els seus fills eren encara molt nens. Va visitar les corts d'Enric IV d'Anglaterra, Carles VI de França, Segimon I del Sacre Imperi Romanogermànic, Margarida I de Dinamarca, Martí d'Aragó i a tot arreu fou ben rebut però no tots li van fer costat. El rei anglès li va donar 4.000 lliures esterlines, però no li va poder facilitar soldats, ja que la situació política al seu país era delicada, El rei francès li va prometre encapçalar la croada però llavors va embogir a causa d'una malaltia i les seves promeses van quedar en poca cosa. Els altres li van donar moltes excuses.
El setembre del 1402 va arribar a París un missatger amb notícies de Constantinoble dient que Jean Le Meingre havia deixat la ciutat amb només 300 soldats perquè Baiazet havia estat derrotat i capturat per Tamerlà en la batalla d'Ankara del 28 de juliol del 1402.Jordi Franza Història, I
El retorn El 1402 va tornar a Constantinoble. En la seva absència Joan havia tingut tots els poders i el reconeixement de Baiazet I i s'havien establert tres mesquites on els musulmans gaudien de llibertat de culte i a les quals Joan encara en va haver de permetre l'establiment d'una quarta; fins i tot els otomans van obtenir el privilegi d'establir un tribunal de justícia (mehkeme) amb un cadi per la seva gent, ja que una nombrosa colònia s'havia establert a Kiniki, al costat de Constantinoble. L'Imperi Romà d'Orient havia afegit deu mil ducats a l'any al tribut que ja pagava. Quan el final de l'imperi semblava imminent, Tamerlà va envair Àsia Menor i va neutralitzar per un temps el poder otomà en la batalla d'Ankara, en la qual Baiazet i el seu fill Musa van caure presoners del conqueridor centreasiàtic, i el soldà va morir poc després.