La Cort de Barcelona de 1446-1448 fou una reunió de la Cort General de Catalunya convocada per la reina Maria de Castella, com a lloctinent general del rei Alfons el Magnànim. La convocatòria fou expedida el 30 de juny de 1446 perquè els braços es reunissin a Barcelona el 27 de juliol, dia en què la reina feu la proposició inaugural a l'església del priorat de Santa Maria de Natzaret. La Cort es prolongà, amb diverses interrupcions i pròrrogues, fins que Maria la llicencià l'11 de maig de 1448.

En començar la Cort, el diputat eclesiàstic de la Diputació del General era Jaume de Cardona i de Gandia. El 6 d'agost de 1446 fou succeït per Pero Ximénez de Urrea i de Bardaixí, arquebisbe de Tarragona, que presidí la institució durant la major part de les sessions.

Desenvolupament La convocatòria responia principalment a les necessitats financeres d'Alfons el Magnànim, establert a Nàpols. Els diputats i els braços, però, reiteraren que el rei havia de retornar a Catalunya, comparèixer personalment davant la Cort i jurar les lleis i constitucions del Principat abans que se li concedís un nou subsidi. En un moment en què Maria es trobava malalta, els representants arribaren a oferir 104.000 florins, condicionats a la resolució prèvia dels greuges, però el monarca es negà a vincular el seu retorn a la concessió dels diners.

Les divergències entre la Corona i els braços s'agreujaren arran de la política reial de recuperació de les jurisdiccions i béns alienats del patrimoni de la Corona. Alfons el Magnànim havia nomenat Pere de Besalú, antic secretari de la Cancelleria, procurador del patrimoni reial, amb àmplies facultats per investigar i recuperar drets i possessions de la Corona. A Catalunya comptà, entre altres col·laboradors, amb Jaume Ferrer, jurista i procurador reial que actuà especialment al comtat de Pallars.

La qüestió entrà progressivament en els debats de la Cort. El febrer de 1447 pagesos de l'Empordà obtingueren autorització reial per reunir-se, mentre que membres dels braços militar i eclesiàstic denunciaren les actuacions de Pere de Besalú i Jaume Ferrer, que consideraven contràries als seus drets jurisdiccionals. L'agost de 1447 els senyors portaren formalment les seves queixes davant la Cort i en reclamaren la destitució.

El conflicte anava, per tant, més enllà de la reivindicació pagesa i afectava la mateixa extensió de la jurisdicció reial davant les jurisdiccions baronials i locals. La historiografia ha assenyalat aquestes Corts com un moment d'agreujament de les diferències entre la monarquia i els estaments catalans, especialment per l'apropament de la Corona a les demandes remences.

Clausura A començament de 1448 Alfons acceptà que una comissió estudiés les disputes relacionades amb la recuperació del patrimoni reial i ordenà el retorn a Nàpols de Pere de Besalú. L'abril, Maria concedí una suspensió temporal de tres mesos de les investigacions reials sobre les jurisdiccions, en un intent de facilitar un acord amb els braços.

La negociació, tanmateix, no reeixí. Alfons rebutjà una oferta final de 30.000 florins abans que renunciar a la seva capacitat d'intervenir en la qüestió remença i en les jurisdiccions. Maria llicencià la Cort l'11 de maig de 1448 sense que s'hagués concedit el subsidi reclamat pel monarca.

El conflicte continuà després de la clausura. L'1 de juliol de 1448 Alfons autoritzà els pagesos de remença a reunir-se, nomenar síndics i recaptar diners per defensar les seves reivindicacions, decisió que provocà una forta oposició de la Diputació del General, el Consell de Cent i una part important dels senyors jurisdiccionals.

Referències

Barcelona (1446) Categoria:Història de Barcelona