En la música occidental, el classicisme musical correspon aproximadament a la música composta entre els anys 1750 i el 1820, amb superposicions considerables als dos extrems amb la música dels períodes precedent, el barroc musical, i posterior, el romanticisme musical.
El període clàssic se situa entre el Barroc i el Romanticisme. Els compositors més destacats són Joseph Haydn, Wolfgang Amadeus Mozart, Ludwig van Beethoven i Franz Schubert, tot i que també posseeixen un gran renom autors com Luigi Boccherini, Muzio Clementi, Marianne von Martines, Johann Ladislaus Dussek, Carl Philipp Emanuel Bach, Johann Christian Bach, Michael Haydn, Leopold Mozart, François-André Danican Philidor, Pierre-Alexandre Monsigny, André Grétry, Niccolò Piccinni, Giovanni Paisiello, Domenico Cimarosa, Carl Ditters von Dittersdorf, Johann Baptist Wanhal, Georg Christoph Wagenseil, Georg Matthias Monn, Johann Georg Albrechtsberger i Christoph Willibald Gluck. En determinades ocasions, Ludwig van Beethoven és considerat compositor romàntic o figura de transició al Romanticisme, com també Franz Schubert, Johann Nepomuk Hummel, Luigi Cherubini, Gaspare Spontini, Gioachino Rossini, Niccolò Paganini i Carl Maria von Weber. Classicisme vienès (en alemany: Wiener Klassik) és un altre terme llargament emprat per referir-se a aquesta època i que té el seu origen en el fet que, Gluck, Haydn, Salieri, Mozart, Beethoven i Schubert, van treballar, en major o menor mesura, a la ciutat de Viena, constituint l'anomenada Primera Escola de Viena. Però avui és clar que compositors d'arreu d'Europa, especialment de punts allunyats geogràficament i cultural de Viena van practicar un estil veritablement clàssic però ben poc vienès.
Classicisme A mitjans del , Europa s'encamina cap a un nou estil arquitectònic, literari, artístic en general, conegut com a Classicisme. Encara fortament lligat a la cultura cortesana i a l'absolutisme i fonamentat en l'ordre, el formalisme i la jerarquia, el nou estil suposarà una alenada d'aire fresc. De caràcter netejador, afavorirà una clara divisió entre les diferents parts, els contrastos lluminosos i brillants, la simplicitat davant la complexitat. El notable desenvolupament de les idees d'acord amb una "filosofia natural", el va establir en la consciència pública amb la física de Newton com a paradigma: les estructures han d'estar ben fonamentades en axiomes, articulades i ordenades. Aquest gust per la claredat estructural també es va traslladar al món de la música, on va suposar la substitució de la pomposa polifonia del període Barroc pel que es coneix com a melodia acompanyada, és a dir una melodia sobre una harmonia subordinada. Això es tradueix en un major protagonisme dels acords i, alhora, una major facilitat per percebre l'estructura tonal de les obres.
Aquest nou estil també fou impulsat pels canvis en l'economia i l'estructura social de l'època. En el transcurs del , la noblesa esdevingué principal mecenes de la música instrumental i origen del creixent gust per l'opera buffa. Això va comportar canvis en la forma d'interpretar la música com ara la reducció en la importància del baix continu o la tendència cap a l'ús de grups instrumentals estàndards. Es pot establir un paral·lelisme entre la caiguda en desús del continu i l'evolució del terme obbligato, emprat per assenyalar una part instrumental obligada en una obra de música de cambra. En el món barroc, instruments addicionals podien ser opcionalment afegits al continu; en el món clàssic, totes les parts estaven indicades per a ser interpretades amb instruments i la paraula obbligato es va convertir en redundant. El 1800, el terme estava virtualment extingit, igual que la pràctica de dirigir l'obra des del teclat.
Els canvis en la situació econòmica també van alterar el balanç entre la disponibilitat i la qualitat dels músics. Mentre que a finals del període barroc un gran compositor podia beneficiar-se de la gran oferta musical que li oferia la ciutat, els recursos disponibles en un pavelló de cacera eren molt menys nombrosos i més fixats per la mateixa capacitat. Aquesta situació afavoria l'existència de dues postures clarament diferenciades: l'interès per a disposar de peces senzilles per a tocar i, en el cas d'un grup virtuós de residents, l'estímul per escriure de forma espectacular peces idiomàtiques per a certs instruments; aquest és el cas de l'orquestra de Mannheim. A més, l'anhel pel continuat subministrament de nova música, implicava que les obres, en el millor dels casos, havien de ser interpretades amb un sol assaig. De fet, després del 1790, Mozart escrivia sobre aquest tema, manifestant que els seus concerts només comptaven amb un assaig previ.
Des que la textura polifònica va deixar de ser el centre d'atenció de la música en ser substituïda per la melodia acompanyada, s'observa un interès creixent per les dinàmiques i el fraseig. Com a conseqüència de la simplificació de la textura, va adquirir una gran importància el detall, la precisió instrumental i l'ús de ritmes característics, com el toc d'atenció de les fanfares inicials, el ritme de la marxa fúnebre o el gènere del minuet, més important en establir i unificar el to d'un moviment únic.
El gradual abandonament de l'hàbit barroc de dedicar cada moviment musical a un sol estat anímic o emoció, va convertir l'estil clàssic en l'estil predilecte per a establir contrastos entre les seccions d'un moviment, donant a cada secció un color emocional propi, mitjançant una sèrie de tècniques: contrast entre els modes major i menor; marcats temes rítmics en oposició a moviments més lents i melòdics; i especialment, moviments entre les diferents àrees tonals, que és el recurs més important per a crear contrastos dramàtics i unitat. Els episodis de transició van anar assolint major rellevància; compositors i músics van començar a centrar la seva atenció en aquests passatges de sorpresa i plaer, subratllant el seu inici i facilitant la seva audició. Així doncs, els compositors creaven més i més falses expectatives per tal de poder fer volar després la música cap a altres direccions.
Característiques principals La música clàssica té més lluminositat, equilibri, unitat, claredat i és menys complicada que la música barroca. La textura predominant és la melodia acompanyada, però el contrapunt no s'oblida del tot, especialment al final del període. Es posa l'èmfasi en la gràcia i la bellesa de la melodia i la forma; proporció i equilibri, moderació i control. És polit i elegant en el caràcter, cercant un perfecte equilibri entre l'expressivitat i l'estructura formal.
La varietat i el contrast dins de l'obra és més marcada. Varietat de tonalitats, melodies, ritmes i dinàmiques (utilitzant crescendo i sforzando), amb freqüents canvis de caràcter i timbre, són alguns dels recursos més emprats en les peces d'aquesta època. I és que la varietat i el contrast són els trets més característics del període clàssic. Les melodies solen tenir finals de frase molt clars i cadences fortament marcades. S'estandarditza l'ús de la frase quadrada, és a dir una frase de 8 compassos amb dos períodes de 4 compassos cadascuna i a vegades, dos subperíodes de 2 compassos. L'orquestra creix tant en quantitat d'instruments com en la diversitat d'aquests, que hi aporten nous registres; el continu cau en desús i els instruments de vent formen una família autònoma. El clavicèmbal és substituït pel piano (o fortepiano). La primera música per a piano té una textura molt clara, sovint amb l'acompanyament en baix d'Alberti, però amb el temps s'anirà fent més rica, amb una sonoritat més potent i un registre més ampli.
La música instrumental adquireix una gran preeminència, per això les composicions més destacades seran la sonata, trio, quartet de corda, quintet, simfonia i concert. Es va desenvolupar la forma sonata i es va convertir en el disseny favorit dels compositors, el qual fou emprat tant per a compondre el primer moviment dels cicles instrumentals clàssics, com per a altres moviments i peces individuals (per exemple, les obertures).
Història Els inicis (1730-1760) Al començament el nou estil es va apoderar de les formes barroques – l'ària da capo, la simfonia i el concerto – però compostes en parts simples, amb més ornamentació escrita i una més clara divisió en seccions. Tanmateix, amb el pas del temps, la nova estètica causà canvis radicals en com s'unien les peces, i les composicions bàsiques van canviar.
Els compositors d'aquest període intentaven aconseguir efectes dramàtics, melodies destacades, i textures més clares. El compositor italià Domenico Scarlatti va ser una figura important durant la transició del barroc al classicisme. El seu estil compositiu únic està fortament relacionat amb aquests inicis del període clàssic. És conegut especialment com a compositor de més de cinc-centes sonates per a teclat d'un únic moviment. Una altra innovació important va ser la radical revisió de l'òpera de la mà de Christoph Willibald Gluck, que va deixar enrere el complicat entramat de les veus i l'ornamentació improvisada i es va centrar en aspectes com la modulació i les transicions. Focalitzant de manera clara els canvis harmònics, va aconseguir que fossin més poderosament dramàtics en l'aspecte emocional de la música. Per destacar aquests aspectes aplicava canvis en la instrumentació, la melodia i el mode. Considerat un dels compositors amb més èxit del seu temps, Gluck va tenir molts seguidors, un dels quals fou Antonio Salieri. El seu èmfasi en l'accessibilitat va portar enormes èxits a l'òpera i més amplitud a la música vocal: cançons, oratoris i cors. Aquests van ser considerats els tipus de música més importants per a l'escena i d'aquí el gran èxit aconseguit entre el públic.
L'etapa entre el barroc i el naixement del classicisme, amb la seva extensa mescla d'idees competidores i intents d'unificar diferents demandes de gust, economia i societat, rep diferents noms. A vegades se l'ha anomenat Galant, Rococó, o pre-classicisme; altres cops classicisme inicial. És en aquest període on alguns compositors encara treballen en l'estil florit del Barroc, malgrat pensar que vegades més en el passat que en el present - Bach, Händel, i Telemann van compondre bé més enllà de l'estil ascendent. La cultura musical va assolir un moment decisiu: els mestres del vell estil tenien la tècnica, però el públic desitjava novetats. Per això Carl Philipp Emanuel Bach va ser tan ben acollit: ell coneixia les formes antigues força bé i sabia com presentar-les amb vestimenta nova, destacant-ne la varietat de formes.
Classicisme primerenc (1760-1775) A finals del 1750 sorgiren centres del nou estil a Itàlia, Viena, Mannheim i París; es van compondre gran quantitat de simfonies i hi havia conjunts instrumentals associats a teatres. L'òpera era present en la majoria d'esdeveniments musicals, amb concerts i simfonies (sorgides de l'obertura), que servien com interludis instrumentals i introduccions per a les òperes i fins i tot per a serveis a l'església. Aquestes formes instrumentals s'aniran desenvolupant durant el classicisme primerenc fins a convertir-se en obres independents. L'orquestra clàssica es caracteritza per a un protagonisme destacat de la família de la corda, a la que s'hi podran afegir instruments de vent, normalment en parelles, que reforçaran la sonoritat del conjunt. Però les dimensions i la densitat de les obres encara són molt properes a les obres barroques.