La sociologia de l'art és una disciplina de les ciències socials que estudia l'art des d'un plantejament metodològic basat en la sociologia. El seu objectiu és estudiar l'art com a producte de la societat humana, analitzant els diversos components socials que concorren en la gènesi i la difusió de l'obra artística. La sociologia de l'art és una ciència multidisciplinària, recorrent per a les seves anàlisis diverses disciplines com la cultura, la política, l'economia, l'antropologia, la lingüística, la filosofia i altres ciències socials que influeixin en l'esdevenir de la societat. Entre els diversos objectes d'estudi de la sociologia de l'art hi ha diversos factors que intervenen des d'un punt de vista social en la creació artística, des d'aspectes més genèrics com la situació social de l'artista o l'estructura sociocultural del públic, fins a més específics com el mecenatge, mercantilisme i comercialització de l'art, galeries d'art, crítica de l'art, col·leccionisme, museografia, institucions i fundacions artístiques. També cal remarcar al l'aparició de nous factors com l'avenç en la difusió dels mitjans de comunicació, la cultura de masses, la categorització de la moda, la incorporació de noves tecnologies o l'obertura de conceptes en la creació material de l'obra d'art (art conceptual, art d'acció...).
La sociologia de l'art deu els seus primers plantejaments a l'interès de diversos historiadors per l'anàlisi de l'entorn social de l'art des de mitjans del , sobretot després de la irrupció del positivisme com a mètode d'anàlisi científica de la cultura, i la creació de la sociologia com ciència autònoma per Auguste Comte. Tot i això, la sociologia de l'art es va desenvolupar com a disciplina particular durant el , amb la seva pròpia metodologia i els seus objectes d'estudi determinats. Principalment, el punt de partida d'aquesta disciplina se situa immediatament després de la Segona Guerra Mundial, amb l'aparició de diverses obres decisives en el desenvolupament d'aquest corrent disciplinar: Art i revolució industrial, de Francis Klingender (1947); La pintura florentina i el seu ambient social, de Friedrich Antal (1948); i Història social de la literatura i l'art, d'Arnold Hauser (1951). Als seus inicis, la sociologia de l'art va estar estretament vinculada al marxisme (com els mateixos Hauser i Antal, o Nikos Hadjinikolaou, autor d'Història de l'art i lluita de classes (1973)), tot i que després es va desmarcar d'aquesta tendència per adquirir autonomia pròpia com a ciència. Altres autors destacats d'aquesta disciplina són Pierre Francastel, Herbert Read, Francis Haskell, Michael Baxandall, Peter Burke, Giulio Carlo Argan, entre d'altres.
Definició miniatura|Els burguesos de Calais, de Auguste Rodin. La sociologia de l'art és una disciplina relativament nova, desenvolupada principalment des de la Segona Guerra Mundial. Per això, encara no té uns fonaments del tot establerts, i és abordada des de diferents plantejaments teòrics i metodològics pels diversos estudiosos que tracten la matèria. A més, la sociologia de l'art està estretament relacionada amb altres disciplines que estudien l'art, com l'estètica o la pròpia història de l'art, aquesta ciència que sempre ha considerat en major o menor mesura el component social com a part indissoluble de la creació artística. La història social de l'art ha posat un èmfasi especial en les circumstàncies materials que originen l'obra artística, analitzant des d'aquest punt de vista tant la gènesi com l'evolució del fet artístic. Així mateix, l'estètica ha estat estudiada per diversos autors des del punt de vista sociològic quan el seu objecte d'estudi (el concepte de bellesa, els judicis estètics o la funció de l'art) es pot analitzar igualment des del component social que hi influeix. Així, l'estètica sociològica és aquella que estudia el coneixement sensible a partir de les condicions històriques i socials que els són pròpies a cada moment.
L'estudi social de l'art es deu principalment a les aportacions realitzades per la sociologia general, com a ciència que estudia la dimensió social dels fets humans i els múltiples factors que hi intervenen: política, economia, cultura, etc. Així, la sociologia de l'art és la que, prenent aquesta base metodològica, aplica a l'estudi de l'art. El principal interès d'aquesta disciplina és explicar el fet artístic sobre la base dels factors que el generen, contextualitzar obra i artista dins de la societat i evidenciar les relacions intrínseques entre tots dos. Cal remarcar que aquesta relació és recíproca, i que la sociologia de l'art estudia tant la influència de la societat a l'art com la que pugui aportar aquest darrer al desenvolupament social.
La relació entre art i societat és una comunicació fluida, dinàmica, que ha variat al llarg del temps. Per això, la sociologia de l'art ha de tenir una cura especial amb la relativització de l'anàlisi històrica, ja que una mateixa circumstància social pot tenir una interpretació diferent segons el lloc i el moment històric. En general, la incidència del factor social a l'art és de tipus estructural, ja que no es tracta de factors aïllats sinó d'un conjunt de relacions que intervenen de forma organitzada en la creació artística. La sociologia de l'art s'ha d'adaptar, doncs, al context específic que envolta qualsevol obra artística, per la qual cosa no pot elaborar lleis generals ni extrapolar conclusions d'un fet artístic a un altre. Cal remarcar igualment que no és una ciència exacta ni pretén aportar explicacions exhaustives ni solucions definitives, ja que a l'art incorren molts més factors d'índole més subjectiva i difícilment interpretable. Com va dir Hauser: «tot art està condicionat socialment, però no tot a l'art és socialment definible».
Antecedents miniatura|L'Àngelus, de Jean-François Millet Si bé diversos autors s'han plantejat al llarg de la Història la funció social de l'art (Plató per exemple se'l va qüestionar a La República), és principalment des del que es comença a analitzar la relació art-societat: els canvis socials produïts per la Revolució francesa i la Revolució industrial, tant a nivell polític com econòmic, van portar els filòsofs a replantejar-se la relació de l'home amb la societat. Així va sorgir la sociologia de l'art, ciència fonamentada en els principis metodològics del positivisme que considera l'artista com a part indissoluble de la societat, i l'obra artística és un reflex fidel dels condicionaments socials que envolten l'artista.
En la seva gènesi, la sociologia de l'art es va oposar al romanticisme, el moviment cultural preponderant a Europa a principis del , si bé en van prendre el concepte de l'art com a reflex del temps (el que anomenaven «esperit del temps»), que els positivistes van anomenar «context històric». Igualment, es van enfrontar a l'esteticisme, moviment que rebutjava l'utilitarisme imperant a l'època i la lletjor i materialisme de l'era industrial. Aquesta tendència atorgava a l'art i la bellesa una autonomia pròpia, sintetitzada a la fórmula de Théophile Gautier «l'art pour l'art» (l'art per l'art), arribant fins i tot a parlar-se de «religió estètica». Aquesta postura pretenia aïllar l'artista de la societat, buscant de manera autònoma la seva pròpia inspiració i deixant-se portar únicament per una recerca individual de la bellesa, que s'allunya de qualsevol component moral, convertint-se en la fi última de l'artista, que arriba a viure la seva pròpia vida com una obra d'art (com es pot apreciar a la figura del dandi). Un dels teòrics del moviment va ser Walter Pater, que va influir en l'anomenat decadentisme anglès, establint a les seves obres que l'artista ha de viure la vida intensament, seguint com a ideal a la bellesa. Posteriorment, autors com James McNeill Whistler, Oscar Wilde, Algernon Charles Swinburne i Stéphane Mallarmé van desenvolupar aquesta tendència fins a un elevat grau de refinament basat únicament en la sensibilitat de l'artista.
El primer teòric que va estudiar l'art des d'un punt de vista sociològic va ser Hippolyte-Adolphe Taine; a la seva Filosofia de l'art (1865-1869), va aplicar a l'art un determinisme basat en la raça, el context i l'època (race, milieu, moment). Per a Taine, l'art opera com qualsevol altra disciplina científica, sobre la base de paràmetres racionals i empírics: l'art «no és més que una mena de botànica aplicada no a les plantes, sinó a les obres de l'home». Considera les obres d'art «productes dels quals cal determinar-ne les característiques i buscar-ne les vies», acceptant qualsevol forma artística com a «manifestacions de l'esperit humà». Jacob Burckhardt, a La cultura del Renaixement a Itàlia (1860), va esbossar des de la perspectiva de l'historicisme una anàlisi de l'art estudiat des de qualsevol fenomen que envolta el món de l'art: des de la política i la moral, fins a la vida domèstica i la situació de la dona. Igualment, Jean-Marie Guyau, a L'art des del punt de vista sociològic (1888), va plantejar una visió evolucionista de l'art, afirmant que l'art és a la vida, i que evoluciona com aquesta; i igual que la vida de l'ésser humà està organitzada socialment, l'art ha de ser reflex de la societat.
La sociologia de l'art va tenir una gran vinculació al amb el realisme pictòric i el naturalisme literari, així com amb moviments polítics d'esquerres, especialment el socialisme utòpic; autors com Henri de Saint-Simon, Charles Fourier i Pierre-Joseph Proudhon van defensar la funció social de l'art, que contribueix al desenvolupament de la societat, unint bellesa i utilitat en un conjunt harmònic. D'altra banda, al Regne Unit, l'obra de teòrics com John Ruskin i William Morris va aportar una visió funcionalista de l'art; a Les pedres de Venècia (1851-1856) Ruskin va denunciar la vulgarització de l'art duta a terme per la societat industrial, així com la degradació de la classe obrera, tot defensant la funció social de l'art. Així mateix, a L'art del poble (1879) va demanar canvis radicals a l'economia i la societat, reclamant un art «fet pel poble i per al poble». Per la seva banda, Morris (fundador del moviment Arts & Crafts) va defensar un art funcional, pràctic, que satisfaci necessitats materials i no només espirituals. A Les finalitats de l'art (1887) va postular un concepte d'art utilitari però allunyat de sistemes de producció excessivament tecnificats, proper a un concepte del socialisme proper al corporativisme medieval.
D'altra banda, la funció de l'art va ser qüestionada per l'escriptor rus Lev Tolstoi; en Què és l'art? (1898) es va plantejar la justificació social de l'art, argumentant que sent l'art una forma de comunicació només pot ser vàlid si les emocions que transmet poden ser compartides per tots els homes. Per Tolstoi, l'única justificació vàlida és la contribució de l'art a la fraternitat humana; una obra d'art només pot tenir valor social quan transmet valors de fraternitat, és a dir, emocions que impulsin la unificació dels pobles.
La sociologia de l'art en el miniatura|Font, de Marcel Duchamp. El suposa una pèrdua del concepte de bellesa clàssica per aconseguir un efecte més gran en el diàleg artista-espectador L'art contemporani ha presentat una gran atomització d'estils, reflectint idees culturals i filosòfiques que es van gestar en el canvi de segle -, en molts casos contradictòries; la superació de les idees racionalistes de la Il·lustració i el pas a conceptes més subjectius i individuals, partint del moviment romàntic i cristal·litzant a l'obra d'autors com Søren Kierkegaard i Friedrich Wilhelm Nietzsche, suposen una ruptura amb la tradició i un rebuig de la bellesa clàssica.