miniatura|upright|Representació del Diable com es veu en el Còdex Gigas. miniatura|upright|Diables - un detall del fresc del Monestir de RilaEl diableDe vegades escrit Diable, amb una majúscula. (en llatí Diabolus del grec διάβολος diàbolos, derivat del verb διαβάλλω « diabállô », que significa « el que divideix » o « el que desuneix » o fins i tot « el que destrueix ») és l'esperit que personifica el mal.
Al maniqueisme, el "mal" està vinculat amb el principi del "bé", l'un i altre corresponen a Déu. En la tradició judeocristiana, el "mal" i el "bé" no són iguals: els àngels caiguts eren criatures de Déu que no foren creades dolentes, però que van caure en voler ser iguals a Déu i en rebutjar-lo; ells i llur cap anomenat "el Diable" tractant de difondre el mal actuant amb les homes per la temptació. En fer-ho, el Diable ha rebutjat el bé i és la font del mal:
En l'origen del mal, l'esperit del mal al món, es representa com un aspecte que varia entre l'home i l'animal real o imaginari (os),L'Ours. Histoire d'un roi déchu, Michel Pastoureau, Éditions du Seuil, gener del 2007 – (Fitxa del llibre a Le Monde des Pyrénées ). boc, drac, rapinyaire, etc.), tot sovint amb trets horribles i repulsius.
L'existència d'una entitat que representa la personificació del mal en tots els seus aspectes i que combina les funcions d'un mestre de l'inframon, destructor del cosmos i responsables dels pitjors aspectes de la humanitat sembla haver aparegut amb el monoteisme. El desenvolupament de la figura original manlleva, nogensmenys, aspectes de les religions politeistes practicades a l'Orient Mitjà i les influències a què els autors de la Bíblia van ser sotmesos.
Religions abrahàmiques Judaisme En el corrent principal del judaisme no existeix el concepte d'un diable com al corrent principal del cristianisme o l'islam. Els textos no fan cap relació directa entre la serp que tempta Eva al Jardí de l'Edèn del Gènesi i les referències a un Satanàs del primer llibre de Cròniques i a Job. En hebreu, la paraula bíblica ha-satan (השָׂטָן) significa "l'adversari"Per exemple a i a d'altres llocs, el mot "adversari" en la traducció, en què l'original hebreu hi diu "ha-satan". o l'obstacle o fins i tot l'acusador. Per molt que el diable existeix en qualsevol forma de judaisme, el seu paper és com un adversari i un acusador que és assignat en comptes de suposat.
Per a l'hassidisme del , ha-satan era Baal Davar.The Dictionary of Angels per Gustav Davidson, © 1967
Apòcrifs / Deuterocanònics
Al Llibre de la Saviesa, el diable es representa com el que va portar la mort al món"Però la mort ha entrat al món per la malícia del diable..." El Segon Llibre d'Henoc conté referències a un grigori anomenat Satanael,2n Henoc 18:3 i el descriu com el príncep dels grigori que va ser expulsat del cel"I jo el vaig foragitar del lloc més alt, amb els seus àngels, i ell volava en l'aire contínuament per damunt de l'abisme"- 2n Henoc 29: 4 i un esperit maligne que coneixia la diferència entre el que era "just" i "pecat"."El diable és l'esperit maligne dels llocs més baixos, com un fugitiu va fer Sotona del cel atès que el seu nom era Satanail, per tant va esdevenir diferent dels àngels, però la seva naturalesa no va canviar la seva intel·ligència pel que fa a la seva comprensió de les coses justes i pecadores"- 2n Henoc 31: 4 Una història similar es troba a 1 Henoc; No obstant això, en aquest llibre, el líder dels Grigori es diu Samyaza. En la literatura apòcrifa, Satanàs governa sobre una multitud d'àngels.Ascensió d'Isaïes., 2: 2; La vida d'Adam i Eva, 16) Mastema, que va induir Déu a posar a prova a Abraham a través del sacrifici d'Isaac, és idèntic a Satanàs en el nom i la natura.Llibre dels Jubileus, xvii. 18 El Llibre d'Enoc conté referències a Satariel, que es pensa que seria també Sataniel i Satanel. Ortografies similars es reflecteixen als noms dels seus germans angelicals Miquel, Rafael, Uriel i Gabriel, prèviament a la seva expulsió del Cel.
Cristianisme miniatura|esquerra|upright| El Diable representat a la Temptació de Crist, per Ary Scheffer, 1854.
En el corrent principal del cristianisme el Diable és conegut com a Satanàs i, de vegades com a Llucifer, tot i que s'ha observat que la referència d' a Llucifer, o el Fill del Matí (estel del matí, portador de la llum), és una referència al rei de Babilònia.Vegeu, per exemple, les entrades a Nave's Topical Bible , el Diccionari Bíblic Holman i el comentari d'Adam Clarke. Alguns cristians moderns consideren que el diable seria un àngel que, juntament amb una tercera part de les hosts celestials (els dimonis) es van rebel·lar contra Déu i, en conseqüència, ha estat condemnat al Llac de Foc. Se'l descriu com a odiant de tota la humanitat (o creació amb major precisió), oposat a Déu, difusor de mentides i causador d'estralls en les ànimes de la humanitat. Altres cristians consideren que el diable en la Bíblia es refereix figurativament al pecat humà i la temptació i per a qualsevol sistema humà en oposició a Déu.
miniatura|Banyes de cabra i ovella, pell de cabra i orelles, nas i ullals de porc, una representació típica del Diable en l'art cristià. La cabra, el carner i el porc s'associen consistentment amb el Diable. Detall d'una pintura del per Jacob de Backer del Museu Nacional de Varsòvia
Satanàs s'identifica sovint com la serp que va convèncer Eva perquè mengés del fruit prohibit; per tant, Satanàs ha estat sovint descrit com una serp. Tot i que aquesta identificació no està present a la narrativa d'Adam i Eva, aquesta interpretació es remunta almenys fins al moment de la redacció de l'Apocalipsi, que identifica específicament a Satanàs com la serp.
A la Bíblia, el diable és identificat amb el "el drac" i "la serp antiga" a l'Apocalipsi. També s'han identificat amb Satanàs, "el príncep d'aquest món" a l'Evangeli de Joan; "el príncep de la potestat de l'aire" també anomenat Meririm, i "l'esperit que ara actua en els qui són rebels" a la Carta als Efesis; i "el déu d'aquest món" a 2 Corintis. També s'identifica com el drac a l'Apocalipsi i el temptador dels Evangelis.
Belzebú és originalment el nom d'un déu filisteu déu (més específicament un determinat tipus de Baal, de Baal-Zebub, literalment, "Senyor de les Mosques"), però és també es fa servir en el Nou Testament com a sinònim de Satanàs. Una versió corrompuda, "Belzeboub", apareix a La Divina Comèdia.
En altres creences cristianes no convencionals (per exemple, les creences dels cristadelfs) la paraula "Satanàs" en la Bíblia no és considerada com una referència a un ésser sobrenatural, personal, sinó a qualsevol "adversari" i figuradament es refereix al pecat humà i la temptació.
Islam
En l'Islam el Diable es coneix com a Iblís o, de vegades el Xaitan (en àrab: Igual que l'ús de la paraula satanàs a la Bíblia hebrea, Xaitan també és una paraula que es fa servir per referir-se a éssers anomenats dimonis a la Bíblia cristiana, especialment el Nou Testament). D'acord amb l'Alcorà, Déu va crear Iblís, juntament amb tots els altres jinns, de "foc sense fum". La característica principal del Diable, a més de l'Hibris, és que no té cap poder que no sigui el d'emetre suggeriments malignes en els cors dels homes i les dones.
D'acord amb l'Aqida i el Kalam, Iblís va ser expulsat de la gràcia de Déu quan va desobeir Déu per l'elecció de no retre homenatge a Adam, el pare de tota la humanitat. Va afirmar que era superior a Adam, amb l'argument que l'home va ser creat de la terra a diferència d'ell mateix. Pel que fa als àngels, es prosternaren davant Adam per mostrar el seu homenatge i obediència a Déu. No obstant això, Iblís, ferm en la seva opinió que l'home és inferior, i havent-se-li donat la possibilitat de triar, a diferència dels àngels, va prendre la decisió de no obeir a Déu. Això va portar a ser expulsat per Déu, un fet pel qual Iblís va culpar la humanitat. Inicialment, el diable va tenir èxit en enganyar Adam, però una vegada que les seves intencions van quedar clares, Adam i Eva es va penedir a Déu i van ser alliberats de les seves malifetes i perdonats. Déu els va fer un fort advertiment sobre Iblís i els focs de l'infern i ells i els seus fills (la humanitat) va demanar que es mantinguessin allunyats dels enganys dels sentits causades pel diable.
D'acord amb els versos de l'Alcorà, la missió del Diable fins al Qiyamah o Dia de la Resurrecció (Yawm al-Qiyama) és enganyar els fills d'Adam (la humanitat). Després d'això, ell serà posat en el foc de l'infern, juntament amb els que ha enganyat. El diable també es coneix com un dels jinns, ja que tots són creats del foc sense fum. L'Alcorà no representa Iblís com l'enemic de Déu, atès que Déu és suprem sobre totes les seves creacions i Iblís és només una de les seves creacions. L'únic enemic d'Iblís és la humanitat. Té la intenció de descoratjar als humans de l'obediència a Déu. D'aquesta manera, s'adverteix a la humanitat que ha de lluitar (gihad ) contra els mals de Satanàs i les temptacions en què que els posa. Els que tenen èxit en això són recompensats amb el Paradís (Jannah), assolible només mitjançant la conducta correcta.
Fe Bahá'í A la fe bahà'í es creu que no existeix una entitat malèvola, sobrehumana, com un diable o satanàs. Aquests termes, però, apareixen en els escrits bahà'ís, on són utilitzats com a metàfores de la naturalesa de base de l'home. Es considera que els éssers humans tenen lliure albir i, per tant, són capaços de tornar cap a Déu i desenvolupar qualitats espirituals o allunyar-se de Déu i submergir-se en els seus desitjos egoistes. Les persones que segueixen les temptacions del si mateix i no desenvolupen virtuts espirituals són sovint descrites en els escrits bahà'ís amb la paraula satànic. Els escrits bahà'ís afirmen també que el diable és una metàfora de l'"acte insistent" o "jo inferior" que és una inclinació egoista dins de cada individu. Els que segueixen a la seva naturalesa inferior també es descriuen com a seguidors del "Maligne".Shoghi Effendi citat a
Altres religions Paganisme El diable era desconegut per als pagans de l'Imperi Romà. D'acord amb Robin Lane Fox: "Les societats paganes no coneixien cap "Diable", amb qui els individus poguessin fer un pacte i, per tant, no hi havia tortures i persecucions de "falsos" profetes i profetesses Aquestes característiques van ser una conseqüència del cristianisme.".
Neopaganisme La tradició cristiana ha identificat sovint les religions paganes i la bruixeria amb la influència de Satanàs. A l'Edat moderna, l'Església va acusar suposades bruixes de confraternitzar i conspirar amb Satanàs. Diversos escriptors cristians conservadors moderns, com Jack Chick i James Dobson, han representat les actuals religions neopaganes i la bruixeria com a explícitament satàniques.
Poques tradicions reconstruccionistes neopaganes reconeixen Satanàs o el Diable de pla. No obstant això, molts grups neopagans adoren a algun tipus de déu banyut, per exemple, com a consort de la Gran Deessa a la wicca. Aquests déus solen reflectir figures mitològiques com Cernunnos o Pan, i qualsevol similitud que pugui tenir amb el Diable cristià sembla que es remunta només al , quan una reacció cristiana a la creixent importància del faune en la literatura i l'art va comportar que la seva imatge fos associada a la del diable.
Moviment New Age